Avui ha faltat en Joaquim Masip, en Mentí, com li dèiem tots, perquè va néixer durant la República, el 1938, i els seus pares li van posar aquest nom que no era al santoral. Passada la guerra li van fer canviar per Joaquim, i ell responia indistintament tant si el cridaves per l’un o per l’altre. Era un habitual dels estius a Cabassers; cada agost sabies que hi era perquè davant de la porta verda del seu garatge hi havia un con, indicant presència, i tothom sabia que si hi havia el con en Mentí hi era i en algun moment sortia del garatge amb la moto. En Joaquim -o en Mentí, com vulgueu- era cabasserol de naixement i havia fet vida a Barcelona, sense descuidar mai la casa familiar al poble i passant-hi el mes d’estiueig. Gràcies a ell un altre bon home va descobrir Cabassers i hi deixà també una petjada profunda i un record grat per a tothom: el seu cunyat, l’enyoradíssim Alfonso Salcedo. Són absències que em toquen de molt a prop, perquè eren la colla del meu pare -que també va faltar fa poc més de tres anys- i amb qui havia compartit llargues sobretaules parlant de mil matèries. Hi ha gent que només amb ser-hi ja fa que l’ambient millori, i els tres eren d’aquest tipus de persones. No creien en el Cel, però si n’hi ha un segur que hi són tots tres asseguts a la mateixa taula.
En Joaquim sempre tenia un sí per a tothom. Curiós i inquiet, compartia les seves aficions i els seus coneixements amb qui volgués fer-ho. Era d’aquelles persones amb qui ve de gust parlar i que, quan comences, passen les hores volant sense adonar-te’n. Tenia un esperit crític i científic, obert a aprendre constantment. Els agostos que vindran no seran el mateix. De totes les maneres com es podia definir en Mentí n’hi ha una que encaixava des de qualsevol òptica: un bon home.
Vull compartir un record del Mentí, una entrevista que li vam fer el 28 d’agost de l’any 2000 per a la revista Nord quan s’editava en paper, parlant d’astronomia. La seva inquietud -i la seva habilitat- l’havien portat a muntar-se un telescopi ell mateix per observar el firmament. Els ferros que diu a l’entrevista que li tallaren per a muntar la màquina els va tallar el meu pare, i jo vaig ajudar a muntar l’estructura. Descansa en pau, amic.
Entrevista a Joaquim Masip, aficionat a l’astronomia.
Per Jordi Cubells i Carles Prats
Quan li va començar aquesta afició per l’astronomia?
Doncs la veritat és que no ho sé exactament, no me’n recordo massa. Va ser una mica abans que passés aquell cometa, el Hayutake. A mi tot el que sigui Natura m’agrada; igual m’agrada l’astronomia, com la geologia, com la meteorologia, i això era una altra cosa més que m’agradava. Vaig llegir en un llibre que et podies muntar un telescopi tu mateix i que et sortia molt millor de preu i bé, em vaig animar i amb l’esquema me’l vaig construir. Vaig anar a comprar l’òptica a una casa que hi ha a Parets del Vallès i vaig fer tallar els ferros per l’estructura, i al final vaig fer el meu telescopi.
Quintes característiques tècniques té el seu telescopi?
Aquest telescopi, per a un aficionat, ja és gran, perquè té 255 mm d’objectiu i és reflector. Hi ha dos tipus de telescopis: els reflectors i els refractors. Els reflectors reflecteixen la llum que capten en un mirall anomenat primari, una mica còncau, i quan la llum rebota va a un mirall secundari, més petit, i d’allí passa a l’ocular i veus la imatge. Això sí, la veus invertida, perquè els objectes de l’univers és igual veure’ls per dalt que per baix, perquè la majoria són rodons. D’aquesta forma perds molta menys llum, perquè si volguessis veure la imatge del dret hi hauria d’haver un altre pas per donar la volta a la imatge, i amb això perdries llum. Quan es tracta de captar llums tan febles com pot ser una galàxia és essencial salvar fins a l’últim detall de lluminositat. I després hi ha els refractors, que funcionen amb lents en lloc de miralls i són més cars.
Quina diferència hi pot haver entre comprar un telescopi així o muntar-se’l un mateix?
Surt molt millor de preu muntar-se’l. Els telescopis són caríssims. Si compressis un telescopi de les característiques del meu et podria costar entre un milió i un milió i mig de pessetes. Després hi ha sistemes de seguiment, com la montura equatorial: es tracta d’un motoret que fa girar el telescopi a la mateixa velocitat que gira la Terra, però en sentit contrari. Així l’objecte que observes no surt de l’objectiu i, a banda, de la comoditat de no haver de rectificar la posició del telescopi, pots fotografiar els astres. Hi ha una cosa curiosa de fer amb una càmera, sense telescopi: tu poses una càmera en un trípode mirant l’Estrella Polar i deixes l’obturador obert durant mitja hora o una hora. Llavors les estrelles fan com una ratlla circular i al centre de totes hi ha l’Estrella Polar, que és l’única que no descriu aquesta ratlla perquè està al centre. Això passa pel moviment de la Terra.
I des de Cabassers quin astre és el que es pot veure millor, a part de la Llina?
Bé, a l’estiu tens unes estrelles, a la primavera en tens unes altres… segons l’època de l’any varia. Si ara tenim una estrella a sobre de Cantacorbs, així com van passant els mesos veus com va avançant, i al cap d’un any aquella estrella tornarà a estar com estava tal dia com avui, perquè la Terra dona la volta al Sol i segons en quina posició és veus unes estrelles o unes altres. Durant l’any van passant totes les constel·lacions i en veus unes o altres segons l’època de l’any. En canvi les que estan a prop de l’Estrella Polar es veuen tot l’any. Abans des d’aquí es podia observar molt bé l’Univers, però ara el que passa és que amb la renovació de les faroles hi ha una gran contaminació lumínica i costa més. De totes maneres el que es pot veure millor ara a l’estiu són les constel·lacions: l’Óssa Major, l’Óssa Menor, el Dragó, el Triangle de l’Estiu, just damunt del poble, que només es veu a l’estiu…
Què són les constel·lacions?
Bé, en primer lloc, no té res a veure la distància a què estiguin les estrelles entre sí d’una mateixa constel·lació perquè estiguin agrupades. Pot ben bé ser que entre les estrelles d’una mateixa constel·lació hi hagi milers d’anys llum de distància. Però per la nostra perspectiva nosaltres veiem com si estessin al mateix pla. Així doncs, la constel·lació és només la perspectiva nostra, la manera com es veuen les estrelles des de la Terra, no que estiguin agrupades. Cada estrella, a més de pertànyer a una constel·lació, té un nom, normalment àrab, ja que els àrabs van ser grans observadors de les estrelles. I al mateix temps a l’estrella més lluminosa de cada constel·lació se li diu Alfa. Per exemple, l’estrella Alfa Signe és l’estrella que fa més llum de la constel·lació del Signe. Després, a la segona en força lumínica se l’anomena Beta, i així amb totes les de la constel·lació, que tenen una lletra de l’alfabet grec segons la seva llum, de més potent a menys: alfa, beta, gamma, delta, etc. I ara, actualment, també hi ha els catàlegs d’estrelles per numeració: cada estrella té un número. I quan hi ha una nit així, amb moltes estrelles, per no fer-te un embolic, si apluques una mica els ulls i ajuntes les pestanyes veus que les estrelles amb menys llum desapareixen i et queden només les més potents.
I quan parlem dels planetes del Sistema Solar, quins es poden veure millor segons l’estació de l’any?
Els planetes funcionen d’una manera totalment diferent de les estrelles: fan el seu recorregut i no pots veure’ls mai en un mateix lloc, perquè cada un d’ells va seguint la seva òrbita i n’hi ha que van més de pressa que uns altres i com més allunyats del sol estan més tarden a donar-hi la volta. Per exemple, el planeta Mercuri, que és el que està més a prop del Sol, dona la volta en 80 dies i Plutó, el més allunyat, tarda uns 300 anys, mentre que la Terra tarda 365 dies, és a dir, un any terrestre. Però els més clars de veure sempre són Júpiter i Venus. Potser es veuen millor a l’hivern que a l’estiu, perquè el cel està més clar a l’hivern: tu agafes una nit d’aquelles que fa un fred que pela i veus uns estels que sembla que els puguis agafar. Ara Júpiter ha anat endarrerint la seva sortida, perquè fa dos anys, per exemple, en aquesta hora (0:15 del 28/08/2000) l’haguéssim tingut damunt de la serra de Cantacorbs. Això vol dir que està donant la volta cap al darrere del Sol. Com que es va endarrerint arribarà un moment que sortirà amb el Sol i llavors ja no el podrem veure, i si surt amb el Sol vol dir que està a l’altre costat del Sol. I fins que no torni a sortir per l’altre costat estarem un temps que no el podrem veure. El mateix que passa ara amb Venus, que està a l’altre costat del Sol i no el veus ni al matí ni al vespre, perquè com que és un planeta interior si tu estàs d’esquena al Sol també estàs d’esquena a Venus. Aleshores només pots veure Venus al matí, abans que surti el Sol, o al vespre, abans que s’amagui. Els planetes interiors, Mercuri i Venus, és a dir, els que són entre el Sol i la Terra, són difícils de veure per això. Venus em fa molta gràcia perquè és molt lluminós, ja que té una atmosfera molt espessa, tant, que impedeix veure el propi planeta, i amb telescopi només es veu l’atmosfera. Per veure el planeta s’ha hagut de fer amb sistemes infrarojos que travessin l’atmosfera, però visualment és impossible veure la superfície de Venus.
Per tant allí no hi toquen mai els rajos de sol directament.
No. Allí, diguéssim, sempre estarien casi a les fosques, perquè a més que l’atmosfera és molt espessa té molt gruix. Aquesta atmosfera es veu molt, perquè reflecteix molt la llum.
I l’estació MIR o la que estan construint ara l’Estació Orbital Internacional, es veuen des d’aquí?
No, no les he vistes mai. El que sí que es veuen són molts satèl·lits artificials. L’altre dia mateix en vaig veure quatre en una estona. És una cosa bastant fàcil de veure, els satèl·lits artificials, i com que hi ha tanta ferralla que està donant voltes ja no és notícia veure’n.
Què és el més difícil de veure que ha captat des d’aquí?
Les galàxies. L’única que es pot veure amb bastant facilitat és la galàxia Andròmeda, però no és la clàssica galàxia en espiral sinó una taca blanca molt difuminada sense cap forma de res. De les altres, com a mínim jo, no n’he pogut veure ni una. El que sí que veus són cúmuls d’estrelles.
I el més curiós?
Un cúmul d’estrelles que es diu Cúmul de les Plèiades. Ara a l’estiu es veu més o menys per sobre de Cavaloca. Quan te’l mires amb el telescopi veus que té forma d’interrogant.
