L’última lliçó del pare

Diumenge passat, 7 de març, poc abans del migdia, el meu pare, Evarist Prats, moria a l’hospital. La notícia del seu traspàs va agafar de sorpresa a molta gent que el coneixia; pocs sabien que estava malalt. I és que menys d’un mes abans, el 10 de febrer, li havien diagnosticat un càncer molt agressiu, que li restava forces amb rapidesa. Que tanta gent no ho sabés diu molt a favor dels pocs que ho sabien, i a qui es va demanar discreció; ho van complir al peu de la lletra. Veure’l a casa, assegut a la seva butaca, més prim i amb la veu feble feia estrany. Jo només l’havia conegut fort, expeditiu, arribant ara d’aquí, ara d’allà, parlant per telèfon amb els seus clients, atenent a aquest o a l’altre que el venien a veure, venint de l’hort carregat de verdures (a la foto se’l pot veure amb planter, el 22 d’abril del 2020) o tornant d’esmorzar del Mas de les Vinyes. Ara, en canvi, veia com s’apagava cada dia una mica més. Però tot i el seu estat, no havia perdut ni un bri de resolució. Va aprofitar les darreres setmanes per a ordenar els seus assumptes i disposar-los com va creure més adequat, i decidint bé allò que havia de decidir. Va patir la seva malaltia amb resignació i dignitat.

Ell sabia que es moriria. De fet, això és l’únic que tots tenim per cert mentre vivim. Però ell ho veia a prop, i en aquesta situació els tòpics ja no valen. Cadascú haurà d’encarar, quan li toqui, el moment del trànsit. Es pot marxar amb desesperació, o es pot marxar sabent que la vida i la mort no valen res l’una sense l’altra; és impossible viure sense morir, i és impossible morir sense haver viscut. I ell ho va fer així, mirant-se-les de cara a les dues.

El dimecres 3 de març el pare anava a l’hospital de Reus, per a conèixer el resultat d’una biòpsia que li havien fet la setmana anterior, i els metges ja van decidir ingressar-lo. Posar-se malalt a l’entremig d’una pandèmia ho fa tot encara més complicat, per les restriccions necessàries per tal d’evitar la propagació del virus. Restriccions que, mirant enrere, m’adono que ens han robat molts sopars i dinars junts, com fèiem cada divendres i cada diumenge. Tanmateix, els professionals de l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus (i el metge de capçalera, i els seus companys de l’hospital de Móra) van ser, a més de sanitaris, humans. La meva mare no va tenir cap problema per a estar-se les vint-i-quatre hores a l’hospital amb el meu pare, i els seus fills hi vàrem poder anar mentre va estar ingressat. Evidentment que el pare hauria volgut poder rebre també les visites dels seus amics, i als amics prou greu que els va saber no poder anar-lo a veure i acomiadar-se, però aquí les prevencions pel virus sí que hi posaven límits. L’agraïment més sincer de la família al personal de l’hospital Sant Joan. No només són autèntics herois de bata blanca a primera línia de foc contra tot allò que amenaça la vida, sinó que aquests pits durs capaços de prendre decisions per a les quals cal molt coratge, són també allotjament d’un cor capaç de compadir-se del dolor humà i posar-hi, de la seva banda, tot el necessari per a minimitzar-lo.

L’últim dia de la seva vida vàrem poder ser-hi esposa i fills, amb ell, acompanyant-lo mentre treia per última vegada les claus del contacte del vehicle que és el cos, deixant-lo ben aparcat, amb la carrosseria i el motor gastats i fets malbé, que és com s’ha de deixar un cotxe quan s’ha de desballestar, ben asclat, que es noti que després de l’última frenada el conductor ha exclamat amb satisfacció: Uf, quin viatge!

Després d’això, massa coses a la vegada. Quan una persona es mor s’activa, immediatament, un engranatge necessari per a enterrar el cos del difunt i reconfortar l’esperit dels qui es queden. Però per a qui ho ha de gestionar és un suplici. Sort que el pare, previsor com era, havia contractat una assegurança de decessos, cosa que alguna vegada havia estat motiu de comentaris i acudits amb forta càrrega d’humor negre, que li encantava. I jo, en honor seu i perquè ell ho hauria fet si s’hi hagués trobat, ahir, al cementiri, mentre els més propers observàvem com dos senyors de la funerària l’entraven al sepulcre i el segellaven, vaig fer sortir el seu humor negre característic, i li vaig dir a un amic seu: “això sembla Espanya: dos treballant i vint mirant”. Si ho va sentir des d’on sigui, no dubto que va riure de valent.

No puc acabar pas sense abans agrair a tothom qui ens va telefonar, escriure i acompanyar els dies 7 i 8 de març, i també als qui la prudència ha aconsellat no fer-ho encara, esperant que es calmin els vents de l’huracà que suposa la pèrdua d’una persona que t’estimes. Pensàvem, amb una pandèmia pel mig, que l’assistència al comiat del pare seria moderada tirant a baixa, però ens vam veure sobrepassats per les processons de gent que anava al cementiri caminant per la carretera, i la gentada que va venir de tot arreu per a dir-li adéu, ja fos al tanatori, ja fos al responsori que es va fer al cementiri. Un agraïment també a tots per haver observat en tot moment les mesures de seguretat per la Covid-19.

El pare va saber sempre triar molt bé els seus amics, i els seus amics també el van saber triar a ell. Un exemple que els defineix a tots i cada un d’ells servirà per a veure com són tots: una amiga seva, assabentada de casualitat de l’esdeveniment, fins i tot va venir de Figueres. En veure-la al tanatori de Falset, es podia entendre què significa l’amistat. Si el dia que et mors, algú creua Catalunya per a portar-te un ram senzill, fet de plantes del seu jardí, és que la mort ha fracassat completament i només ha pogut destruir el cos, però res més. Aquesta va ser l’última lliçó del pare.

nord.cab | El portal de notícies de Cabassers