Icnofòssils del Priorat. Estudi paleontològic preliminar de la comarca del Priorat

Introducció

No es pretén en aquest treball, presentar una visió profunda de la problemàtica que presenta l’estudi de les diferents zones i diferents grups de gèneres fòssils de la comarca, primer per l’extensió del treball que no permet aprofundir en el tema, i després també pel temps que es necessita per a fer un estudi d’aquesta categoria. Així doncs, en primer lloc faré una descripció global de la zona, després un repàs d’algunes famílies de fòssils i la seva comparació amb altres zones anàlogues, i per últim una descripció dels diferents ambients en què es troba constituïda la comarca.

A la primera part d’aquest treball, faré una curta explicació de cadascun dels diferents ambients en què es troba constituïda la comarca, per tal de poder entendre i situar els diferents fòssils a cadascuna de les diferents zones de la comarca tots ells, molt diferenciats.

Ambients

La comarca del Priorat es troba dividida en tres zones ben diferenciades les unes de les altres; la part vella, formada principalment per pissarres i gresos de l’Època Primària; la formada per calcàries i gresos vermells amb argiles de l’Època Secundària, i els conglomerats Terciaris que formen el massís de la muntanya del Montsant i que domina bona part de la comarca.

Època Terciària

L’Època Terciària, representada per conglomerats i argiles de constitució deltaica, no presenten massa interès quant a l’estudi fossilífer de la zona, degut principalment, per la pobresa d’aquests afloraments: un exemplar vegetal trobat a Cabassers, a les Pinedes, i algunes pistes bastant mal conservades repartides entre la Calçada i l’ermita de la Foia, i que representa el Terciari més antic. En algunes zones, principalment a Cabassers, es troben afloraments Quaternaris, formats per argiles post deposicionals que presenten afloraments de conquilles de gasteròpodes.

Època Secundària

L’Època Secundària, representada per roques calcàries, dolomites, gresos i argiles principalment Triàssiques, encara que en alguns llocs pot arribar al Juràssic mig; la part més coneguda per mi, és la part situada a dins del terme municipal de Cabassers, i aquests es troben formats principalment per afloraments del Triàssic mig (Mucheskalk) i formats principalment per pistes fòssils, la major part d’elles formades exclusivament per Planolites, encara que també s’han trobat un exemplar de Corophyoides i algunes altres traces no classificades en molt mal estat de conservació. La part juràssica, encara que la major part dels afloraments corresponen a la frontera de la comarca de la Ribera, Serra de Llaveria, etc, es troba formada principalment per afloraments de cefalòpodes i alguns braquiòpodes, principalment del gènere Rinconella.

Època Primària

L’Època Primària es troba formada principalment per pissarres alternades amb seqüències de gres i representa principalment el Carbonífer, encara que també s’hi troben afloraments Devonians a la Vilella Alta, Torroja i Porrera (aquests coneguts, encara que no es descarta la possibilitat d’afloraments en altres llocs de la comarca).

Aquesta és la zona més interessant de la comarca, pel que fa a l’estudi dels afloraments fossilífers de tota la comarca. He dedicat la major part dels meus estudis a la comprensió dels diferents ambients marins en els quals es van desenvolupar una classe de biòtops anomenats flysch en el Carbonífer inferior i al mitjà, i que representa la major part de la comarca antiga del Priorat.

El flysch

Un flysch és un dipòsit marí produït per una sèrie d’esllavissaments controlats per un canal turbidític; aquests esllavissaments són conduïts al llarg d’aquest canal per una gorja al talús continental i desemboquen al fons marí formant un con de dejecció anomenat ventall submarí.

El ventall submarí es troba dividit en tres zones ben diferenciades; el ventall intern (init fan), el ventall extern (outer fan) i la franja externa del ventall (fan fringi) i que separa l’extrem exterior del ventall de l’esplanada de conca. Aquests sistemes de ventall submarí han estat estudiats àmpliament a la dècada dels setanta per Mutti i Ricci Lucchi 1972, Ricci Lucchi 1975 i Mutti 1977. Assenten les bases per a l’estudi geològic d’aquest sistema.

La paleontologia d’aquests sistemes ha estat àmpliament estudiada entre altres autors per Seilacher a les dècades dels 50, 60 i 70, i també per Ksiazkiewicz 1970, 1975, 1977, on fan un estudi sistemàtic, i Bromley 1990 presenta un estudi complet sobre l’adaptació als diferents sistemes ambientals.

Fig. Nº 1. Dibuix presentat per Crimes 1981 d’un sistema de ventall submarí estudiat al flysh de Gournigel i Schlieren del Cretaci-Eocè, als pre Alps helvètics.

Glossari de paraules usades

Icnogèneres: paraula que significa dibuix engendrat: fou utilitzada per primer cop per Krejci-Graf, 1932, com a icnofòssil, i per Seilacher 1956 com a icnogènere i icnoespècie.

Lebensspuren: paraula alemanya que es refereix a pista feta per un animal viu (combinació de lebens = vida i Spuren = traça).

Resting: paraula anglesa que significa impressió fòssil final, és a dir, quan un animal mor sovint desapareix sense fossilitzar-se, quedant només una marca a la superfície del substrat coneguda com a restings (reposadors).

Spreite: paraula alemanya que significa literalment «escampat, repartit», i que es refereix a certes estries que presenten algunes pistes fòssils com per exemple Arenicolites, Zoophycos, Phycosiphon, Rhyzocorallium, etc, etc.

El flysch del Priorat

La major part de la superfície del Priorat pertany al Carbonífer Inferior (Visear mig – Namur. sup.) . No entrarem aquí a presentar un estudi geològic de la zona, ja que el motiu d’aquest treball és solament fer una petita ressenya dels fòssils que es troben a la comarca i dels ambients en què es troben aquests, però citaré aquí alguns treballs als quals es poden adreçar per tal de poder trobar informació geològica sobre el tema:

El treball més antic conegut sobre el Priorat correspon a Maliada, 1890. El segueix el de Faura, 1913 i Vilaseca, 1919 (Vilaseca fou qui situà al Carbonífer la comarca); Schriel, 1929; Ashäuer i Teichmüller, 1935; i actualment Colodón et al., 1978, 79; Statteger, 1980; Melgarejo, 1987; Canals i Ayora, 1988; Sáez, 1982; Anadón et al., 1983, 85; Walker, 1985; Busby Spera, 1985; Stow et al., 1985; Mutti i Normark, 1987; Nelson i Maldonado, 1988, etc, etc.

Sáez i Anadón, 1989, p. 33-47, presenten un treball sedimentològic sobre el flysch i el divideixen en tres zones ben diferenciades: unitat de «Bassetes», unitat «d’Escala-Dei» i unitat de «Poboleda», i que presenten tres parts diferenciades del flysch, de les quals la més interessant és la unitat de «d’Escala-Dei» i que pertany a la zona del ventall extern i a la franja externa del ventall submarí (outer fan i fan fringi).

En aquesta zona es troben dos ambients ben diferenciats sobre les pistes fòssils (d’aquí endavant les anomenarem icnogèneres), les fàcies del dipòsit submarí (deep water) i que corresponen al mig d’un lòbul i de les fàcies d’encreuament, i que corresponen a la zona en què es creuen dos lòbuls. Aquests ambients han estat estudiat per Crimes et al., 1981.

Crimes (1981) accepta les idees de Seilacher, 1964-67 sobre la classificació de les pistes segons la situació ambiental en què es troben, i suggereix de classificar-les en els següents termes: zones d’alta energia (shallow-water) i que hi correspondrien aquells icnogèneres adaptats a corrents i que podrien trobar-se tant a zones costeres com a zones de mar profund (Rhyzocorallium, arenicolites, etc); aquestes pistes doncs, serien un indicatiu clar d’una zona de corrents. I les deep-water o dipòsits de baixa energia, els quals es dividirien en la zona del centre del lòbul i en la zona d’encreuament. La major part de les pistes trobades al flysch del Priorat pertanyen a deep-water, és a dir, centre del lòbul i zona d’encreuament.

Comparant els icnogèneres trobats al flysch del Priorat amb els icnogèneres trobats al flysch de Marraqueix i que pertanyen a la mateixa època hi ha diferències. Per exemple, Vachard et al., 1991, presenten els següents icnogèneres: Chondrites, Cosmorhaphe, Dictyodora, Gyrophyllites, Phycosiphon, Scolicia, Neonereites, Paleodyction, Lophoctenium i Margaritichnus. D’aquests icnogèneres s’han trobat al flysch del Priorat els següents: Dyctiodora, Gyrophyllites, Phycosiphon, Scolicia, Neonereites, Paleodyction i Lophoctenium.

Al flysch del Cretaci de la Pobla de Segur estudiat per Farres, 1963-67, aquest presenta els següents icnogèneres: Dendrotichnium sp. (més endavant, 1967, canvia amb el nom de D. Häntzscheli en memòria del professor Dr. Häntzschel); Paleochorda multielongata (possiblement una Gordia), una Helminthoida, aquesta sense classificar, ell la comparà amb H. appendiculata Herr, 1877; també Urohelminthoida appendiculata Sacco, 1888; però aquesta presenta una forma diferent, encara que aquesta també presenta bifurcacions al mig de la corba del meandre com U. Appendiculata, però la de Farres es presenta més coberta i arrodonida; Spirorhaphe aff. concentricus Azpetia, 1933; Gyrochorda fraeniformis (una Fucusopsis, que també al 1967 canviaria de nom amb F. Fraeniformis); Thaphrhelminthopsis Sacco, 1886; Scolicia prisca Quatrefages, 1849; Lorentzinia apenninica Gabelli, 1900 (presentada per Häntzschel, 1975 com a icnofòssil de procedència incerta); Chondrites sp. Stemberg, 1833; i Granularia Pomel, 1849. D’aquestes, comprovades només Scolicia i Granularia, podem donar per segur que s’han trobat al flysch del Carbonífer del Priorat, encara que, segurament Fucusopsis i Dendrotichnium en un estudi posterior es podrien donar com a certes.

La diferència del flusch del Cretaci amb el flysch del Priorat és sens dubte que la majoria d’icnofòssils apareixen a les llosetes de pissarra, encara que també se’n troben a la superfície dels gresos, sobretot Paleodictyon; això fa que aquests presentin una diferència en alguns casos presentats per la textura del gra del substrat.

La zona estudiada del flysch del Priorat presenta les dues zones ambientals; zona de dipòsit de lòbul i fàcies d’encreuament, en les quals apareixen Gordia i Spirophycus junt amb la nostra trobada de Paleodictyon presentada a la fig. 2. Un altre icnogènere típic d’aquesta zona és Phycosiphon, encara que aquest és comú amb altres zones i no és pas característic d’aquesta com passa amb Spyrophicus.

Les pistes fòssils no representen individus pròpiament dits, sino adaptacions a un medi determinat. Bromley, 1990 presenta tres lleis fonamentals dins del món de l’icnologia:

1- Un mateix animal o espècies produeix traces diferents en substrats diferents.

2- Diferents animals produeixen pistes similars o anàlogues en ambients iguals.

3- Múltiples creadors poden produir una estructura simple.

Aquestes són, a grans trets, les tres lleis fonamentals de la nova paleoicnologia.

És molt difícil assegurar que una pista determinada pertanyi a un animal determinat o a la mateixa espècie quan aquesta pista correspon a èpoques diferents i a la vegada també hi ha algunes diferències d’estructura; és per això la segona llei de Bromley. Per això hem d’interpretar les traces trobades en un lloc determinat com a adaptacions a un nivell ambiental concret. Crimes, 1981 col·loca cada icnogènere al seu nivell ambiental corresponent al llarg de tota una sèrie de localitats dins del flysch del Cretaci-Terciari inferior dels per Alps helvètics. En aquesta sèrie d’afloraments intenta col·locar els diferents icnogèneres a dins dels diferents ambients que formen el sistema d’un ventall submarí.

El flysch del Priorat a la zona estudiada correspon a una faixa estreta dins la part externa del ventall submarí (Sáez i Anadón, 1989), i l’aflorament de pistes fòssils és més aviat pobre. No obstant, una comparació dels icnogèneres trobats per Crimes, 1981 amb els trobats al flysch del Priorat a la mateixa zona i que correspon a un lòbul distal, presenta algunes analogies (respectant les diferències en el temps entre el Carbonífer i l’Eocè).

Llista de mostres trobades per Crimes el 1981 a la zona més distal d’un lòbul a fan fringi:

Chondrites: no

Fucusopsis: sí?

Granularia: sí

Lophoctenium: sí

Neonereites: sí

Scolicia: sí

Subphylocordia: sí

Spirophycus: sí

Spirorhaphe: no

Helminthoida crassa: no

Helminthoida lebyrintica: no

Helminthopsis: sí

Zoophycos: sí

Gordia: sí

Salvant com hem dit abans les distàncies en el temps, farem una anàlisi dels diferents icnogèneres presentats a la taula.

No s’ha trobat cap exemplar de Chondrites, potser degut a les característiques del terreny. Vachard, 1991, presenta a Chondrites com a icnogènere del flysch del Carbonífer de Marraqueix. De Fucusopsis només s’ha trobat un exemplar així com un de Granularia. Lophoctenium s’ha trobat en molt mal estat de conservació. Neonereites s’ha trobat en bastant bon estat de conservació en les dues versions trobades i descrites per Seilacher, 1960. N. biserialis i N. uniserialis scolicia, encara que presenta diferències estructurals de S. prisca del Cretaci, també s’hi troba present. Supphylochorda es troba en mal estat de conservació i es pot confondre amb Cosmorhaphe degut a què s’han esborrat les marques externes, no obstant els meandres molt units i d’encreuament, també pertany a una zona d’encreuament externa i també hi és present. Spiroraphe no, característica del Cretaci al Terciari no es troba en el Carbonífer. Heleminthoida? Solament s’ha trobat un exemplar que correspon a una possible identificació d’Helminthida. Helminthopsis també s’hi troba present en dos tipus d’espècies diferents. Zoophycus, aquest icnogènere, presenta unes característiques especials, ja que el Zoophycus presentat per Crimes pertany a Z. brianteus, icnogènere format per una espiral en expansió vertical en la qual irradien una sèrie de traces cap a l’exterior (Spreite) semblant a una doble hèlix amb espiral, amb un diàmetre decreixent de la base cap a la part superior. Aquesta espècie d’icnogènere pertany exclusivament al Cretaci i no es troba al Carbonífer, però no obstant, hi ha d’altres espècies de Zoophycos en les quals alguns d’ells s’han col·locat a gèneres diferents, com per exemple Hydrancilus i altres similars a aquest últim, on presenta un tram de dues línies col·locades de forma paral·lela de manera irregular, espreitades interiorment amb un «Spreit» corvat. I per últim Gordia, que com Spirophycus presenta una zona característica concreta.

A la mostra presentada a l’apartat anterior no s’hi troba Dictyodora, icnogènere característic del Carbonífer i que es troba a l’interior del lòbul empobrint-se a mida que s’atansa cap a la zona externa d’encreuament i cap a una zona de reomliment del canal, on desapareix.

D. liebeana presenta una traça interna entre els dos nivells de substrat del sediment: una part inferior més grossa on residia l’animal i un apart superior superficial on hi apareix una línia porosa que es troba unida amb la part inferior per una sèrie de traces «Spreit» separades aproximadament un mil·límetre, en alguns casos una mica menys, i que forma estructures complexes de forma cònica. Degut a què la part habitable també varia en alçada, la part espreitada no sempre es presenta vertical al substrat, i també es pot trobar de forma inclinada i horitzontal, com es pot veure a les fig. 4 i 5.

Aquest icnogènere presenta un recorregut superior característic: al començament, durant la part juvenil, forma un cabdell on va madurant fins que a l’arribar al final d’aquesta etapa D. comença a emigrar del nucli juvenil formant meandres angulosos tal i com es pot veure a la fig. 4.

Al desenvolupament juvenil D. comença a traçar una espiral amb un diàmetre entre 1 i 1,5 cm aproximadament. Aquesta espiral comença a enrotllar-se tal i com es pot veure a la fig. 6. Aquest enrotllament cada vegada es fa més acusat fins a esborrar les traces fetes anteriorment, fins que queden totes esborradesi presenta un botó més o menys circular al centre de la traça on comença l’emigració.

La part inferior de D. és bastant difícil de veure, però algunes vegades també es conserva com en el cas de la fig. 6.

Conclusió final

Un flysch és una màquina biològica complexa, que es troba influenciada per la seva part externa, és a dir, per la influència exterior d’un riu (influència continental); els nutrients arriben a les grans profunditats del flysch per una sèrie de mecanismes que tenen un paper molt important per al desevolupament d’aquest biòtop tan particular.

Entre tots els nutrients que arriben al flysch s’hi troben gran quantitat de restes vegetals en bastant mal estat de conservació; en el cas del Priorat la major part d’aquestes restes pertanyen a Equissetites i es troben enterrades a l’interior dels bancs de gresos que formen els canals turbodítica del sistema. De totes les mostres trobades poques presenten una conservació prou bona per a poder-les presentar o estudiar com la de la fig. 2a, on es pot veure una mostra d’Equissetites.

Seliacher, 1953 reconeix una sèrie d’icnogèneres diferenciats i els quals s’han de tenir en compte. Les pistes de locomoció (lebenspuren) i que són els icnogèneres autèntics; pistes fòssils fetes per animals vius en desplaçar-se per la superfície. Els restings: restes o possibles restes d’animals fossilitzats, molt difícil algunes d’elles de poder identificar com a tals i que es troben més a prop dels pseudofòssils que dels fòssils autèntics. A part dels tipus de pistes que representen a diferents estadis dels icnogèneres caus, rastres de desplaçament, rastres de pastura, etc. També hi ha els diferents ambients i adaptacions d’animals adaptats a zones amb corrents d’aigua de fons, adaptats als sòls de gres (com per exemple Gordia molassica), d’altres adaptats als sòls fangosos i, per tant, es troben a la superfície de les llosetes de pissarra, etc. És a dir, l’estudi d’un flysch presenta una gran quantitat de factors a tenir en compte a l’hora de treure conclusions.

No s’ha intentat de fer un estudi sistemàtic de tots els icnogèneres trobats al flysch del Priorat en concret, primer per l’extensió que representaria aquest treball i ho remeto a posteriors treballs. Aquí solament faig una síntesi d’un llarg treball sobre el flysch del Priorat. Els altres sistemes, el Terciari i la part de l’Època Secundària, per la seva característica, el problema és més geològic que paleontològic i, per tant, solament he fet una breu descripció al començament per donar una idea del conjunt de tota la comarca en general

La part més important dels icnogèneres trobats al Priorat es trobaran al Museu de Paleontologia del Seminari de Barcelona.

Bibliografia

Bromley (1990) Some Ichnological Principle, chap. 8

Christopher G. Maples & Lee J. Suttner (1990) Trace fossils and marine – non marine cycliciti in the fountain formation (Pensilvanian, Morrowan/Atokan) near Manitou Springs, Colorado. J. Palont. 64 (6), p. 859-880.

Crimes, Peter T; Goldring, R; Homewood, P; Stuijvenberg, J; van Winkler, W (1981) Trace fossil assemblages of deep sea fan deposits. Gurnigel and Schlieren flysch (Cretaceous-Eocene), Switzerland. Eclogae geol. Helv. Vol. 74/3, p. 953-995.

Farrés Mailan, F (1963) Observaciones paleontológicas y estratigráficas en el flysch maestrichtiense de la Pobla de Segur (Prv. de Lérida). Notas y comentarios. Inst. Geol. Y Minero de España, Nº 71m p. 95-136.

(1967) Los dendrotichnium de España. Notas y comentarios. Inst. Geol. y Minero de España, Nº 94, p. 29-36.

Fu, S (1991) Funktion, Verhalten und Einteilung Fucoider und Lphoctenniider Lebenspuren, C F S 135.

Gómez de Llarena, J. (1949) Datos paleontológicos. Extracto de notas y comunicaciones del Instituto Geológico y Minero de España Nº 19.

Häntzchel W. (1975) Trace fossils and problematica, In: Morre, R. C. Treatise on invertebrate Paleontology, part W. Miscelanea, supplement 1. The Geological Society of America, Inc. And The University of Kansas. Boulder, Colorado, and Lawrence, Kansas.

Meléndez, B. (1977) Paleontología. Tomo I. Edit. Paraninfo, p. 123-134.

Sáez de A. Anadón, P. (1989) El complejo turbidítico del Carbonífero del Priorato (Tarragona). Acta Geologica Hispánica, v. 24, n. 1, p. 33-47.

Stuijvenberg, J; van Morel, R et Jan du Chéne, R (1976) Contribution á l’etude du flysch de la région des Fayaux (Préalpes extenes vaudoises), Ecologae Geol. Helv. 69/2, p. 309-326.

Vachard, Beauchamp, J & Tourani, A (1991) Le Cabronífere Inferieur du haut Atlas de Marrakech (Marroc): facies, microfossiles et trace fossiles. Editions de l’Université de Provence. Géologie méditerranéenne, tome XVIII, n. 1-2, p. 3-20.

Figures

Fig, 1Paleodyction icp. Una de les mostres trobades al flysch del Priorat. La seva mida aproximada és d’uns 6 cm.

Fig. 2– Fotografia dels terrenys turbidítics del Priorat. Observeu els canals de gres amb alternances de pissarra.

Fig. 3- Traça superficial de Dyctiodora liebeana. S’hi pot observar el recorregut en forma de meandres del traçat nerviós. D. liebeana presenta un traçat amb forma de cabdell mal embolicat i en arribar a una certa evolució aquesta comença a emigrar cap a fora i a allunyar-se cada vegada més del nucli principal.

Fig. 4- Mostra de D. en secció horitzontal. Se n’han trobat algunes mostres amb secció horitzontal com les presentades en aquesta figura i la mostra presentada a la figura 1A.

Fig. 5- Secció basal de D., on es pot veure la part basal «habitacle». D’aquesta part parteixen les estries que formen els canals sifonals per comunicar-se amb l’exterior.

Fig. 6- Nucli de D. liebeana. Com es pot veure a la fotografia, aquesta presenta un nucli de formació juvenil. El diàmetre d’aquest nucli és de 1,5 cm aproximadament.

Fig. 1A- La fotografia presenta una mostra de D. en secció horitzontal. Se n’han trobat algunes mostres amb aquesta disposició.

Fig. 2A i 3A- Mostra d’Equissetites trobada a la carretera de Reus.

Fig. 4A- Fotografia d’una fulla fòssil, també a la carretera de Reus.

nord.cab | El portal de notícies de Cabassers