L’any 1999 s’especulava amb la possibilitat d’instal·lar aerogeneradors al Montsant, i això va encendre les alarmes de gran part de la comarca. L’oposició a aquest projecte s’organitzà entorn una entitat anomenada Plataforma per a la Defensa del Patrimoni Natural del Priorat (PDPNP), encara activa avui en dia, que agrupava persones i entitats que reivindicaven un model de gestió i desenvolupament diferent per al territori. Les passions es van encendre ràpidament, i partidaris i detractors de la instal·lació del Montsant van escalar el debat. La revista Nord va cobrir àmpliament aquella polèmica, sobretot als números 3, 4, 5, 7 i 8. L’interès per aquell conflicte va ser tan gran, que el número 3 de la revista, que publicava un reportatge amplíssim sobre el projecte d’instal·lació d’aerogeneradors al Montsant, es va exhaurir de seguida. El va venir a comprar gent de tot arreu. Cap altre número de la publicació no va tornar a exhaurir tots els exemplars impresos, dels que sempre quedava un romanent, fins al punt que el número que tractava l’assumpte del Montsant esdevingué una peça de col·leccionista. I això que la portada va sortir malament, tota pixelada, ja que els mitjans tècnics que tenia la revista Nord a l’època donaven per a no gaire.

Portada del número 3 de la revista Nord, de juny del 1999.

La PDPNP feia públic el “Manifest del Priorat sobre les centrals eòliques” (que Nord publicava al número 6), on exigia a l’administració que prohibís la instal·lació d’aerogeneradors al que llavors eren les zones PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural) de la comarca: el Montsant, la Mola, la serra la Llena, la serra del Motlló, Puigcerver i muntanyes de Prades (Siurana). El Montsant encara no havia estat declarat parc natural, i el projecte d’instal·lació d’aerogeneradors a la serralada afectava els termes municipals de Cabassers, la Morera i Margalef. Els ajuntaments d’aquests tres municipis eren favorables al parc, per la previsió d’ingressos fiscals que suposava. Molts dels seus veïns també, sobretot els qui eren propietaris dels terrenys afectats, igualment atrets per un rèdit econòmic d’unes terres ermes. Pràcticament tota la resta de la comarca no volia aquest projecte. Això va generar un conflicte polític de certa entitat, fins i tot amb moments de tensió.

Els qui eren partidaris dels molins, anomenaven la instal·lació “parcs eòlics”, i els detractors, “centrals eòliques”. El llenguatge, en un conflicte, s’utilitza també com a arma per a ressaltar trets positius o negatius d’allò que es vol defensar o contradir. La referència als “parcs” donava un aire ecologista a la instal·lació, mentre que el terme “centrals” l’associava, en l’imaginari col·lectiu, a les centrals nuclears. Les protestes contra les centrals d’Ascó i Vandellòs, de la dècada de 1980, encara eren ben presents a la memòria de la població, i partidaris i detractors dels aerogeneradors intentaven decantar a favor seu aquest substrat.

A mesura com avançava el temps es veia clar que la idea de posar aerogeneradors al Montsant no prosperaria. El llavors president de la Generalitat, Jordi Pujol, va dir públicament que s’oposava al projecte, durant una reunió del Consell Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya, celebrada el 12 de setembre del 1999. Pujol va expressar el seu parer a instància de l’exdiputat Francesc Vernet, del Masroig. Pocs mesos després d’aquelles declaracions, la revista Nord publicava, al número 6 (març del 2000, p. 9) un article sobre un antic projecte per a convertir el Montsant en parc natural, cosa que acabaria succeint, finalment, l’any 2002. Es tancava, així, la batalla entre favorables i contraris als parcs/centrals d’aerogeneradors. Als municipis afectats per aquesta decisió això s’hauria pogut entendre com una derrota, però en canvi es va plantejar com una oportunitat; la creació d’un parc natural a la zona era, també, un impuls econòmic, que en definitiva era el que es perseguia amb el projecte dels aerogeneradors. Una cosa substituïa l’altra, i no era marxar amb les mans buides. Això va ajudar a oblidar la polèmica amb prou celeritat.

Vint anys més tard d’aquells fets, el conflicte per les energies renovables ha tornat a la comarca. L’aprovació del Decret Llei 16/2019, de 26 de novembre, de mesures urgents per a l’emergència climàtica i l’impuls a les energies renovables (DOGC. Núm. 8012 – 28.11.2019), s’ha entès com una amenaça, ja que els ajuntaments hi veuen indefensió davant els interessos de grans empreses energètiques, i temen que això malmeti el territori. Tornen a ressonar aquells tambors de guerra de fa vint anys, i més ara, que el Priorat ha presentat candidatura per a ser declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO. L’associació Prioritat ha impulsat un “Acord comarcal per a la implantació de les energies renovables al Priorat 2021” on s’insta el Govern de la Generalitat a protegir el paisatge i els espais agraris de la comarca davant els interessos de les companyies energètiques. Ara també han entrat en escena, a més dels aerogeneradors, les plaques solars, i com fa vint anys, el llenguatge torna a ser una arma en aquest camp: els qui les volen anomenen aquestes instal·lacions “horts solars”, i els qui no en volen una implantació massiva i descontrolada, en diuen “centrals fotovoltaiques”.

Hi ha, però, una diferència substancial respecte el conflicte que acabaria descartant la instal·lació d’aerogeneradors al Montsant: l’Ajuntament de Cabassers ha subscrit l’acord comarcal promogut per Prioritat, juntament amb el Consell Comarcal i un miler d’adherents més, entre ajuntaments, entitats, particulars i empreses. També consta que, del municipi, el centre d’estudis Santa Maria de Vallclara s’hi ha adherit. Tot torna, i tot canvia.

nord.cab