L’escriptor Josep Maria Espinàs i Massip s’ha mort avui a Barcelona als 95 anys. Havia nascut a la mateixa ciutat el 1927. Molt conegut i apreciat al Priorat pel seu llibre d’excursions Viatge al Priorat, publicat el 1962 per l’Editorial Selecta, a cada poble se’n guarda un bon record que s’ha transmès entre generacions. El llibre del seu viatge a la comarca, que va fer el 1957, falta a poques cases prioratines. Es va reeditar l’any 2000 amb el títol A peu pel Priorat (ed. La Campana) i fa poc n’havia aparegut una altra edició titulada A la taula dels altres. A peu pel Priorat (també editat per La Campana, el 2021). Al número 0 de la revista Nord, del setembre de 1998 (fa vint-i-cinc anys), vam publicar una entrevista que vam fer a l’escriptor, i que reproduïm a continuació com a recordatori de la seva figura. La fotografia que encapçala aquesta peça la va cedir el mateix Espinàs a la revista Nord, i il·lustra l’entrevista publicada el 1998. Es veu l’escriptor al Matarranya, en un viatge que hi havia fet poc temps abans.
Josep Maria Espinàs: “Continuo essent un barceloní acabat”
(Per Carles Prats i Sergi Tresserras)
L’edifici on es troba l’editorial La Campana és al centre de Barcelona, al carrer Balmes. Després de traspassar la porta centrada sota una façana de pedra ennegrida pel fum dels cotxes, el visitant troba un món totalment diferent, més propi d’un conte. Hi ha un passadís ample i un pel fosc, però després de pujar quatre escales es veu un celobert immens amb un ascensor que ens portarà fins el quart pis, just davant la porta que ens obre el mateix Espinàs. Saluda amb cortesia i ens guia, per dintre el pis que ocupa l’editorial on col·labora, fins una sala amb finestrals que donen al carrer. Hi ha quatre cadires de vímet i una gran taula central de vidre, rectangular. I, al capdamunt, llibres i caixes per encetar. Un dels exemplars és de color verd. L’autor no es distingeix i el títol és massa llarg. Un altre és En el nom del porc, d’Albert Om, que comparteix editorial amb ell. Mentrestant l’home ja ens ha fet lloc, encara que poc, i ha desconnectat el telèfon. No li agraden les interrupcions. Seiem. Davant nostre, en una estanteria, hi veiem un munt de campanes diminutes de totes menes, potser un centenar, que van relacionades amb el nom de l’editorial.
Abans de tot, Josep Maria Espinàs ens recorda que té feina, i és ben cert, veient com està l’editorial… Als seus 71 anys -que no els aparenta- no se’l veu gens cansat, això que ha caminat tota la vida! Aixeca la vista i ens incita a començar. En un gest de confiança, posa les mans a sobre la taula, unes mans grans i arrugades que han escrit multitud d’històries.
El 1959, en una visita al Pirineu lleidatà, va iniciar una sèrie de llibres de viatges que l’ha dut a caminar per mitja Catalunya i la Franja. Com escull els llocs que explora?
És molt difícil. Per això ara ja no els puc trobar aquí, perquè han de ser uns itineraris que realment em permetin viure una aventura personal i que tinguin una tradició literària. No puc oblidar que això ho faig per a escriure: he de fugir de comarques industrialitzades i turístiques perquè hi ha un bar cada cinquanta metres i una parada de Frigo cada setanta. En canvi, les zones que he triat són normalment de secà, amb despoblament, i han conservat un caràcter: el paisatge, i sobretot la gent, Anant a peu vius una experiència d’immersió en un món absolutament diferent. En canvi, si hi vas en cotxe en consideren un foraster. Hi ha una dificultat afegida, que és que has de muntar un itinerari en el qual els pobles estiguin a una distància suficient perquè puguis arribar sortint del matí a un poble a l’hora de dinar. I ha de ser una comarca que jo no conegui, perquè per a mi sigui realment un descobriment i un estímul a cada pas, a cada cosa que veus.
Li deuen quedar pocs llocs per explorar.
Pocs, sí. El que passa és que la meva vida es va acabant al mateix temps que s’acaben les meves possibilitats de descobrir territoris. Sembla que estigui calculat això, no? Els primers viatges a peu els vaig fer de jove. Després vaig estar molts anys sense fer-ne, i els altres els he fet de gran. Si hagués fet un viatge cada any, se m’haurien acabat abans els territoris i potser tindria l’angoixa del qui no pot tornar-hi més. En canvi, ara jo m’acabaré just quan se m’acabin els territoris.
I repetiria algun viatge?
Sí, però ja no seria el mateix. Seria absolutament nou. Per exemple, si tornés al Priorat, que fa tants anys que no hi he estat, fora com tornar-hi a anar per primera vegada. Sovint, quan acabo un viatge a peu i torno al punt de partida, on he deixat el cotxe, tinc la temptació d’agafar-lo i tornar-hi perquè hi ha coses que m’han agradat, tornar a saludar gent que he conegut, però sempre ho he evitat perquè seria un suïcidi. Un viatge no és només anar a uns llocs determinats; és el que tu veus, penses i sents mentre estàs fent el viatge, i això és irrepetible. Destruiries la realitat que tu has inventat i que has creat amb tu mateix.
A vostè no el guia ningú, en els viatges?
No. Jo agafo un mapa d’aquests cartogràfics o militar, si el trobo. I em fio més del mapa que del que em digui la gent sobre el terreny. Una anècdota que ho explica és que una vegada, em sembla que a la Pobla de Massaluca, vaig preguntar pe ranar a Batea. La gent ja no et sap dir els camins que ells, de joves, havien fet per anar a l’altre pobles a festes majors i a ballar, i comencen a discutir. Llavors un va i em diu. “Miri, ara vostè fa tres quilòmetres per aquesta carretera i arribarà a una casa on hi ha tres pins”. Jo dic: “Escolti, és veritat que hi ha una casa i que hi ha tres pins?”, perquè la gent et diu això i potser ja no hi són. “Sí, sí que hi ha tres pins. Llavors agafi el camí de la dreta, i tiri endavant i quan vegi uns ametllers, llavors vostè…”. I dic: “Escolti, si n’està ple, d’ametllers. Com sabré quins són els que m’han de fer girar?”. “És que són els meus”. Ell ho sap, que són els seus, però jo no. Jo només veig ametllers.
S’ha perdut mai per culpa d’això?
Sí, m’he perdut sovint.
En el seu primer viatge vostè s’autoanomena “el barceloní”. Encara es veu així, quan va de viatge?
Això es va acabar. Va ser una frivolitat literària que em penso que no és encertada, però aleshores es podia entendre molt bé i tenia una intenció; però jo continuo essent un barceloní acabat. Sóc un home urbà, de ciutat. El fet que faci aquests viatges a peu és per mi fer un llibre. Jo no sóc un excursionista, sóc el contrari. Si de vegades m’ha tocat fer esforços físics importants és perquè no tinc més remei, perquè per anar d’un poble a l’altre d’aquella comarca la carretera dona una volta de seixanta quilòmetres i a mi m’interessa anar-hi al dret per guanyar temps. Si faig turisme a l’estranger, m’estimo més visitar ciutats, trepitjar-les, conèixer-les a fons. Jo hi estic bé, a ciutat.
Aquesta falera de viatjar pel camp i la ciutat de què li ve?
No ho sé. Quan estudiava el que més m’interessava era la geografia. Recordo que a l’escola orbia un atles i m’hi podia passar el temps que fos. Les altres matèries m’avorrien més. M’apassionaven els noms de lloc. Els noms de lloc et desperten la imaginació, et donen idees, i llavors, quan ets sobre el terreny, entens per què aquell lloc es diu d’aquella manera.
I quan es va dedicar exclusivament a la literatura?
Als vuit anys ja feia versos. Als quinze vaig començar a escriure una novel·la molt dolenta. Això vol dir que l’escriure anava amb mi. Llavors, quan vaig acabar la carrera, vaig intentar fer d’advocat, però la feina que tenia era poca, i com que em continuava interessant escriure i escrivia, vaig anar reduint cada vegada més el temps que jo dedicava al món del dret i vaig trobar que allò quedava substituït per escriure.
Vostè publica una columna diària a l’Avui des del 1976 i ha fet diversos reportatges. Es considera periodista?
No, jo em considero escriptor. Amb tants llibres com he publicat en tants anys jo ara no puc fer l’esnob de dir “jo sóc no sé què”. Jo sóc escriptor perquè és el que la gent em considera. Són els altres els que et fan professional d’una cosa.
Escriure no li ha ocupat massa temps en la vida?
Faig moltes coses a més d’escriure, però he barrejat tant la feina amb el viure que no m’ha costat cap sacrifici.
