El llibre El monestir de Santa Maria de Vallclara (1149-1158) recull tot allò que se sap sobre aquesta fundació de Prémontré, promoguda per Ramon Berenguer IV durant els primers temps de la Conquesta cristiana de l’Avincabescer musulmà. Tot el que se sap vol dir els escassos registres documentals conservats a l’Archivum Capituli Beatae Mariae Dertusensis sobre aquest monestir, i els encara més escassos vestigis arquitectònics, encara visibles, sobretot al pati de l’actual escola de Cabassers, però també reutilitzats en moltes edificacions del nucli antic de la població. Exhaurit tot allò que es pot llegir o observar a simple vista, només queda una manera per a saber més coses d’aquesta fundació i del lloc on s’establí: l’arqueologia. Presumiblement, a sota terra encara hi ha un capítol important, no descobert, d’aquest episodi -i probablement d’altres- de la història cabasserola.
Podem identificar dos jaciments que tot apunta que seran productius: el pati de l’actual escola, solar que ocupà el monestir de Santa Maria de Vallclara, i l’interior i exterior de l’església de Cabassers. Del primer emplaçament no hi ha cap dubte que, com a mínim, una excavació pot treure a la llum la fonamentació del monestir, i conèixer-ne la planta. Fins a arribar-hi, els estrats que la cobreixen poden aportar sorpreses, ja sigui en forma de materials dipositats durant l’enderroc, i fins i tot estris de la comunitat monacal. Possiblement una excavació permetria conèixer alguna cosa més que la planta de l’edifici; permetria, segurament, saber amb quin tipus de coberta comptava, si parts d’aquesta, encara que molt fragmentàries, apareguessin durant l’excavació. Quan un edifici cau, sol començar a fer-ho per la teulada. Normalment, el primer d’esfondrar-se són els suports de fusta, els que més malament suporten el pas del temps i la inclemència meteorològica. Darrera seu, solen ensulsiar-se les cobertes de teula (si n’hi havia), i tot això sol ser el primer estrat que comença a cobrir un edifici d’un sol pis. Si l’edifici té dos pisos, la primera estratificació contindrà, sovint, els materials que formaren part del primer trebol, i a sobre s’hi podran veure les restes de la coberta. La següent capa estratigràfica ja contindrà els materials de parets i murs, començant pels revestiments de guix o calç (si n’hi havia), i seguint amb els materials de l’obra. Entre mig, es pot trobar tot allò que hagi estat fixat a les parets i murs, i els objectes que restessin dintre de l’edifici en el moment de la caiguda de parets.
El segon jaciment que, sense cap mena de dubte, serà també productiu, és l’interior de l’església. Com es posa de manifest a l’estudi que mencionàvem al principi d’aquest article, l’edifici de l’església s’alça sobre el solar que ocupà un oratori romànic, una façana del qual va aparèixer el 1996, en restaurar-se l’església i a la seva façana principal actual. Sabem, per testimonis, que com a mínim a l’interior del temple hi ha una cripta amb enterraments. I el que hi ha d’haver, també com passa al solar que ocupà el monestir, és la fonamentació d’aquest primer oratori romànic, construït també per l’orde de Prémontré, seguint les instruccions que Ramon Berenguer IV deixà escrites al document de donació d’Avincabescer als monjos guerrers. Potser, com s’apunta a l’estudi mitjançant evidències (i com passa a tants altres llocs) la construcció romànica amagui alguna altra cosa. Als carrers adjacents a l’església, a banda, s’hi han trobat restes òssies humanes cada cop que s’han dut a terme canalitzacions de serveis; el lloc degué ser utilitzat com a cementiri mentre hi funcionà aquell primitiu oratori del segle XII, i potser fins i tot abans, si el temple s’alçà aprofitant alguna construcció anterior de caràcter religiós.
Si s’inicien campanyes d’excavació arqueològica, no es poden descartar més sorpreses que la documentació i les restes visibles no fan intuir, però que alguns indicis permeten apuntar-hi: la descoberta d’una tègula romana (un tipus utilitzat tant per a fer cobertes d’edificis com per a fer enterraments) i la troballa de monedes de l’usurpador Magus Maximus a prop del nucli de població podrien fer retrocedir la història coneguda de Cabassers fins a, com a mínim, el Baix Imperi Romà.
Cabassers compta, i d’això no n’hi ha cap dubte, amb la primera fundació de Prémontré a Catalunya, feta en un moment convuls, de conquesta, croada i canvi intens. La seva poca duració (el 1159 el monestir ja estava desert) ens dóna la possibilitat de tenir un jaciment que permeti veure l’estadi inicial de la fundació, ja que no va passar d’allí. I això és força escàs i notori. És escàs, perquè la majoria de monestirs perduraren, i aquells estadis inicials quedaren amagats pel creixement posterior. Aquí, en canvi, l’excavació de Santa Maria de Vallclara ens pot oferir un retrat fixe d’aquest moment de primer establiment. Per tant, l’aposta sembla segura, si algú decideix excavar.
Però tornant al títol d’aquest article; el passat quin canvi ha de provocar sobre el futur? Bàsicament, un canvi de model turístic i d’oferta cultural. Una generació d’interès i de valor afegit, per l’estudi d’un passat remot, encara ara enterrat i ignot, però que, de tant en tant, ens va donant indicis de la seva existència, mitjançant troballes esporàdiques i casuals d’elements que vénen directament d’allí, com la tègula i les monedes. Aconseguir conèixer aquest passat que apunten els escassos indicis que la casualitat ha fet emergir ha de provocar també un canvi de dinàmiques i una revalorització d’equipaments municipals com el museu, que segons quins materials produïssin les excavacions, podria passar de ser una sala d’exposicions a un veritable museu. I al final del camí, hi hauria la situació de Cabassers dintre dels circuïts de turisme cultural, si les troballes fossin dignes de menció.
I noteu aquest condicional, perquè hi és. Una excavació arqueològica comporta un risc: planificació, inversió, feina, molèsties als veïns, als usuaris dels equipaments, provisionalitat als llocs que afecta. I potser perquè no aparegui res espectacular, ni notori, ni destacat. Les excavacions en nuclis urbans són impopulars per les molèsties que causen i perquè paralitzen obres, però si el resultat és positiu, llavors ningú no en renega i es comença a museïtzar l’espai i a crear la infraestructura necessària per a facilitar-ne la visita. El risc és això; s’hi pot perdre, o s’hi pot guanyar.
Afortunadament, la tecnologia ens dóna un avantatge per a decidir si val la pena començar o no una excavació: els georadars ajuden a veure el subsòl sense haver-lo d’obrir. Potser podríem començar per veure els indicis que el radar pugui detectar a l’interior de l’església i als carrers del costat, al pati de l’escola i, també, a la plaça del Sitjar. I a partir d’aquí, decidir si s’assumeix, o no, el risc de retirar estrats i veure fins on s’arriba, després d’albirar el que pugui mostrar el radar.
Article originalment publicat a vallclara.org.
