Avui, Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, es recorda la pèrdua de les llibertats nacionals el 1714, amb la derrota a la Guerra de Successió. Això tingué afectació a tots els àmbits de la societat, i també a la lengua. La monarquia absolutista borbònica fou l’inici de la persecució del català, que tingué efectes directes a la manera d’escriure el nom del nostre poble, com veurem tot seguit.
Les grafies de Cabassers
La primera persona que va escriure el nom de Cabassers, que sapiguem, fou el sotsdiaca Natalis, i ho va fer estant al Puig de Gardeny, mentre l’exèrcit de Ramon Berenguer IV assetjava la ciutat de Lleida. I el va escriure el 25 d’abril de 1149, en un document de donació del lloc a l’orde de Prémontre perquè hi fes un monestir: Avicabescer. I tot seguit van canviar el nom al lloc i el van anomenar Vallem Claram.
El 1159 el nom de Vallem Claram (Vallcara) va desaparèixer amb el monestir, ja que la fundació de Prémontré no va reeixir i els monjos van abandonar-la. Des d’aquell moment els documents anomenen el lloc Avincabacer. Durant el que quedaria del segle XII la documentació es refereix al poble com Cabezeir, Cabacer, Cabezer i Capazairo. Al segle XIII el trobem escrit com Avinchabazer, Chabazer, Cabazer, Cabazeiro, Cabaces, Cabacer, Cabecerii, Cabacers, Cabacerio i Cabassers (sí, Cabassers, com a l’actualitat s’escriu). Al segle XIV es documenten les formes Cabaceriis, Cabaçers, Cabacers, Cabaces i Cabaçes. Al segle XV ho escriuen Cabaces i Cabaçes. Als segles XVI i XVII, Cabases i Cabasses. Al segle XVIII Cabaces i, a partir de 1740, Cabacés (amb accent, d’ortografia espanyola). Al segle XIX es troba escrit Cabases i Cabacés i finalment, al XX, Cabacés, Cabases i, a partir de 1933, amb la normativització de la toponímia catalana, Cabassers.
La repressió contra el català de l’absolutisme borbònic
El primer cop que es troba documentada la grafia «Cabacés» és el 2 d’octubre de 1742, al manual notarial N262 de l’arxiu parroquial. Aquest llibre d’escriptures comença l’1 de gener de 1713 i l’escriu el rector i notari Onofre Rebull. L’acaba un altre rector, Tomàs Gavaldà, amb el document abans esmentat l’any 1742.
Si Rebull va usar sempre la forma «Cabaces» sense accent gràfic perquè el català no estava normativitzat (i no ho estaria, per la persecució de la llengua i les circumstàncies polítiques de la nació, fins el 1913), Gavaldà ja el va escriure segons les normes d’ortografia espanyoles, «Cabacés». Aquestes havien estat publicades el 1740, dos anys abans de l’escriptura d’aquest document. La derrota de Catalunya el 1714 i l’absolutisme del Decret de Nova Planta del règim dels Borbons va espanyolitzar els clergues i funcionaris de Catalunya, que eren instruïts en llengua espanyola i, per tant, ortografiaven segons les seves normes, topònims inclosos. Per això es va accentuar “Cabacés”. Per aquest motiu l’Instituto Geográfico y Estadístico va fixar la grafia “Cabacés” com a nom oficial del poble el 1867. Poc abans, el 1857, el govern espanyol aprovà la Llei Moyano, que prohibia el català a l’escola. El català era, doncs, una llengua sense regles d’ortografia, prohibida i perseguida.
La manca d’un criteri unificat
En aquest context el 1918 l’historiador local Delfí Navàs posava de manifest les moltes formes documentades d’escriure el topònim: «Aixis trobem als documents mes vells que existeixen tant llatins com catalans dels sigles 15, 16 y 17, unes vegades Cabasses ab dos esses, altres ab una y altres ab c com ara: pero sense acentuá la é. Hasta l’actual sello del Ajuntament que de tant vell com es y tot ser de metal ya està molt gastat, diu Cabases ab s y no ab c».
No hi havia, doncs, cap unitat de criteri ni cap grafia “tradicional”, més enllà de l’espanyolització “Cabacés” per motius estrictament polítics, a causa del Decret de Nova Planta i de les polítiques de persecució contra el català. Per què considerar com a “tradicional”, doncs, la forma “Cabacés” i no qualsevol de les altres 17 grafies amb què es troba documentat el topònim des del segle XII? Afirmar que existeix una forma “tradicional” pel nom del lloc és mentir; en tot cas n’existeixen 18, com hem vist abans. Dir que “tota la vida s’ha escrit així” en referència a qualsevol de les formes documentades també és mentir, com prova la diversitat de grafies. Això, a banda, que l’alfabetització de la població no va arribar fins avançat el segle XIX, i abans només sabien escriure religiosos i notaris. La gent del comú no va tenir mai una manera popular d’escriure el nom del poble, simplement perquè no sabia escriure.
La normativització de la Generalitat
El 1933 la Generalitat va oficialitzar els noms dels llocs de Catalunya seguint l’ortografia de la llengua catalana, aprovada el 1913 (aprovació molt tardana a causa de la repressió del català i les circumstàncies polítiques de la nació, que impediren fer-ho abans). I la forma del topònim del nostre poble es fixà com a Cabassers segons les normes d’ortografia (per la doble essa) i l’etimologia (per la R, present al gentilici cabasserol i a les formes més antigues documentades del topònim).
El franquisme
Però el 1939 el franquisme va revertir aquesta regularització i va imposar la forma espanyola “Cabacés” un altre cop. Els feixistes afusellaren Vicent Porqueres, l’alcalde que havia institucionalitzat l’ús de la forma catalana Cabassers, i reprimiren tots els regidors del seu Ajuntament; uns patiren presó i altres van haver-se d’exiliar per salvar la vida.
Descatalanitzar l’ortografia dels topònims formava part del programa de repressió de la dictadura contra la llengua i la cultura catalanes. Per això és reconegut que la forma “Cabacés”, usada després de 1939, és un topònim franquista, perquè fou el franquisme qui la va tornar a imposar quan la Generalitat ja havia oficialitzat la forma correcta catalana. La premsa espanyola reconeix obertament aquesta imposició franquista al nom del poble, que alguns sectors locals encara s’entesten a negar perquè “abans de Franco ja s’escrivia així”. Sense anar més lluny el diari ABC publicava el 25 d’agost passat un article on definia el topònim “Cabacés” com un «vestigio de la represión franquista». O també La Razón, en un altre article publicat a principis d’agost sobre Cabassers titulava que «Este pueblo de Cataluña rechazó cambiar su nombre al catalán y sigue usando el del franquismo». Quan els propis espanyols reconeixen obertament que la forma “Cabacés” és una imposició franquista negar-ho resulta ridícul.
La situació actual
El 1983 la Generalitat va oficialitzar la grafia Cabassers, però l’Ajuntament d’aleshores va demanar el 1985 que li tornés a oficialitzar la forma “Cabacés”, cosa que aconseguí el 1989 de forma totalment improcedent. En aquell moment la llei no era la que hi ha en vigor avui en dia i es va permetre el disbarat, tot i que es va fer sense publicar el corresponent Decret que ho ratifiques, que es troba arxivat a l’expedient sense signar. Una actuació així avui en dia seria completament impossible.
N’hi ha que diuen que es pot votar com s’ha d’escriure el nom del poble: és mentida. L’Ajuntament ho va prometre, però la mateixa Generalitat l’ha advertit que amb la legislació actual no pot tornar a fer el que van fer la dècada de 1980 al bar: votar l’ortografia (ni votar si s’ha d’iniciar un expedient per complir la llei, com van intentar fer creure l’any passat). N’hi ha que també diuen que l’Ajuntament pot no voler oficialitzar el topònim català perquè la “sobriania” municipal està per sobre de la llei que regula la toponímia. També és mentida. De sobirania només en tenen els estats. Els ajuntaments el que tenen és autonomia municipal, amb el límit de la llei, i aquesta des del 1998 és claríssima: “els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans”. Per si no n’hi havia prou hi ha jurisprudència del Tribunal Suprem que diu que la legislació lingüística autonòmica vincula els ens locals, que aquests estan obligats a complir-la i que imposar-los el seu compliment és constitucional i no vulnera el principi d’autonomia municipal. En realitat els ajuntaments han de fer el que el mana la llei, i si no ho fan és feina dels jutjats fer-los creure.
El procediment judicial en curs
Per això, el gener de 2025, després que el govern municipal va incomplir el seu compromís d’oficialitzar el topònim legal del municipi quan havia reconegut per carta als veïns l’obligació de fer-ho, l’assumpte va arribar al Jutjat Contenciós Administratiu de Tarragona. Cap sentència no pot contradir la jurisprudència, i si ho fa es pot presentar recurs al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya primer, i, si tampoc no està per la feina, al Suprem finalment, perquè faci complir la llei segons la jurisprudència que el propi tribunal ja ha generat. És a dir, el govern municipal no té escapatòria. L’únic que pot fer és allargar l’agonia i el ridícul i malgastar els diners dels contribuents contractant advocats per anar a perdre judicis. De moment ja ha balifiat 3.200€ pagant una primera minuta d’un bufet, que se’ls hauria estalviat si hagués complert el que va dir per escrit als veïns que faria.
És evident que la sentència del procediment judicial que hi ha en marxa, en primera instància o en ulteriors, obligarà l’Ajuntament a oficialitzar el nom del poble en català, simplement perquè és el que la llei mana.
La premsa espanyola se’n fot
Tot és tan clar que la premsa espanyola se soprèn que hi hagi un ajuntament governat per ERC que no vulgui oficialitzar el nom català del seu poble i en fa befa.
Qui millor ha descrit la situació de Cabassers i la seva toponímia és, sense cap mena de dubte, la periodista Carina Filella en un breu article publicat a El Punt Avui el setembre de l’any passat: «no és un canvi de nom; és tan senzill com posar el nom en la llengua que toca».
Que calgui que sigui una sentència judicial la que faci fer una cosa tan òbvia és lamentable. Sobretot perquè el juliol de 2024 tothom estava conforme a fer les coses ben fetes, i quan ja s’havia comunicat als veïns i als mitjans de comunicació que s’oficialitzaria el nom català, el que mou els fils de les titelles va empènyer el govern municipal a fer el ridícul un altre cop i a atrinxerar-se defensant un cas perdut. I perdran.
