Potser el cansament per la situació política, encallada de fa molt temps. Potser la pandèmia i les restriccions necessàries per a evitar la propagació del virus. Potser el temps passat, que no és poc, de tres anys. O potser una mescla de tot plegat. El cas és que el tercer aniversari del referèndum del Primer d’Octubre ha passat completament desapercebut, sense cap commemoració, al contrari del que va passar l’any passat i l’anterior.
Què en queda, d’aquella jornada? A part del record i fotografies, encara es poden veure enganxats per alguns punts cartells impresos a casa animant a votar, fets per a substituir els que incautava el govern espanyol. Potser aguanten més bé el pas dels anys aquests cartells de paper que no el resultat d’aquell referèndum, i això que la majoria ja estan ben tronats.
Hi ha, també, una altra herència ben visible: Espanya continua enfonsada en la inestabilitat política, amb un govern de coalició feblíssim, que ha de pidolar suports cada vegada que vol moure un fil. I l’estat fa el que pot, també, per a desestabilitzar Catalunya com a resposta a la seva pròpia inestabilitat. Sense anar més lluny, aquesta mateixa setmana el Tribunal Supremo ha confirmat la inhabilitació del President de la Generaltiat per una pancarta penjada al balcó de Palau. Això ha obert un període de seu vacant fins que se celebrin noves eleccions, probablement el mes de gener de l’any que ve. Poques sorpreses poden aportar aquests comicis, ja que tot i el cansament, qui és independentista no deixa de ser-ho, i qui és unionista tampoc. Sembla ser, segons les enquestes que ja fa setmanes que comencen a circular, que l’independentisme renovarà la majoria absoluta al Parlament, ja sigui amb ERC o JxC com a partit més votat d’aquest àmbit, i que l’unionisme tornarà a quedar en minoria, potser amb un retorn de vots al PSC després del fracàs de Ciudadanos, partit pràcticament en descomposició. Els Comuns continuaran fent de la seva ambigüitat un impermeable per a mirar de no mullar-se, tot i que formant part ara del govern espanyol, van xops fins a la coroneta.
Hi ha, a més, un nou element d’inestabilitat: la situació de ruïna tècnica de l’estat a conseqüència de dècades d’administració deficient, amb els efectes de la pandèmia com a gota que ha fet vessar el got. El deute públic espanyol és del 114% del PIB, i això és, senzillament, insostenible. Espanya depèn per a no fer fallida d’ajudes de la Unió Europea, amb condicions molt estrictes associades per a l’alliberament dels fons necessaris. Veurem, de ben segur, una reforma del sistema de cotitzacions socials i de pensions, i també de la sanitat. Europa ha dit que prou a això de donar diners i que s’administrin com vulguin, i ara ha marcat un destí molt concret a cada partida. Si s’incompleix el pactat en la despesa, no s’alliberarà cap altra quantitat i la fallida serà inevitable.
S’hi suma a aquesta situació econòmica crítica l’exili als Emirats Àrabs Units de l’anterior rei espanyol, Juan Carlos I, en un intent desesperat de mirar de salvar la monarquia. És difícil pensar que no es vegi aviat un referèndum a Espanya per a decidir si l’estat ha de continuar essent una monarquia o si s’ha de substituir per una república. L’independentisme, que és republicà, de ben segur que farà decantar aquest referèndum si se celebra, i es dóna la paradoxa que si Espanya vol salvar la seva monarquia només té una opció: que Catalunya no en formi part i no voti en aquest referèndum inevitable. Veurem si això porta sorpreses. Una hipotètica independència de Catalunya comportaria, a més, un canvi immediat al color polític del parlament espanyol: els partits d’esquerra, restats els vots que reben de Catalunya, perdrien qualsevol opció de formar govern, ja que les Castelles, Madrid i Andalusia són majoritàriament conservadores.
Tot i la discreció d’aquest tercer aniversari del Primer d’Octubre, el conflicte, ni de lluny, no està acabat, sinó que s’ha enquistat de manera irresoluble, i sense canvis profunds i d’abast extensíssim no pot desencallar-se. Veurem si el virus, a més de canviar la forma de viure, comprar i relacionar-se, és capaç també de canviar la configuració política i àdhuc la divisió territorial.
