Carles Prats.

A principis de la dècada de 1980, els jaios no podien fer la migdiada, i es van queixar a l’ajuntament. No podia ser, deien, que tots els forasters que venien a passar l’estiu anessin amunt i avall en moto i no els deixessin dormir. Què s’han cregut? I l’ajuntament va fer un pregó dient que ningú no fos gosat d’anar en moto entre les tres i les cinc de la tarda, que l’hora de la migdiada era sagrada. I a creure tothom. Això era el Règim de l’Aixada: un sistema de valors tradicionals, que considerava foraster qui havia anat a viure fora vila, i a qui essent fins i tot de pobles veïns (no diguem ja de llocs llunyans) i venint a viure aquí, no se li treia el seu gentilici original ni passats cinquanta anys, i mai no se’l considerava d’aquí.

El concepte de “foraster” en segles passats tenia una connotació que anava diversos punts més enllà: al 1708 a la gent de Tortosa no se la considerava ni forastera, sinó estrangera directament. Un document de l’època anomena, literalment “una gent estrangera de la siutat de Tortossa”.

Un foraster és una persona que és de fora, que viu a un altre lloc, i que està de pas. Res a dir. Un que ve sovint, deixa de ser foraster, perquè si bé viu fora, va venint, i aquesta freqüència de les seves visites fa que el coneguis, que hi parlis i que hi tinguis tracte. No diguem ja una persona que vivint a fora té les arrels familiars al poble, o una que sense cap vincle decideix venir-hi a viure. Per a ser foraster, cal voler ser-ho, i és difícil si vas sovint a un lloc (i si hi vius, és impossible). Forasters ho som tots quan anem on no ens coneix ningú, ni a ningú d’allí li importa qui som, i a nosaltres encara menys qui siguin els que hi ha. Hi anem perquè volem ser forasters, com quan anem de vacances quinze dies a llocs on no hi tornarem mai més. És com ser estranger; qui ho és deixa de ser-ho en el moment en què decideix establir-se a una terra i estimar-la com si fos la seva. I si no ho fa, serà estranger tota la vida.

Règim de l’Aixada és com anomenem un amic i jo la manera de pensar de fa unes dècades, quan imperava una mentalitat més agrocarlista, més del “ja en tirarem un bon tros a l’olla d’aquestes modernors” i del culte a “això s’ha fet així tota la vida”; més de quan es feien pregons per a advertir que qui destorbés la migdiada fliparia en colors, però dit amb paraules d’antes i sense gaires subterfugis. D’unes èpoques en què a qui innovava se’l tenia per boig, els ordinadors eren andròmines inservibles (en part, tenien raó, perquè la informàtica llavors feia pena) i els estius es passaven ajudant a casa, i els de casa trobant-ho tot malament perquè no els llegies el pensament i t’havien de dir què havies de fer. De vacances només en feien els “forasters”, i això potser feia que tu també haguessis volgut ser-ho.

Queda, de llavors, encara un greuge que senten els qui eren els “forasters”. Un comentari recent a un popular grup de Facebook ha obert tot un debat al respecte: una persona va manifestar, comentant aquesta notícia i en el context de la pandèmia actual, que li sabia greu que vinguessin “forasters”, per la crisi de salut pública. Acte seguit, algunes persones amb estreta vinculació amb Cabassers es van sentir al·ludides, i es va iniciar l’intercanvi d’impressions (tothom amb educació i de manera civilitzada). Ni uns ni altres no es van parar a pensar que això de “forasters” potser no anava per a ells, sinó per als qui realment ho són; gent que ve un dia, fa un tomb, i se’n torna a anar. L’autora del comentari que va iniciar el debat fins i tot va aclarir aquest punt. De fet, no crec que ningú a Cabassers tingui present encara el concepte de “foraster” que hi havia els anys de 1970 i 1980: la prova és que els “forasters” (utilitzant el concepte que d’aquesta paraula tenia el Règim de l’Aixada) són majoria a l’ajuntament.

Tots temem el virus, potser uns més que altres, però aquesta por al contagi la sentim tots. A mi tampoc no em fa massa gràcia que rodin “forasters” (en el sentit literal del terme), per la temença que no s’escampi la infecció si hi ha rebrots. Els mesos de confinament ens han deixat temors, què hi farem. Però ens ha tocat viure això i no ho podem mantenir tot parat, ni podem estar confinats eternament. La vida ha de continuar i hem de superar les nostres pors, amb prevenció i coneixement. Les conseqüències socials, econòmiques i polítiques de la pandèmia segurament seran de més profunditat que la pròpia crisi de salut pública i duraran més, i hem de mirar de mitigar-ne els efectes. Escrivia el 18 de febrer, poc menys d’un mes abans de la declaració de la pandèmia, un article on exposava els reptes que ens planteja als municipis petits el despoblament, i hi albirava algunes possibles solucions. El virus ho ha accelerat tot, tant el negatiu com el positiu, i aquelles oportunitats que al febrer semblaven a anys vista, ara són a només a uns mesos de distància: el teletreball ja no és cosa de quatre llunàtics, i deixar la ciutat per a anar a viure al poble ja no és cosa de quatre hippies neorurals. Ambdues coses són vistes ja (per fi!) com a solucions sensates a diversos problemes greus: la massificació (que presenta un entorn favorable a l’expansió rapidíssima de les epidèmies), l’emergència climàtica (el teletreball l’ajuda a combatre), el reequilibri territorial (amb pobles morint-se i ciutats saturant-se) i la crisi habitacional (amb habitatges de preu assequible als pobles, i de preu abusiu a les ciutats).

Ara hauríem de saber combinar l’aixada i l’ordinador, i no oblidar la utilitat de l’una ni de l’altre: l’ordinador dóna feina i entreteniment, i l’aixada cultiva l’hort i dóna menjar, a més de feina. Potser, metafòricament, hauríem de fer una nova carta de població que actualitzés la del 9 de maig del 1185. No hem d’oblidar dos fets: Cabassers té un passat molt antic, però també s’ha de saber guanyar el futur. I ens caldran dosis de modernitat, combinades amb dosis d’agrocarlisme i voler fer la migdiada sense motos, perquè l’alternativa no sigui ni el despoblament, ni la barbàrie d’un creixement il·limitat impossible i indesitjable. Caldrà, doncs, que els forasters siguin veïns. I no ho dic pels qui alguna vegada he sentit anomenar com a “forasters locals” (ja m’enteneu), sinó per tothom en general: ens cal més població, i població que no vulgui ser forastera ni estrangera, sinó cabasserola. La base de tot és el respecte, i en situacions de crisi, mentre els mediocres busquen culpables, els lúcids busquen solucions. Trobem-les.

Hi ha estats que mostren a la seva bandera eines que els han resultat útils per a ser com són: la que il·lustra aquest article, que és la de Moçambic, té una aixada creuada amb un fusell d’assalt AK-47. L’aixada, perquè és un país majoritàriament agrícola, i l’AK-47 perquè el va fer anar per a alliberar-se de la colonització portuguesa. La bandera que hem d’agafar tots nosaltres ha d’unir l’aixada amb el teclat d’ordinador, ha de saber encarar el futur i no oblidar els orígens.

Forasters, sigueu benvinguts i esdevingueu cabasserols. I no oblidem ningú que tots serem jaios i voldrem fer la migdiada sense que ens molestin. I que llavors els representants del Règim de l’Aixada serem les generacions presents, que no acabarem d’entendre què faran les futures. Serà aquell un altre moment de tornar a actualitzar la carta de població del 1185, però amb això ja s’hi trobaran els qui escoltin el pregó que farem fer dient que no volem sentir motos a la migdiada. És llei de vida.

Do NOT follow this link or you will be banned from the site!