Pregunta. Tu ets infermera i treballes a la residència de Flix, oi?
Resposta. Sí, correcte.
P. Hi ha hagut afectació de la Covid-19 a la residència on treballes?
R. No, de moment no hem tingut cap cas. Hem tingut alguns possibles casos, però de moment encara no hem tingut cap cas.
P. És a dir, als possibles casos se’ls ha fet un test, i per tant s’ha descartat que estiguessin malalts?
R. Això ha tingut una llarga evolució. Quan vam començar amb tot el tema de la Covid-19 teníem gent amb símptomes compatibles (febre, tos) i aquestes persones, en aquell moment, que era al principi, per a fer un test PCR havies d’avisar a vigilància epidemiològica des del metge de capçalera i s’havien de fer uns tràmits. Llavors, des de vigilància epidemiològica acceptaven o no la sol·licitud i venien de Tortosa, de l’hospital Verge de la Cinta, a fer aquestes proves. El que fèiem era aïllar els possibles casos i es demanava permís per a fer aquestes proves. Tothom qui la va necessitar la va tenir. Més endavant, a mesura com ha anat evolucionant tot, les proves ja s’han fet des del CAP de Flix. Quan hi ha una mínima sospita o símptoma de Covid-19 es fa el PCR i en 48h tenim el resultat.
P. Així doncs, el CAP fa proves PCR a qualsevol persona amb símptomes i no les reserva a persones amb factors de risc, com edat o malalties anteriors?
Com que es fan segons criteri mèdic, jo no puc assegurar al 100% que a tothom que sigui un possible cas, per simptomatologia, se li facin, ja que tot depèn del professional que valora al pacient, però en principi és així. A tothom qui tingui simptomatologia compatible amb la infecció, se li fa la prova.
P. La Generalitat va acabar intervenint en plena crisi de salut pública la gestió de les residències. S’ha notat el canvi?
R. Les residències formaven part de Benestar i Família, i tal com indica el seu nom, residències, són llocs per a viure-hi, per a gent a qui no es pot cuidar a casa, o que necessiten cures extra, o per mil i una raons. I potser tenim una visió que les residències haurien d’estar més sanitaritzades, però no, és un lloc per a viure-hi. Per tant, és casa dels residents. Sí que hi ha un equip d’infermeria, perquè els fem el control de les seves malalties cròniques i medicació. És com si tinguessin la infermera que ve al poble allí. Però davant d’una crisi així, Benestar i Família no crec que fos el departament més indicat per a gestionar-la, i per tant van passar a formar part de Salut. La nostra residència està catalogada com a verda perquè no hi ha hagut cap cas. I sí, i tant que s’han notat canvis! En el primer que es va notar va ser amb els equips de protecció individual (EPI); no en teníem i ens en van arribar molts. I també s’ha passat de ser una residència, és a dir, un domicili, a habilitar-se una planta Covid amb més recursos hospitalaris (que s’està preparant per si hi ha una rebrot) i s’ha sanitaritzat una mica més la residència. A la tercera planta hi ha unes habitacions per a les persones que requereixen aïllament. I els protocols també són molt més específics per a tractar aquests casos. Seguim treballant igualment seguint els protocols, però és el que habitualment fem.
P. Us han fet proves al personal sanitari?
R. Sí, ens van fer una prova PCR a tot el personal i a tots els residents, fa aproximadament un mes. Va sortir tothom negatiu, aquell dia, potser el dia després hi havia algun positiu, és clar (riu).
P. Com creus que ho estem fent, col·lectivament, com a societat, per a intentar prevenir l’expansió del virus?
R. Malament no ho hem fet, és a la vista. Evidentment que hi ha conductes que hem fet tots que potser no han ajudat a què la cosa anés més ràpida, però cada cop hi ha menys casos. Potser també hi ajuda que sigui un virus estacional i hi poden influir moltes coses, però no crec que ho hagem fet malament. Ho hem fet bastant bé, i ja ens ha costat prou esforç.
P. Bé doncs, entrem al col·lectiu sanitari: els aplaudiments de les vuit es van acabar tan ràpid com es van obrir els bars. Us sentiu reconeguts per la feina que heu fet i esteu fent, o només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona?
R. Doncs certament: només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona. I jo ha ho he dit des del principi: està molt bé el reconeixement als sanitaris perquè moltes vegades ens hem d’exposar a moltes coses i no ho sap ningú. Però hi ha hagut un reconeixement perquè la cosa ha sigut greu, si no ja en parlaríem. I tu mateix ho has vist, els aplaudiments s’han acabat. I això sempre ha sigut així i sempre serà així. És una feina que és molt vocacional, i les feines que són així no estan mai reconegudes. La fas perquè et sents realitzat, però és una llàstima que no estiguin reconegudes. I això inclou a auxiliars, infermeres, metges, celadors, personal de neteja, tothom qui és dintre del sistema sanitari. Quan ens trobem en un llit cagats fins a dalt, potser la persona que necessitem més és la que menys reconeixem al dia a dia, i en aquell moment de tanta vulnerabilitat és el nostre àngel de la guarda. Però només ho reconeixem quan ens toca a nosaltres, i si no, seguim amb la nostra vida i ja està, i això continuarà així. La feina de cures, que sobretot la fan auxiliars d’infermeria, està molt poc reconeguda. Aquesta feina sempre l’han dut majoritàriament a terme dones, ja és el que feien a casa, i és una cosa que la gent pensa que ha de ser així i ja està. Però aquesta feina de cures és vital per a qualsevol societat. Volem que ens cuidin a la gent gran, o estem malalts i volem que ens cuidin, i aquestes persones són allí per a fer-ho. Però no ho reconeixem perquè la majoria de dies estem bé i no les necessitem.
P. Una sanitat robusta és la base de qualsevol societat avançada. Com la tenim la nostra? Com es pot enfortir?
R. La nostra sanitat és robusta, tot i les retallades, pel que fa a les malalties comunes i les previsibles. Però podria estar molt millor, i hi ha hagut temps que potser ho ha estat. Però quan arriba una cosa inesperada la cosa canvia, perquè ens pensem que vivim en una bombolla i que no ens pot passar mai res. O potser els qui viuen a una bombolla són els qui manen, que no s’ho esperen el que pot passar. El problema del coronavirus ja va ser avisat, però la creença era que aquí no arribaria perquè som el Primer Món. Però si no invertim més en sanitat es fa el que es pot. Per a enfortir la sanitat primer hi hem de creure, valorar la gent que hi treballa. Si nosaltres els valorem, potser els qui votem també els valoraran més, perquè de vegades aquesta gent viu a la bombolla i no sap ben bé com ha anat a parar allí, o no sabem nosaltres com els hi hem fet anar a parar. És igual, això és un altre tema. Però hem de valorar el que tenim: el personal i les infrastructures. I potser sí que ens hauríem de preparar una mica més per si torna a passar això, però no estic parlant d’acumular material, perquè caduca i no té cap mena de sentit fer-ho, però sí ser més previsors. I conscienciar molt a la població sobre el funcionament i la utilització dels mitjans que tenim a l’abast. Com que són gratuïts, de vegades no en fem un bon ús. Per exemple, anar a urgències per un refredat perquè t’atendran més ràpid que si has d’anar al CAP. I també hi ha la manca de personal. Si valoréssim la feina d’aquestes persones sabríem què costa dur-la a terme, i com que no se sap, només es basen en xifres: números, inversió, etc. Tothom hauria d’estar més informat i les coses potser es veurien de manera diferent.
P. Creus que com a societat aprendrem alguna cosa d’aquesta emergència de salut pública, o ens n’oblidarem?
R. Depèn de les persones, però crec que majoritàriament es pensarà que aquí no ha passat res i tornarem a la vida que es portava abans, perquè la memòria és selectiva a curt termini i les coses dolentes no ens agraden. Si algú s’ha trobat amb un cas, segurament li costarà més de pair, i li canviarà més la vida, però com que la majoria de la població no s’hi ha trobat… No sóc gaire optimista en aquest tema, no crec que les coses vagin a millor ni que siguem una societat més cohesionada ni més empàtica. Ja ho hem dit abans: els aplaudiments es van acabar quan es van obrir els bars. No crec que siguem una societat millor per això. Ens haurien hagut de fotre el doble de garrotada o el triple.
