Dos ferits per apunyalament entre gravíssims insults i paraules molt gruixudes al mig del carrer, per unes garbes trepitjades per un ruc a un hort. Així van acabar dos veïns de Cabassers el dia de Sant Roc de 1694. Es deien Joan Camps i Victòria Ballester, i es van barallar al Pla de l’Abadia.
Les raons varen venir perquè la Victòria, la nit de sant Roc, va baixar de l’hort i es va asseure a la porta de casa. Amb això, va tornar de pasturar el ruc la filla de Joan Camps, i sa mare li va preguntar que per què havia tardat tant. La noia va respondre que el ruc se li havia escapat, i a Victòria, del pedrís estant, va dir: “maleeixo els animals que van aviats, que del vostre hort ha sortit un ruc i ha trencat la barra del nostre, i ha trepitjat les carbasseres i els fesols” (els textos en negreta són transcripcions d’un document de l’època).
La mare de la noia li va dir a la Victòria que mentia, que aquell mal no l’havia fet el seu ruc. I la Victòria va voler aclarir que ella no deia que fos el seu ruc qui ho havia fet, sinó que a l’hort hi havia trobat petjades de bèstia grossa.
De l’entrada de casa estant, en Joan Camps, que tenia una taverna i estava venent vi, va sentir la conversa del carrer, i va cridar: “què diu eixa putona de merda? Si ixo li desfiguraré la cara!” I ja hi vam ser. La cosa va anar a més fins a acabar a punyalades al mig del carrer.
Els testimonis diuen que Joan Camps tractà de molt males paraules a la Victòria, que “fins la tractà de puta“, i que ella respongué “quines puteries me au vist fer? Si me dieu que sóc bagassa perquè me’n sóc anada, també vostra muller se n’és anada per eixos barranchs”. La Victòria tractà de lladre al Joan, i li digué moltes vegades que “ere un bargant“, i que “eixís si ere home“. En Joan va voler sortir amb un bastó, però els clients de la taverna el van retenir, dient-li que aquella discussió era cosa de dones, que ja s’aclaririen entre elles, i que ho deixàs estar. Però el Joan deia que amb aquell bastó que tenia a les mans li “havia de trencar les costelles, que era una grandíssima bagassa“.
La Victòria, en lloc de deixar-ho córrer, va insistir, dient “Joan, eixiu aquí, que vull que proveu com sóc bagassa”, i Camps respongué “que callàs, que ere una desvergonyida“. La Victòria li va dir que el desvergonyit era ell, i la resposta del Joan fou “que ere una puta de merda“, al que la Victòria va respondre “que si ere puta ell ere cabró“.
“Calla puta, que si ixo te trencaré les costelles en aquest bastó que tinch en les mans”, va insistir des de dintre el Joan. La Victòria, tirant més llenya al foc, i fotent-se del nom de la casa (el Joan era de cal Valentia) li va dir que per molt Joan Valentia que fos que no la tocaria, i que només se la miraria. Però ben al contrari del pronòstic de la Victòria, el Joan va sortir amb un mànec d’aixada. La gent, però, el va tornar a retenir, i mentre el feien tornar a entrar deia “cap de la grandíssima bagassa putona de merda que ha de morir de mes mans”.
Encara des de fora, la Victòria li deia “no sou vós a la vila de Cabassers per a dir parenostres, que de la vostra boca no hi ha dingú bo, sinó vós i vostra muller, que tots són fills de cabrons i bagasses”.
En Joan va respondre al crit de “calla, grandíssima puta, que si hi torno a eixir moriràs per mes mans!” La Victòria, de nou, li va dir “eixiu en lo carrer i veurem si sóc bagassa o no, que ningú no ho pot dir sinó la vostra mala llengua, que no hi ha ninguna persona que puga dir una tal cosa de mi”.
Finalment s’arribà a les mans, i en Joan va sortir amb un punyal i li donà tres punyalades a la Victòria. Segons el seu propi testimoni, les ganivetades foren “la una en lo sagí, i l’altra en lo bras, i l’altra en lo genoll“.
En Joan també va rebre, perquè la Victòria portava una agulla espardenyera que usà a mode de punyal, i l’home tenia “sanch en la mà, y a la sella del ull com un esgarrany“.
Tot i que les ferides de l’un ni les de l’altra no van ser greus, a la Victòria Ballester la van tancar uns dies a la presó del poble, i en Joan Camps es va donar a la fuga.
Els textos entre cometes i negreta són citacions literals del document que recull les declaracions dels testimonis i de la pròpia Victòria Ballester, ja que el cas va arribar a la justícia de la Baronia (document J21, de 08/02/1695, del fons de la Baronia). Si en voleu llegir la transcripció sencera, gentilesa del Centre d’Estudis Santa Maria de Vallclara: