El Conseller d’Interior, Miquel Buch, va dir ahir que considera un perill asseure’s a qualsevol banc del carrer perquè “podria haver-hi estat una persona amb Covid-19”. Pot semblar exagerat, però el cert és que s’observa un relaxament general de les mesures de seguretat: poques mascaretes (gairebé cap), pocs guants, i fins i tot es veuen persones sense mantenir la distància de seguretat. Relaxar el desconfinament no vol dir que la pandèmia s’hagi acabat, simplement vol dir que ja hi ha lloc disponible als hospitals. Fer-hi cap o no depèn, en gran part, de cadascú i d’allò que faci, i com ho faci.
A Txernòbil els primers de marxar de la zona, abans fins i tot que el govern soviètic donés l’ordre d’evacuació, van ser els metges i els mestres. És a dir, els qui entenien què era la radiació. El gruix de la població, en canvi, no tenia cap classe de respecte pel perill, perquè no el el veia, i molts fins i tot es van resistir a marxar de casa seva i va haver d’intervenir l’Exèrcit Roig, emportant-se gent per la força. Creien que el que passava al reactor 4 de la central nuclear era un simple incendi, i que un cop extingit el foc, s’acabaria el problema. Ara potser som en una situació similar -salvant totes les distàncies-, ja que costa témer allò que no es veu. Però mireu-vos-ho així: si el que estem patint fos una guerra, i hi hagués franctiradors a la serra de Cantacorbs i a la dels Solans, no prendríeu precaucions si haguéssiu de sortir al carrer? El virus, per desgràcia, dispara amb silenciador, i no sentir el tret ni veure la bala fa que molta gent no el percebi com un perill proper.
El desconfinament és necessari, no podem estar tancats a casa durant dos o tres anys, i en algun moment s’ha de tornar a obrir tot, avançant cap a això que anomenen la “nova normalitat”. Sembla que serà qualsevol cosa excepte “normal”, entenent per normal la vida que teníem abans del 12 de març. Els experts alerten del risc de repunt dels contagis i de segona onada de Covid-19 si falla això en què es confia per a desescalar, la responsabilitat col·lectiva.
Sense fer testos massius a la població, i per tant sense saber qui està infectat ni qui ja ha passat la malaltia, desconfinar alegrement sense prendre mesures individuals de protecció és jugar a la ruleta russa.
Caldrà molta prudència i molta responsabilitat per a poder tornar a desenvolupar cadascú la seva vida mantenint la seguretat. No cal ni preveure l’apocalipsi, ni tampoc pensar que “tot anirà bé”, perquè si bé el món no s’acaba, amb desenes de milers de morts dir que “anirà bé” és mentida. Que vagi millor o pitjor dependrà de nosaltres i de com fem les coses. I de moment, les estem fent força malament.
