Ahir vam acomiadar al Prudenci Sebastian, traspassat, massa jove, d’una malaltia inguarible. Deixa esposa, dues filles, i tota la família i amics seus compungits. Fa només sis mesos jo també vaig perdre el meu pare, a causa de la mateixa malaltia. Ahir, a l’església, acabada la missa de rèquiem, que vaig haver de seguir des del carrer de tanta gent com hi havia, em vaig posar a la llarguíssima filera dels qui volien confortar la seva família. Vaig veure les seves germanes i la seva mare. Vaig poder mantenir l’enteresa, en veure-les fortes. Tot seguit, vaig veure les seves filles i la seva esposa. I em vaig trencar pel mig, en mil bocins, recordant que fa molt poc vaig patir una pèrdua igual de dura que la que elles han patit ara. En elles m’hi vaig veure a mi, com si fossin un mirall. Els vaig dir, com vaig poder, intentant reprimir les llàgrimes, amb la veu trencada, que això és dur, molt dur. Duríssim. Però que d’això se’n surt, que a poc a poc se supera, que la vida continua. I encara que ara sembli que no, el temps va suavitzant una ferida que, tot i no cicatritzar mai del tot, com a mínim deixa de sagnar. Per desgràcia parlo amb coneixement de causa.
Amb el temps, el dolor es transforma en records. I els records acaben provocant, sempre, un somriure als llavis. Són una celebració del bé que es va estar, del molt que es va estimar. I també són un suport, una guia, que ajuda a perseguir un objectiu: viure. I a fer-ho d’acord amb uns principis, que es van compartir amb la persona que tant es va estimar (i que s’estimarà sempre, perquè l’amor no l’esborra ni la mort). Quantes vegades no he somrigut pensant, davant de qualsevol dificultat, “ara el pare diria això” o “ara el pare faria allò”? I sí, t’imagines què et diria aquella persona si li poguessis preguntar què fer, i d’alguna manera et respon, perquè imaginant-te la seva resposta l’acabes obtenint. I dius: “clar, com no hi havia caigut!”
Quan el meu pare va saber que estava malalt, per a ell el Prudenci va ser un referent. Tenien una malaltia similar, i el pare, veient que el Prudenci tirava endavant, s’omplia d’esperança i veia en ell un raig de llum. Quan el pare va morir, tot seguit els meus pensaments es van dirigir cap al Prudenci. Esperava que ell pogués fer el que el pare no havia pogut aconseguir. No vaig gosar anar-lo a veure. No havíem tingut mai una relació gaire estreta, li hauria sobtat que l’hagués anat a veure a casa. Però a les nits, sobretot d’aquest darrer estiu, quan amb la colla tornàvem de fer el passeig i passàvem pel carrer de darrera de l’escola, en circular per sota de la casa del Prudenci jo mirava cap dalt. De vegades veia llum a la terrassa; d’altres, el que semblava el reflex d’un televisor engegat. Mirava cap dalt i pensava: “ànims, Prudenci, no et rendeixis!” I no s’ha rendit. No es rendeix ningú, mai. Simplement el cos s’apaga, perquè l’energia s’esgota, i es fa de nit.
I també es fa de nit pels qui es queden. Ara la nit s’ha fet fosca, fosquíssima, sobretot per a la seva família, però tinguem present que quan la nit ja no pot ser més fosca, just llavors comença a despuntar la claror. Tinguem-ho tots sempre present, per tal que la foscor no amagui l’esperança, ni el futur, ni les ganes de viure, ni el record que farà somriure.
Disculpeu-me per haver escrit això. Disculpeu-me per haver parlat del dolor dels altres. Però en aquest dolor també hi he vist el meu, pel que el Prudenci va significar pel meu pare les darreres setmanes de la seva vida. I segur que tothom qui hagi patit una pèrdua se sentirà identificat amb el dolor dels altres que, al final, és el de tots. Només volia deixar constància d’aquella esperança i contribuir, amb un raget de llum, a fer que la foscor de la nit comenci a trencar-se.
Va pels dos. Per a tu, Prudenci. I per a tu, pare.
