La imatge que il·lustra aquesta editorial correspon al 8 de març de 2020. L’Organització Mundial de la Salut encara no havia declarat pandèmia la crisi provocada pel virus SARS-CoV-2, que causa la malaltia anomenada COVID-19. Ho faria tres dies després, l’onze de març del 2020. Avui fa just un any. El vuit de març del 2020, però, encara semblava que el SARS-CoV-2 fos un virus llunyà, i feia la falsa impressió que tindria una incidència anecdòtica a casa nostra. Les imatges de vehicles escampant desinfectant a l’aire de ciutats xineses, que vèiem des del mes anterior, semblaven un exotisme. Poc ens pensàvem que aviat veuríem la mateixa escena als carrers de Cabassers.

El mateix 11 de març de 2020 Itàlia decidia confinar el nord del país, on el virus tenia una incidència major, i molts aprofitaven un anunci massa prematur de la mesura per a fugir cap al sud i escampar, així, la plaga per tot el país, si és que ja no ho estava. El dia 13 vèiem aquí el mateix que havia passat a Itàlia dos dies abans, i el govern espanyol declarava l’estat d’alarma i confinava tota la població no dedicada a serveis essencials. La resta de la història ja la coneixem, perquè encara dura. Els primers dies, de confusió extrema, van ser aprofitats per conspiranoics i gent de poc criteri per a escampar teories absurdes que només afegien més pànic a una situació que ja era prou greu, tot i que els científics asseguraven que el virus era d’origen natural. Entre les ridiculeses que més es van afirmar, en destacava una per absurda: que la COVID-19 era provocada per la tecnologia 5G.

El personal sanitari va ser l’escut de contenció, la primera línia de foc, la brigada de xoc que com podia, amb mitjans precaris i amb falta de material, amb més voluntat que recursos, va donar-ho tot per combatre la malaltia. Molts hi van deixar la vida, molts altres hi van emmalaltir, i entremig d’aquesta batalla heroica encara s’havien d’imposar restriccions més dures perquè una part petita de la població, inconscient i desconsiderada, continuava fent com si no passés res.

En una gesta inèdita al llarg de tota la història de la ciència, nou mesos després de l’emergència del virus, ja hi havia vaccins disponibles per a ser administrats a la població. Tanmateix, tot i la rapidesa, la tecnologia utilitzada no era nova, i dècades de recerca prèvia en coronavirus similars havien facilitat enormement la preparació dels diversos vaccins que ja s’administren. De nou, però, els conspiranoics feien el que podien per a sembrar el pànic, amb afirmacions tan irrisòries com que el vaccí esborrava l’ADN de qui el rebia, o que incloïa un xip fabricat per Microsoft per al control mundial de la població.

Totes aquestes teories absurdes, que afirmaven que el virus era un preparat de laboratori, semblaven més aviat adreçades a negar la pròpia responsabilitat que tenim tots i cada un de nosaltres en l’emergència de nous virus: si sobreexplotem el medi i ens endinsem en hàbitats que no ens són propis, els virus que afecten poblacions animals presents en aquests hàbitats faran el que faríem nosaltres si fóssim un virus per a sobreviure: infectar nous hostes. Si destruïm els reservoris naturals dels virus, els virus sortiran d’aquests i en buscaran de nous. Aquesta crisi hauria de servir d’advertència per a estirar la palanca del fre d’emergència, aturar la sobreexplotació i mirar d’evitar coses pitjors, si és que encara hi som a temps.

De mentre, més de 2.600.000 persones han mort, a data d’avui, a causa de la pandèmia, tot i les duríssimes restriccions imposades, que ens han canviat la vida de dalt a baix. Sense cap restricció, la xifra seria diverses vegades més insuportable.

Si alguna cosa ha fet el SARS-CoV-2 ha estat exposar la feblesa més gran de la humanitat: l’egoisme. Al principi de la crisi, els estats es robaven, literalment, carregaments de respiradors, mascaretes i altre material sanitari. Amb el vaccí la cosa no ha canviat gaire, i hi ha batalles per a comprar més dosis que els altres, fins al punt que molts països del tercer món ni tan sols no n’han rebut ni una. La humanitat es pot dividir com un vulgui: per idioma, per religió, per color, per PIB, etc. Les possibilitats de divisió són gairebé infinites. Però un virus aquestes divisions no les coneix, i ataca a tothom igual. De fet, un virus ni tan sols discrimina si infecta una persona o un animal: infecta el que està viu. Per això és tan important entendre el concepte One Health.

Durant aquest temps hem vist àngels i dimonis. Tant de bo tothom sàpiga de quin costat posar-se, perquè això encara no s’ha acabat.

nord.cab