Correspondència amb Trajà, de Plini el Jove

Plini el Jove (61 d.C – 113 d.C) fou un advocat, militar i polític romà, famós per la seva oratòria, que als dinou anys ja defensava casos al fòrum de Roma. Dels seus discursos només se’n conserva un, el Panegíric a l’emperador Trajà, escrit en ocasió del seu nomenament com a cònsol l’any 100. Més tard, l’any 111 fou nomenat pel mateix Trajà pretor de la província de Bitínia (a la costa del Mar Negre i el Bòsfor, avui Turquia). Durant el temps que estigué al capdavant del govern de la província va intercanviar nombrosa correspondència amb Trajà, on li consultava els detalls que el feien dubtar sobre la millor manera d’administrar el territori. Aquestes cartes són un testimoni excepcional de l’administració provincial durant l’Imperi, i a la mort de Plini, la seva vídua o algun amic recollí la col·lecció i la publicà. Els temes que s’hi tracten són diversos: des d’auditories, a qüestions judicials, passant per assumptes d’obres públiques i casos de malversació i corrupció. Justament Plini havia estat enviat a Bitínia per tal d’endreçar-hi la deficient administració provincial, i segons mostra la seva correspondència, s’hi esmerçà tant com va poder. Les cartes el presenten viatjant constantment per la província, endreçant els assumptes públics,

L’epistolari inclou també la primera referència en un document oficial romà al cristianisme (la carta número 96 del recull) i la manera de reprimir-lo i fomentar el culte oficial als déus romans.

La Fundació Bernat Metge va fer una esmerada edició de les obres de Plini el Jove al català entre 1927 i 1932, a cura de Marçal Olivar. Us oferim un tast de cinc de les cartes de Plini a Trajà. Si us agrada i en voleu afegir un exemplar a la vostra biblioteca, en trobareu una bellíssima edició original a La Casa dels Clàssics.

[33]

G. PLINI A L’EMPERADOR TRAJÀ

Mentre jo recorria una altra part de la província, moltes cases particulars de Nicomèdia i, per bé que hi hagués entremig el carrer, dues edificacions públiques, la “gerusia” i el temple d’Isis, han estat consumides per un vastíssim incendi. Aquest va escampar-se, de primer per la inèrcia dels habitants, dels quals consta que varen estar-se contemplant aquella catàstrofe sense fer res ni moure’s. D’altra banda allí no hi ha per al servei públic, cap bomba ni cap galleda, finalment cap material per a dominar els incendis. Quant a aquests aparells, seran procurats, segons que ja n’he donat ordre. Tu mira, senyor, si consideres oportú instituir una associació d’artesans que no passi de cent cinquanta homes. Jo tindré cura que ningú no hi entri si no és artesà, i que el privilegi concedit no sigui utilitzat per a d’altres fins; no serà pas difícil de vigilar un nombre tan reduït.

[37]

G. PLINI A L’EMPERADOR TRAJÀ

Senyor, els habitants de Nicomèdia han despès la quantitat de tres milions tres-cent divuit mil sestercis en la construcció d’un aqüeducte que abans d’estar llest fou deixat córrer i, més i tot, destruït. Per segona vegada foren esmerçats dos-cents mil sestercis en una altra conducció. Aquesta havent estat també abandonada, cal fer una nova despesa, per tal que una gent que ha malversant tant de diner pugui tenir aigua. He visitat personalment la font, molt pura, des d’on sembla que l’aigua haurà d’ésser duta -com al principi s’havia intentat de fer- per una obra d’arqueria, a fi d’evitar que pervingui solament a la part plana i baixa de la ciutat. Encara resten arcs aprofitables, molt pocs; se’n poden aixecar alguns amb els carreus trets de l’obra anterior; els altres, caldrà fer-los, em sembla, de maó; això serà més fàcil i sortirà a més bon preu. És indispensable, en primer lloc, que m’enviïs un saurí o un arquitecte, no sigui que passi altra vegada el que s’ha esdevingut. El que jo t’asseguro és això, que la utilitat i la pulcritud de l’obra no poden ésser més dignes de la teva època.

[39]

G. PLINI A L’EMPERADOR TRAJÀ

Senyor, el teatre de Nicea, ja construït en la seva major part, però inacabat, porta absorbits, segons que sento a dir (car els comptes no han estat fets amb tota exactitud), més de deu milions de sestercis, i em temo que en va. En efecte, s’enfonsa i es bada tot amb grans esquerdes, sigui perquè el terreny és humit i tou, sigui perquè la pedra és de mala qualitat i engrunadissa. Val, certament, la pena de pensar si cal acabar-ne la construcció o si cal abandonar-lo, o, encara, derrocar-lo. Perquè els puntals i els fonaments, pels quals, en diversos indrets, l’obra és sostinguda, no em semblen pas tan sòlids com costosos. Manquen molts additaments a aquest teatre, dels quals s’han encarregat ciutadans particulars, com ara una basílica a la seva vora, una porxada sobre la graderia. Ara tot això és en suspens per haver cessat les obres que abans calia acabar. Els mateixos niceesos han començat a reedificar, de més cabuda i més espaiós que no era, un gimnàs que fou destruït per un incendi abans de la meva vinguda, i ja han començat a destinar-hi alguna quantitat, i em temo que amb poc profit; perquè és mal planejat i la seva distribució és defectuosa. A més l’arquitecte, evidentment un rival d’aquell per qui l’obra havia estat començada, afirma que les parets, per bé que tinguin vint-i-dos peus d’amplada, no poden suportar el pes que hi descansa damunt, puix que són fetes de ciment sense ésser revestides de maó. Així mateix, els habitants de Claudiòpolis edifiquen, o més ben dit, caven en una depressió situada vora d’una muntanya, un gran local destinat a banys, i ho fan amb aquelles sumes que els membres del consell afegits per la teva mercè ja han ofert, per raó de llur ingrés, o paguen ara sota les nostres indicacions. Doncs, per tal com temo que allí facin mal esmerç del capital públic, i ací del teu donatiu, més preciós que qualsevol capital, em veig en el cas de demanar-te, no solament a causa del teatre, sinó també d’aquests banys, que trametis un arquitecte perquè determini si és més profitós, després de la despesa feta, acabar de la manera que sigui les obres tal com han estat començades, o corregir el que sembli necessari, canviar de lloc el que calgui, per tal d’evitar que, per voler aprofitar el que hi ha estat despès, no malversem el que cal afegir-hi.

[96]

G. PLINI A L’EMPERADOR TRAJÀ

És habitual en mi, senyor, de reportar-te tots aquells afers sobre els quals estic en dubte. Quina cosa pot, en efecte, endreçar millor la meva vacil·lació o instruir la meva ignorància? Mai no he intervingut en judicis referents a cristians; per tant, no sé què, ni en quina mesura, sol ésser-hi punit o inquirit. D’altra banda he estat, també, en no poca vacil·lació, sobre si l’edat ha de fer-hi cap diferència o si les persones febles han de rebre el mateix tracte que les robustes, sobre si el penediment ha d’ésser motiu de perdó o al qui hagi estat cristià no li valgui haver-ho deixat d’ésser, sobre si el que cal punir és la professió per ella mateixa, encara que sigui neta de crim, o bé els crims que van lligats a aquella professió. De moment aquest és el capteniment que he seguit amb els qui m’eren duts com a cristians. Els he preguntat si eren crisians: els qui confessaven ésser-ho, els he interrogats per segona i tercera vegada amb amenaça de supliciar-los; els qui hi perseveraven, he manat dur-los a l’execució. Car no m’era dubtós que, fos el que fos allò que ells declaressin, llur pertinàcia i inflexible obstinació havia d’ésser punida. D’altres n’hi ha hagut, afectats d’aquesta bogeria, els quals, per tal com eren ciutadans romans, vaig anotar per a ésser tramesos a Roma. Després, com sol passar, augmentant, amb les proporcions que la cosa ha pres, el nombre d’acusacions, s’ha escaigut varietat de casos. Ha estat presentat un libel d’acusació anònim, on es contenien els noms de moltes persones. Els qui negaven ésser cristians o haver-ho estat, mentre seguint-me a mi invoquessin els déus, i amb encens i vi fessin súpliques a la teva estàtua, la qual jo per aquest motiu havia fet portar juntament amb les imatges de les divinitats, i a més d’això blasfemessin de Crist, a les quals coses diuen que els cristians de debò no poden ésser reduïts, vaig creure convenient d’alliberar-los. D’altres, anomenats en la llista, digueren ésser cristians i després ho negaren; ho havien estat, però ho havien deixat d’ésser, els uns feia tres anys, d’altres molts més, algú fins i tot en feia vint. També tots aquests han adorat la teva estàtua i les imatges dels déus, i blasfemaren de Crist. Asseguraven que a això es reduïa tota llur culpa o error, que tenien per costum aplegar-se un dia fixat, abans que claregés, i recitar entre ells, els uns després dels altres, un càntic a Crist, com si es tractés d’un déu, i d’obligar-se per jurament, no a cap malifeta, ans a no cometre furts, ni roberies, ni adulteris, a no mancar a la fe donada, a no negar-se d’ésser cridats a tornar un dipòsit: havent fet tot això, acostumaven d’anar-se’n, i es reunien altra vegada per fer un àpat que no oferia cap particularitat ni res de blasmable; havien deixat de fer-ho després del meu edicte, pel qual segons les teves ordres, havia prohibit les confraries. Per aquesta raó he cregut més necessari posar en clar què hi hagués de veritat, interrogant per la tortura dues serventes, de les quals es deia que eren ministresses. No n’he tret altra cosa que llur perversa i excessiva superstició. Per tant, he ajornat el judici i he cuitat a consultar-te. M’ha semblat, en efecte, cosa digna de consulta, sobretot a causa del nombre dels encausats; perquè molts, de totes edats, de tots els estaments i àdhbuc de tots dos sexes, són i seran cridats a prova. Car la malura d’aquesta superstició no s’ha estès solament per les ciutats, sinó també pels llogarrets i pels camps. Sembla que és possible d’aturar-la i posar-hi esmena. Almenys consta que els temples, de gairebé abandonats que eren, ja comencen a ésser concorreguts, i que ja són represes les sagrades solemnitats, interrompudes de feia llarg temps, i que ja es ven menjar per a les víctimes, per al qual era molt rar que es trobés comprador. D’on és fàcil de deduir quanta gentada pot ésser duta a esmena, si es dóna lloc al penediment.

[98]

G. PLINI A L’EMPERADOR TRAJÀ

Senyor, el comú d’Amastris, ciutat elegant i endreçada, compta entre els seus principals ornaments una avinguda molt bella i molt extensa, a un costat de la qual s’estén, tot al llarg, una riera que rep el nom de riu, però que en realitat és una claveguera lletgíssima, de tan mal veure a causa del seu brut aspecte, com repugnant a causa de la seva fetor. Per les quals causes, interessa tant a la salubritat com al decòrum que sigui coberta; això serà fet si ho permets, procurant nosaltres que no manqui diner per a una obra tan gran com necessària.

nord.cab | El portal de notícies de Cabassers