La pandèmia ha accelerat una tendència que, abans, ja començava a perfilar-se: l’arribada de nous habitants al poble. Durant aquest darrer any hem vist com diversos perfils de persones decidien establir la seva residència permanent a Cabassers: des de jubilats a professionals liberals, passant per aquesta nova categoria laboral que ha fet emergir la crisi de salut pública, els teletreballadors. Si fa molt poc temps això de treballar des de casa no s’acabava d’entendre prou bé, ara no sorprèn a ningú que es faci. És massa aviat per a pronosticar si aquesta modalitat és transitòria, o si es generalitzarà un cop es controli el virus. És en els moments de crisi quan la necessitat aguditza l’ingeni, i solen aparèixer solucions a problemes antics. El principal motiu per a pensar que el teletreball es quedarà com una modalitat més, és la seva contribució a limitar l’impacte negatiu de l’activitat laboral sobre el medi ambient, amb la reducció d’emissions que suposa no haver-se de desplaçar per a treballar.
S’han de fer, però, dues advertències. La primera, a l’administració local i comarcal: si bé cal no descuidar en cap moment l’economia tradicional local, basada en el sector primari, és imprescindible garantir l’accés a la xarxa d’internet en igualtat de condicions que a la resta del territori, si es vol oferir l’oportunitat d’instal·lar-se a la zona als qui utilitzen aquesta eina per a treballar, i aprofitar també l’oportunitat de repoblament que aquest sector representa per al món local. Internet implica també oferta educativa i d’oci, i no només possibilitat de treball, de manera que un accés de qualitat a la xarxa també pot ser determinant per a altres sectors de població, com estudiants i jubilats.
L’altra advertència, ha d’anar adreçada als qui tenen pensat fer el pas d’anar a viure a un poble petit: els problemes d’habitatge són diferents dels habituals a les ciutats, però també hi són. El principal és la dificultat de trobar gaire oferta a la venda, acompanyada de la necessitat de reforma de molts dels habitatges que es poden trobar. Si bé els preus dels immobles són molt més avantatjosos que a zones més poblades, la despesa necessària, entre la compra i la reforma per a deixar-los en condicions d’habitabilitat, pot igualar el cost d’un pis a qualsevol ciutat mitjana. Supera amb escreix, però, la qualitat de vida que s’obté vivint en una casa que és d’un únic propietari des de l’entrada fins a la teulada, sense veïns a dalt i a baix, i les molèsties i limitacions que això implica.
Encara cal una altra advertència per a qui decideixi fer les maletes i traslladar-se a un poble petit: aquí l’oferta laboral és limitada. Tanmateix, el progressiu increment de la població no pot fer altra cosa que generar noves oportunitats de negoci i ocupació, però aquest estadi encara és lluny. Portar-se la feina, si es teletreballa, és molt més fàcil que trobar-ne aquí, però, com ja s’ha dit, com més serem més ocasions hi haurà de crear-ne al municipi.
El lloguer és un altre dels entrebancs que pot trobar qui vulgui traslladar-se a viure a la ruralia. No són gens abundants els habitatges disponibles en aquesta modalitat, i l’oferta que hi havia ja ha estat pràcticament absorbida per la demanda generada durant el darrer any. Sembla intuir-se que durant els propers deu anys la demanda d’habitatge a les zones rurals creixerà, i qui tingui immobles en aquestes zones pot tenir un valor d’inversió segur: els plans urbanístics solen limitar molt les noves construccions a les poblacions petites (i per petites hem d’entendre menys de 500 habitants). En el cas concret de Cabassers, a tocar del Parc Natural de la Serra de Montsant, el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal impedeix qualsevol disbarat constructiu, i estableix la moderació i el respecte al territori com a norma. Això garanteix, si hi ha demanda, la revalorització de qualsevol immoble, habitable o per a reformar. Hi haurà qui anomenarà “especulació” aquest paràmetre, però no és res més que la principal regla del lliure mercat, basat en l’oferta i la demanda.
Hi ha encara un darrer advertiment addicional que s’ha de fer a qui vulgui anar a viure al poble: la societat, aquí, com a tot arreu, és diversa. Ni es viu en comunitat, ni es té cap tendència generalitzada i definida cap a una manera determinada de pensar. Tants caps, tants barrets. Idealitzar la vida rural és un error. Si algú espera trobar comunes hippies als pobles, no cal que hi vagi, perquè no són això ni res que s’hi assembli ni de lluny.
La limitació del creixement també garanteix el manteniment de la qualitat de vida. Sabem del cert que no veurem mai grans urbanitzacions a Cabassers, ni edificis de deu plantes. Per molta demanda d’habitatge que es produís, difícilment es podrà superar mai el llindar dels 600 habitants, simplement perquè al parc d’habitatge local (disponible o de possible nova construcció) no hi cap tanta gent en les condicions de vida del nostre temps. Res a veure amb quan, a finals del segle XIX, Cabassers superava els mil habitants, i quan els usos del moment feien que dues i fins a tres generacions visquessin a la mateixa casa, i amb gran nombre de descendència.
Si la tendència actual es manté, oferir habitatges en lloguer també serà una diversificació per a moltes economies familiars, propietàries d’edificis en desús. Per a qui arriba de nou, és més fàcil llogar que comprar, potser fins i tot amb la voluntat de voler fer una prova i veure si se sent a gust, abans de decidir establir-se aquí definitivament.
Per a poder consolidar, durant la propera dècada, la tendència que ja es perfila, però, cal la implicació dels sectors públic i privat: no es podrà atraure persones que puguin i vulguin treballar des de casa sense un accés robust a la xarxa d’Internet, i tampoc no es podrà atraure a ningú si no hi ha disponibilitat d’habitatge. Un creixement moderat -i limitat- és un avantatge, una oportunitat i, probablement, un futur inevitable per als municipis petits. El decreixement, concepte urbanocèntric per excel·lència, implica també un creixement de les zones rurals, perquè aquest concepte l’únic que descriu és la redistribució territorial de la població. Creixement que no només no ens ha de fer cap por, sinó que hem de mirar d’atraure i accelerar, perquè, com ja hem dit abans, la norma urbanística vigent assegura que no veurem desordres. Una tercera part dels 942 municipis de Catalunya tenen menys de 500 habitants, i tots poden oferir les mateixes condicions de vida, tan avantatjoses com les que ofereix Cabassers. Per tant, tenim competència, molta i molt bona, i això farà que el municipi hagi de pensar molt bé la seva estratègia per a revertir la tendència de minva de la població dels darrers 120 anys.
