Any nou, vida nova. Aquesta màxima, que s’acostuma a dir sovint, s’ha fet realitat per a en Josep Maria Bru, el forner que durant els últims anys ha estat al capdavant de Cal Paresant, establiment emblemàtic que tanca per jubilació. Cabassers no es quedarà sense forn, ja que part de les instal·lacions del negoci han estat objecte d’un traspàs, i a partir de demà Isa Clariana serà la nova fornera. La botiga de Cal Paresant, però, sí que romandrà tancada definitivament des d’ahir, 31 de desembre, ja que el pa es vendrà a un altre local de l’edifici. Hem parlat amb en Josep Maria Bru sobre els seus anys al capdavant del negoci:
Nord- Quan va començar a funcionar el forn?
JMB- Aquest forn el devien fer l’any 1952, perquè el meu padrí treballava aquí al costat, on hi tenien un forn llogat [a l’edifici que actualment ocupen les oficines de la Cooperativa], i ell ja havia anat a aprendre l’ofici de forner a Reus. I no se si també va treballar al forn que hi havia on ara hi ha l’Ajuntament, més antic. I quan es van casar i van comprar aquesta casa van fer el forn a baix.
Nord- I tu quan vas entrar a treballar al forn?
JMB- Quan vaig complir els 14 anys, cada dia. I de nen ja em feien ajudar, pujant les paneres i escombrant el pa, perquè llavors el forn funcionava amb feixos de lllenya, i abans d’enfornar treien tota la cendra, i el pa quedava més brut que ara. I quan sortia el pa, l’escombrava i el pujava cap a aquí.
Nord- Com és la rutina de fer pa?
JMB- Depèn de la feina. Hi ha dies que et lleves més aviat, d’altres més tard… depèn de la feina. També hi ha dies que s’ha de treballar tota la nit, depenent de la quantitat de comandes.
Nord- Sempre has funcionat pel sistema de comandes, que la gent ha d’encarregar el pa?
JMB- No, abans no en fèiem, de comanda. Quan van començar a portar pa de fora llavors sí, perquè llavors no sabies què havies de fer, si molt o poc. I així vam començar a fer-lo encomanar. Però abans no, i llavors te’n sobrava o te’n faltava. Tot i que llavors la gent en prenia més; ara agafen una barra de quart o una barra de mig, però llavors en prenien quatre o cinc perquè hi havia més gent a les cases. A cada casa hi vivia dues o tres generacions, i ara n’hi ha una i feina rai, i es menjava molt més pa, abans. No hi havia tantes porqueries per a quedar tip, i si no t’atipaves de pa malament,.
Nord- I com és el tracte amb la clientela?
JMB- Hi ha de tot. N’hi ha que molt bé, i n’hi ha que no tant. N’hi ha que són molt exigents, i n’hi ha que són molt comprensius, i hi ha de tot. I has de fer bona cara a tothom. Estàs al servei del client.
Nord- Què passarà amb els deutes de la pissarra?
JMB- D’algú que no és a la pissarra no cobraré. La pissarra rai. En tinc uns que fa anys que hi són, però…
Nord- I què faràs a partir d’ara?
JMB- El que voldré.
Nord- No trobaràs a faltar la rutina, després de tants anys?
JMB- És una obligació, cada matí venir. Ara, en canvi, faré el que voldré: si vull anar cap a l’hort hi aniré, i si vull anar cap a Reus també, allí a la plaça Prim, amb els quatre jaios. Fins ara no podia fer el que volia, perquè estàs al servei de la clientela, però ara sí. A l’hora havia de complir sempre, tenir el pa fet i obrir, tant si et trobaves bé com si no, perquè hi ha dies que et trobes de tota manera i és pesat treballar no trobant-se bé. I ara això és diferent.
Nord- I l’espai on ara hi ha la botiga, què serà?
JMB- El rebedor. El que em sobra és casa, perquè sóc sol.
