Del Diari d’un monjo imaginari de la Cartoixa de Scala Dei.
10-10-1831. Durant el passeig d’avui he tingut de company de conversa el germà Josep, prevere. M’ha dit que té una malaltia irreversible. El metge li ha comunicat amb el Sr. Priora de testimoni. Amb quina enteresa m’ho ha dit! Admirable Josep; “Pepe”, com vol que l’anomenem.
Sempre hem estat bons amics. És una mica més gran que jo i, en algunes coses, ha estat el meu mestre. Quan vaig entrar a la Cartoixa, em va delegar la música. Ell tenia altres tasques i… que bé que les ha dut totes a terme.
M’ha dit que ha posat la vida en mans de Déu. Sempre li ha tingut. M’ha preguntat: com deu ser el cel? Hem buscat cites del Nou Testament. La que més li ha agradat és la que parla d’un àpat. Ens hem posat a riure tots dos.
29-11-1831. El Pepe és mort. Les seves despulles demà seran exposades a l’església del monestir. El pare Josep és un cas excepcional dintre l’Orde i sovint tenia missions a fora del Priorat: Grenoble, Montealegre, Miraflores… fins i ott als Estats Units d’Amèrica i a les colònies espanyoles d’ultramar. A mi em toca vetllar-lo a dos quarts d’una de la matinada.
30-11-1831. Davant del Sagrari de l’església, el cos del Pepe, revestit amb alba i estola verda. M’ha impressionat i, sense adonar-me’n i creient que estava sol m’he posat a plorar com un adolescent a que se li havia mort el germà gran. Mentre jo resava, han entrat la seva germana i el Sr. Prior. Quasi a duo m’han dit: “L’estimaves molt, oi?”.
1-12-1831. S’ha fet el funeral del Pepe. Eucaristia en acció de gràcies en el traspàs del pare Josep: així han intitolat la missa. No m’ha tocat ser al presbiteri. Han vingut personalitats polítiques i jeràrquiques religioses de tot l’estat. Ara reposa al cementiri del cenobi. Pepe, duré a terme tot allò que m’has encomanat. Ara ja saps com és el Cel.
Josep-Enric
Monjo de la cartoixa de Scala Dei
