Si feu el repàs de les cases que poden quedar buides els propers 25 anys se us trencarà l’ànima. Si feu extensiu el còmput als propers 50 anys, abandonareu tota esperança. Les dades demogràfiques del padró municipal parlen soles: de 418 habitants el 1975, a 302 el 2020 (font: Idescat). En 45 anys s’han perdut 116 habitants, és a dir, un 27,75% de la població. Si ho calculem des del pic de 1860 (1.089 habitants) la pèrdua demogràfica és del 72,27% el 2020. És obvi que 100 anys més això no els aguanta. Al 2020 Cabassers té el mateix nombre d’habitants que tenia el 1636 (font: Biete, V. Cabacés, un poble al peu de Montsant, pàg. 214).
Per franges d’edat, el 2020, els habitants de Cabassers estaven distribuïts així:
De 0 a 14 anys – 41
De 15 a 64 anys – 177
De 65 anys i més – 84
És a dir, hi ha més del doble de jubilats que de canalla.
Les circumstàncies que ha fet habituals la pandèmia semblava que potser podrien ajudar a redistribuir la població, però això no ha passat de forma significativa. El teletreball ha desaparegut tan ràpid com es va presentar, perquè perjudica els sectors econòmics que viuen de la massificació de treballadors en edificis d’oficines (bars, restaurants, comerços, etc). A banda, els pocs que en continuïn fent, si volen marxar de la seva ciutat, tenen massa oferta. Dels 947 municipis catalans, 47 concentren la major part de la població, i els altres 900 poden oferir tots el mateix. És a dir, hi ha massa competència, massa on poder triar, per la poca gent que pot decidir deixar la ciutat i anar a viure a rural. Un altre problema afegit és el de l’habitatge. Tot i la immensa quantitat de cases buides que hi ha a la Catalunya interior, abans es deixen caure que no pas es venen. I té una lògica: a qui ven li sembla barat, i a qui compra li sembla car, sobretot tenint present que, moltes vegades, cal gastar el mateix import de la compra o més fent la reforma necessària per poder habitar els immobles.
Tot això ens porta directes a la desaparició. És probable que en un termini d’entre 50 i 100 anys Cabassers, i molts altres municipis de la seva mida i circumstància, no siguin res més que una agrupació de cases de segona residència, sense ajuntament, sense serveis de cap classe (o com a molt, de temporada), agrupats els seus termes municipals amb altres per tal de poder fer un municipi (fenomen molt habitual a les comarques dels Pallars, de fa anys). Amb sort no tot serà un herbassar i un munt de runa, i qui recordi que tenia els padrins al poble i es guanyi prou bé la vida per a poder evitar que li caigui la casa, anirà venint.
Segurament serem la generació que veurem com es tanca l’escola, com es tanca la cooperativa, com es tanca l’església i com es tanca el cafè. I si es tanca tot això, la situació ja pot ser irreversible. De moment ja som la que ha vist més cases tancades al poble. Mai abans, cap altra generació, no n’havia vist tantes de deshabitades. Sembla que ja hem fet tard a tot, i no és ni culpa nostra, ni culpa de l’Ajuntament, ni culpa de l’administració. És culpa de les circumstàncies, si és que calgui buscar culpables. Els temps que corren són com són; passejant per qualsevol terme es veuen masos abandonats i caiguts, sense teulada, moltes vegades ja només amb les quatre parets. Masos que, quan van deixar de ser útils pel que servien, no es van mantenir més i es van abandonar. Aquest replegament progressiu però imparable de la població cap a la costa va ser el que va causar l’abandó dels masos, en abandonar-se les terres on eren. I ara, sembla, el procés continuarà amb l’abandó dels pobles, que seguiran el mateix camí que els masos ja fa dècades que assenyalen.
Tenim la Catalunya interior buida i la costa massificada. Els pobles es moren, les cases es buiden i cauen. Un món que s’acaba. El nostre. La tristíssima realitat és aquesta. Som dels últims a veure certa vida als pobles.
