Veure tot de gent amb tota classe d’objectes que fan soroll, un dia qualsevol a la nit, recorrent els carrers del poble, és una cosa que no passa des del 6 de desembre del 1998. Aquell dia es va viure a Cabassers la darrera esquellotada que es recorda. El costum, de fa segles, té l’aire d’una pocasoltada que, amb el pretext de celebrar el casament d’un vidu o vídua, aconsegueix que els participants siguin convidats a un ressopó perquè callin i no facin més soroll. L’esquellotada sol començar de manera acordada, i com que no hi ha cap entitat ni institució que la promogui, la cosa sol sortir de dos o tres que n’organitzen uns quants altres per, a determinada hora, sempre nocturna, començar una cercavila sorollosa. A mesura com la comitiva passa per carrers i places, s’hi va sumant gent, i no poca, que al final acaba concentrada davant la casa dels nuvis provocant tant escàndol com sigui possible, fins que els al·ludits surten i conviden a vi i pastes. Si els nuvis no surten, l’endemà es torna a fer el mateix, i així cada dia, fins que surtin.

Hi hagué un cas, a la dècada de 1930, d’esquellotada persistent, perquè el vidu tornat a casar no volia sortir, i la cosa es va enredar, brandant un fusell des d’una finestra i amb algun tret a l’aire, sense que això no espantés a ningú i l’endemà hi tornessin. Al final al vidu no li va quedar més remei que convidar a vi i pastes, perquè ni les armes no havien pogut aturar el sarau.

Aquest costum, en el seu origen, no celebrava el casament dels vidus, sinó que escarnia els banyuts. Començà a Tossa de Mar, on es tenia a sant Martí per patró dels cornuts, i el dia de la seva festivitat (11 de novembre), la jovenalla empastifava de “sutzures ingrates” la façana de les cases dels banyuts, mentre, a sobre, es feia soroll amb els esquellots que porta el bestiar de banya. Passat el temps, el costum perdé la impertinència inicial i es transformà en una celebració, més o menys amable, per a vidus i vídues tornats a casar.

Hi ha una crònica de la darrera esquellotada feta a Cabassers al número 2 de la revista Nord, a les pàgines 18 i 19. Podreu llegir-la a l’edició facsímil dels deu números editats per la revista entre el 1998 i el 2000.

nord.cab