Carles Prats.

El 12 de març de 2020 vam canviar d’era. El món que havíem conegut fins llavors s’ha acabat i no tornarà. La irrupció de la pandèmia a causa del SARS-CoV-2, que provoca la COVID-19 ho ha capgirat absolutament tot. No és només una crisi de salut pública, sinó que també està provocant una crisi econòmica, una altra de social, i una tercera de política, i ja veurem què en surt de tot plegat. Una cosa que no es veu a simple vista ha estat capaç de parar el món i transformar-lo per sempre en poquíssim temps.

Els canvis que ha provocat el virus són radicals i profunds. No poder sortir de casa lliurement és només una de les múltiples conseqüències que han tingut aquests canvis, i com més temps passi, més conscients serem de tot allò que ha canviat i que ha arribat per a quedar-se. Arran del virus, moltes coses que abans s’havien de fer presencialment s’ha demostrat que es podien fer a distància, i ara és obligatori fer-les-hi. Fa poc, el 18 de febrer, publicàvem un article d’opinió que afrontava el repte del despoblament rural i feia una crida a apostar per la digitalització. Llavors ningú no es podia pensar que el que en aquell moment eren suggerències i pronòstics a 20 anys vista s’haurien de materialitzar per força en poc menys de 30 dies.

La crisi de salut pública ha provocat l’expansió de la digitalització fins on no s’hauria pogut ni imaginar: persones de totes les edats han après a fer videotrucades, el teletreball s’ha imposat per a tots aquells que anaven a una oficina a teclejar un ordinador, l’ús de les xarxes socials i les aplicacions de missatgeria instantània s’han convertit en eines fonamentals per a mantenir el contacte social, i fins i tot, a Cabassers, es pot comprar el pa per internet, i possiblement aviat s’hi pugui comprar altres coses i tot.

Hem vist com es rifava la mona per Instagram, com desapareixia pràcticament tot el trànsit aeri, i com per a comprar segons què només podíem recórrer a les botigues virtuals, perquè les físiques estan tancades, i ja veurem quantes d’elles tornaran a obrir.

De totes les desgràcies se n’ha de treure lliçons. Més enllà del que consideri cadascú sobre la gestió política d’aquesta calamitat, en el que podem estar tothom d’acord és que viure com vivíem no era normal. No era normal poder volar per 40€ a qualsevol punt d’Europa, ni haver-se de passar una hora en un embús per a arribar a la feina, ni pagar una hipoteca o un lloguer d’una casa on només s’hi anava a dormir. No era normal aquest estil de vida desnaturalitzat, de foto de postureig d’Instagram, que molta gent portava. I s’ha acabat. Com més aviat ho assumim, millor.

S’ha acabat agafar avions per quatre duros, i s’ha acabat anar de vacances per menys del que costava quedar-se una setmana a casa. S’han acabat els viatges de negocis, ara que tothom ha vist que les reunions per videoconferència són de franc i funcionen. S’ha acabat haver d’anar cada dia a una oficina a fer el que es pot fer des de casa sense haver d’agafar cap classe de transport. S’ha acabat anar de cap de setmana a Venècia, a Praga, o passar quinze dies al Vietnam o a Indonèsia. S’han acabat els pisos turístics, els creuers, les cues per a entrar a la Capella Sixtina. Tot això s’ha acabat i no tornarà mai més, simplement perquè era insostenible, i perquè a partir d’ara no hi haurà diners per a pagar-ho.

Les crisis econòmica, social i política que està deixant al seu pas la crisi sanitària són tan profundes que caldrà canviar el sistema de dalt a baix. El capitalisme no és el millor sistema, simplement és l’únic que ha funcionat més temps que els altres. Però tal com funcionava, no podia acabar bé de cap manera: es basava en un creixement il·limitat, però amb recursos limitats. El que ha passat ara a causa del virus hauria passat igualment al cap de poques dècades. El capitalisme s’ha de refundar en un sistema circular, que no basi el seu creixement en l’absència de límits i l’explotació, sinó en la circulació dels recursos limitats i el reaprofitament (reciclatge). D’alguna manera, també s’haurà de socialitzar: la robotització avançarà tan ràpid com ho ha fet el teletreball, i molta mà d’obra deixarà de ser necessària. Sumeu-hi aquí el personal de tots aquells sectors destruïts per la crisi present: turisme, aviació, restauració, petit comerç, etc. Això farà imprescindible l’establiment d’una renda bàsica universal si es vol conservar la pau social. L’alternativa són garrotades per manca de pa. I més val que aquesta renda sigui universal de veritat, per a evitar greuges als qui treballin, perquè podrien decidir que els surt més a compte no treballar i cobrar la renda.

A poc temps vista, treballar serà una opció, no una obligació, i caldrà fer que tingui incentius. Tots aquests canvis els veurem les properes setmanes o mesos, simplement perquè, de no ser-hi, el col·lapse serà tan monumental que el caos que provocarà només serà comparable al provocat per la caiguda de l’Imperi Romà i l’adveniment de l’edat mitjana.

És aquí on els pobles hi poden jugar la seva part per a ajudar a la redefinició del sistema, i a fer-lo coherent. Primer, garantint la sobirania alimentària del país, perduda per foscos interessos polítics i econòmics que feien més profitós portar productes d’ultramar que no pas fomentar-ne el conreu a casa. Revaloritzar la pagesia, que no sigui vista com una nosa o un fracàs, perquè en el nou escenari és clau. A això també hi ha d’ajudar el consumidor: si el producte cultivat a casa és una mica més car, es paga perquè també és més bo i deixa una petjada de CO2 infinitament menor que l’importat. I segon, ajudant a redistribuir la població i reduint la massificació d’àrees urbanes, que ja no necessiten estar tan plenes per l’extensió del teletreball. Al segle XIX el vehicle del canvi va ser la màquina de vapor, al XX la carretera, i al XXI ho és la fibra òptica. Però compte; reduir la massificació urbana no vol dir massificar el món rural.

Aquesta crisi la podem convertir en un fracàs (voler tornar a un model ja impossible, el d’abans del 12/03/2020) o aprendre’n la lliçó i adaptar-nos a les noves necessitats amb les eines que hem vist que ja teníem, però que no volíem (o no ens deixaven) utilitzar: teletreball, sobirania alimentària, comerç de proximitat, robotització i digitalització.

Ja no caldrà que el sistema crei la Greta Thunberg de torn per a tranquil·litzar consciències plorant molt i fent veure que es fa alguna cosa, quan en realitat no es feia res. Ja no calen titelles. Ara gairebé tothom ha vist on són els límits, i quines conseqüències té traspassar-los. I els canvis, si no es produeixen immediatament, s’exigiran, perquè l’alternativa és el caos.

Do NOT follow this link or you will be banned from the site!