Ràdio Cabassers Independent, la primera emissora local del Priorat

Foto: golfes de Ca l’Hostal en una imatge del 1998, lloc que allotjà l’emissora Ràdio Cabassers Independent fins a la seva fi.

Presentem dues entrevistes fetes el 1998, fa 22 anys, i que constitueixen l’únic testimoni de Ràdio Cabassers Independent, una emissora local que va emetre entre finals de la dècada de 1970 i principis de la de 1980. No hi ha acord entre les persones entrevistades, i que van formar part d’aquella ràdio, sobre les dates de funcionament, perquè no recordaven amb exactitud les dates en què va funcionar l’emissora; mentre un creu que va ser entre 1980 i 1983, l’altre creu que va ser entre 1978 i 1980. Sí que hi ha consens, però, a reconèixer que l’emissora s’inspirà en Onda Lliure, que operà d’abril del 1979 a gener del 1980. Si la inspiració del projecte era aquesta, sembla més ajustada la primera cronologia, que situa l’inici de les emissions de Ràdio Cabassers Independent al 1980.

Fou una ràdio de temporada, que només emetia als estius (generalment, part del mes de juliol, tot l’agost i, ocasionalment, les primeres setmanes de setembre), i tingué l’estudi improvisat i itinerant. Va emetre breument des de Cal Lloro, després des de l’edifici de la consulta mèdica, i finalment es va establir a les golfes de Ca l’Hostal, on també acabà el projecte. L’horari d’emissió era de 19 a 21:30h, i sempre començava amb la frase “Ràdio Cabassers Independent, emetent a freqüència modulada 107.9”. Va tenir diverses seccions fixes: informatiu, entrevistes, ràdio novel·la i fins i tot una paròdia del “Consultori d’Elena Francis”, que s’anomenava “Consultori de la Senyora Pepa”. Atenia també peticions musicals i ocasionalment organitzà concursos (com un de matar mosques). Va arribar a entrevistar a La Trinca i a Xesco Boix.

No es conserva cap document escrit ni sonor d’aquesta emissora, que emetia sense llicència. Només se’n conserven els records de les persones que hi van participar, i per això publiquem aquestes entrevistes, perquè són l’única constància que queda d’aquesta emissora local, pionera al Priorat. Quan es van fer, el 1998, havien passat gairebé 20 anys des del final de les emissions de Ràdio Cabassers Independent, i per això molts records són imprecisos o fragmentaris. L’entrevistador és Carles Prats (C.P.), i les respostes dels entrevistats se signifiquen amb les seves inicials.

ENTREVISTA A JULI VILALTA SOBRE

L’EMISSORA “RÀDIO CABASSERS INDEPENDENT”

CABASSERS, 2 DE MAIG DE 1998.

C.P.: Bé, què recordes de l’emissora municipal?

J.V.: Vejam, si no recordo malament, va ser als voltants de l’any 81-82, si no recordo malament. Devia ser entre els 1980, 1981 i 1982. El que sí recordo és que va ser una idea inicial de l’Agustí Masip, l’Andreu Ferré i jo. Aleshores, en aquell moment, hi havia molta inquietud cultural, hi havia molt moviment. Acabàvem de sortir com aquell qui diu d’una dictadura, havia acabat l’any 1975, al 1979 em penso que s’havien fet les primeres eleccions, i al 1979-1980 estàvem molt inquiets en aquest aspecte polític, encara que l’emissora no va tenir un sentit polític. Aleshores, amb l’Agustí, vam pensar de fer una emissora de caràcter local, d’aquí de Cabassers. Bé, com que la cosa necessitava la seva tecnologia, li ho vam dir a l’Andreu. L’Andreu també hi va estar d’acord, i entre ell i jo vam fabricar una petita emissora que emetia amb molt poca potència i que inicialment va estar aquí a casa meva; inicialment va estar a baix, i després aquí, en aquesta mateixa habitació on estem ara. Aquí on hi havia això ho teníem col·locat. Aquí hi havia l’emissora. Primer la vam tenir a baix, i després la vam passar aquí. El que passa és que això no estava tan ben arreglat: teníem la taula, l’emissora (bé, l’emissora no et pensis que era gran cosa; potser era com un paquet de tabac).

C.P.: Tan poca cosa?

J.V.: Sí, sí, sí, tan poca cosa. O sigui, era una emissora molt petita, que era com un paquet de tabac, la fèiem anar amb una bateria, un micro, a part el cable del micro, que el posàvem allà davant, i la potència que tenia era justa. Se sentia per tot el poble: posàvem una antena cap a dalt, un cable cap a dalt, a l’antena, i amb allò en teníem suficient per abarcar tot el que és el poble. Clar, com a molt no sé si se sentia allà baix, aquí als Solans, com a molt. I prou, no arribàvem a més.

Bé, la qüestió de l’emissora va funcionar de la següent manera: lògicament nosaltres ja teníem els mitjans, ja la teníem muntada (no sé si ens va costar en aquella època dos o tres mil pessetes, ja veus el que era).

C.P.: En material?

J.V.: Sí, sí, en material i un fil podies fer l’emissora, amb no res, el que passa és que, és clar, l’abast era molt limitat, però ja en teníem suficient, no volíem res més. I aleshores ens vam posar Ràdio Cabassers Independent, d’això sí que me’n recordo.

C.P.: Has dit “Independent”?

J.V.: Independent, sí. Ràdio Cabassers Independent. Compte, era independent la ràdio, no que Cabassers fos independent, no confonguem. I ens dèiem Ràdio Cabassers Independent i emetíem en freqüència modulada si no recordo malament al 107 o al 108, em penso que al 107 de F.M. Bé, la qüestió tècnica es va superar bé: vam fer l’emissora, vam fer unes proves, anàvem amb una ràdio per allà baix al cap del poble: “sí, se sent bé, perfecte!” Bé, aleshores es va plantejar fer el que realment costa i sempre hi ha en una emissora de ràdio, que és poder fer una programació generalment estable que estés ben feta, que no fos el típic d’agafar i posar música, perquè això ja estava molt trillat, ja en aquella època, ja estava molt trillat l’agafar un disc, programar un altre disc, fotre a dir una bajanada i tornar-hi. Nosaltres vam fer, vam preferir i crec que en part ho vam aconseguir, una programació una mica viva. A veure si me’n recordo dels apartats de la programació que fèiem, aviam…: la primera programació eren notícies, evidentment, eren les notícies…

C.P.: Locals, o d’abast comarcal…

J.V.: No, no, no…

C.P.: Només locals.

J.V.: Bé, eren unes notícies de caràcter local. En un principi potser érem una mica seriosos, però després la cosa va derivar molt i gairebé les dèiem en clau d’humor. Bé, en recordo una que te la comento: és una que va fer molta gràcia, que això ho fèiem sempre durant el mes d’agost, el juliol, agost, setembre màxim, o sigui, estàvem un mes i mig emitint, quan jo feia vacances, i l’Agustí i tots. Llavors un dia, davant de l’estanc, quan l’estanc era allà baix, a cal Estanc, no sé què va passar, però algú va tirar un tros de gel així. Aleshores això va fer molta gràcia, que havia gelat a Cabassers el mes d’agost: això era la notícia.

C.P.: Això què va ser, algun accident o…

J.V.: No ho sé, potser algú de la nevera o del congelador va tirar un tros de gel gros allà al mig, i clar, va fer molta gràcia i vam dir que havia gelat a Cabassers el mes d’agost. Aleshores, era una de les notícies que donàvem. I un altre apartat era, dintre del que podíem, que algú ens sol·licitava discs i cançons, també ho fèiem, dintre del que podíem, perquè la nostra discoteca era limitadíssima, i ho havíem de fer amb un casset: teníem un casset connectat i posàvem la música, o sigui, no teníem un tocadiscs ni res. Després, un altre apartat dintre d’aquesta programació estable eren les entrevistes. Dintre de les entrevistes vam entrevistar a l’alcalde d’aquell moment, que era en Joan Masip. Qui més…? I algun regidor com ara… qui més hi havia de regidor? El Ramon Povill, que estava de regidor de cultura i no sé quines històries, i a molta més gent. A banda, sempre miràvem tot el que feien pel voltant d’aquests pobles per poder anar allà. Que jo recordi, per exemple (clar, són coses que jo recordo del més, de totes no) el Xesco Boix. Te’n recordes del Xesco Boix, aquell xicot que no sé si l’has sentin anomenar mai, que anava amb una guitarra cantant pels pobles. Anava amb un cotxe… Hi havia un cantant, que es va matar en un accident, que era el Xesco Boix. I aquest noi anava pels pobles, per tot arreu, a cantar amb una guitarra i cantava cançons per a la canalla, cançons infantils. I feia una actuació i tota la canalla cantant i tota la història. Aleshores aquell va anar a Poboleda i el vam entrevistar. La Trinca, que no sé on van anar, potser a Gratallops, o una història d’aquestes, també hi vam anar i també els vam entrevistar. I tots es deien que sí; pensa que estàvem en una època d’efervescència. Com si ara vas tu a la Trinca, si és que actuen, que em penso que ja no actuen, vas tu allà per a entrevistar-los, ni que hagin vingut a actuar a la Vilella Baixa o aquí al poble, i igual et diuen que no, o en fi, no sé, es disculpen. Però en aquell temps tothom a qui vam anar ens va dir que sí, tu.

C.P.: I amb quins mitjans tècnics comptàveu per fer les entrevistes?

J.V.: Doncs mira, amb un casset com ara… no, com ara aquest no perquè això ja és molt modern, sinó amb un casset gran. Anàvem normalment l’Agustí i jo i, doncs, dintre d’unes preguntes, li fèiem unes preguntes i engegàvem el casset, tal com sortia. A l’hora d’emetre-ho agafàvem la cinta i patapam, emetíem allò: “Entrevista… avui emetrem l’entrevista efectuada a la Trinca ahir que van fer l’actuació a Gratallops” Doncs tal.

Què més fèiem? La programació típica de tot això de la ràdio. Ah, una cosa ben curiosa: també fèiem el Consultori de la senyora Pepa. Tingues en compte que després vam derivar molt, a part que hi havia una efervescència política, vam tirar molt cap a una clau d’humor. El consultori de la senyora Pepa era un consultori de l’absurd, com el seu nom indicava. Aleshores, normalment inventàvem, com fan tots aquests consultoris, inventàvem les cartes: deia una radiooient que deia que li havien sortit uns grans com a “pepinos” o com a melons a la cara, o que tenia les cames tortes i històries d’aquestes. Això ho feia la dona de l’Agustí, l’Encarnació, i ella és la que era la senyora Pepa i donava la resposta a les cartes que feien la consulta. Tot això ja en un to de burla total; o sigui, era una conya d’aquests consultoris. Més tard, perquè fer programació de ràdio és molt difícil: o sigui, fer mitja hora d’emissió, o un quart d’hora o una hora d’emissió ben feta comporta moltes hores de feina abans. No es pot anar allà, vinga, au, anem fent. Clar, una entrevista també ens comportava una feina de preparar més o menys l’entrevista, d’anar a buscar la gent, que havies d’esperar-te que et volguessin rebre, tota la història. Amb tot això anàvem als llocs a buscar aquests senyors, a la Trinca, al Xesco Boix, a no sé qui més vam anar a entrevistar, sí, sempre et deien que sí, li fèiem l’entrevista i l’emetíem. Eren temes molt variats dintre d’aquesta programació.

Després ens vam inventar una ràdio novel·la. Sí, en realitat, com pots comprovar, fèiem una programació d’una ràdio, i encara que emetíem molt poques hores la programació que fèiem era la d’una ràdio casi casi normal, no?

C.P.: En quina franja horària emetíeu?

J.V.: Sempre emetíem de les set de la tarda, em penso, fins a les nou o quarts de deu del vespre.

C.P.: Fins a quarts de deu del vespre?

J.V.: Sí, sí, agafàvem un horari, a l’estiu, quan més o menys la gent ja havia tornat o ja era cap a sopar, que eren les deu, potser; i ho allargàvem una mica més. Teníem aquesta franja horària i prou.

C.P.: I això era diari?

J.V.: Sí, sí, diari era, diari. No sé si els dissabtes i diumenges descansàvem, però els dies de cada dia era diari. Durant el mes d’agost, que podíem fer les vacances, pràcticament cada dia fèiem això, pràcticament. Al setembre ja potser estàvem alguns dies però normalment paràvem i ja ho deixàvem per l’any que ve. Vam estar uns tres-quatre anys fent-ho, i després doncs clar, les circumstàncies de cadascú ja varien i ja… la gent, en un principi, sempre et prens les coses més fort potser, i clar, tot això requereix un esforç, i quan has d’anar buscant gent perquè vagin fent coses.. doncs es va acabant, què vols que t’hi digui jo, vam acabar. Una altra cosa que fèiem, t’estava dient, és la novel·la, i la novel·la comportava que hi hagués molta gent, perquè com sortissin cinc o sis personatges ja necessitaves cinc o sis persones diferents que havien de fer la ràdio novel·la. Com portàvem buscant una cosa que fos adequada per la ràdio, em penso que estàvem buscant sempre com obres de teatre. Llavors també anava bé perquè t’omplia bastant l’emissió, amb mitja hora diària, i era una cosa de producció pròpia -és que era de producció pròpia- com totes les que fèiem. Quines altres coses hi havia? Doncs, a veure si me’n recordo, la…

C.P.: Fèieu algun magazine, potser?

J.V.: No, no.

C.P.: Concursos?

J.V.: No. Bé, alguna vegada n’havíem fet, ja et dic, allò de gent que portés coses, però no…

C.P.: M’han explicat que una vegada vau fer un concurs…

J.V.: Podria ser…

C.P.: …a veure qui matava més mosques.

J.V.: També, sí. Això era un dels concursos absurds que fèiem. Però eren concursos absurds, eh? Ja podria ser, ja, ja podria ser.

C.P.: I que hi va haver gent que va respondre i va portat mosques mortes.

J.V.: Sí, sí, ja podria ser que féssim coses d’aquestes perquè primer tenia caràcter d’humor, un caràcter de l’absurd, i el caràcter que hi havia en aquell temps (clar, tu no sé si te’n pots recordar perquè devies ser molt petit) hi havia una gran efervescència sobre la situació política. La gent estava com si acabés de sortir d’un túnel fosc i comencés a voler fer coses. I voler fer coses a nosaltres… d’aquí ens venien les ganes de fer coses, de fer alguna cosa, un mitjà de comunicació que arribés a tothom pel qual poguéssim dir les nostres coses. I encara que t’asseguro que el caràcter no va ser polític, no només en un sentit estricte polític.

C.P.: No es va polititzar mai?

J.V.: No, perquè tot ho fèiem així.

C.P.: Vau trobar molts col·laboradors per fer la programació?

J.V.: Sí, de moment hi havia bastanta gent col·laborant amb nosaltres. A part l’Agustí, la dona, l’Andreu, per les coses tècniques hi era jo, la germana de l’Encarnació, la Rosa, i fins i tot quan fèiem la ràdio novel·la no sé si gent que feia teatre aquí a Cabassers també col·laborava: el Manelet i no sé qui més, potser alguns més van col·laborar a fer aquesta ràdio novel·la.

C.P.: I era en directe, la ràdio novel·la?

J.V.: No, la gravaven. Estava gravada en un casset i després s’emetia. Al final de la ràdio el que sí recordo és que la programació ja va decaure molt, jo diria que casi casi va degenerar tot el que fèiem perquè clar, tot això ja…en aquell moment la febre ja ens havia passat i ja no preparàvem la informació estricta, i ja quan t’adones que allò no pot continuar funcionant, ho vam deixar córrer.

C.P.: Ho fèieu bastant com rajava, doncs, cap al final.

J.V.: Sí, al final ho fèiem bastant com rajava.

C.P.: Per tant, molta de la programació d’aquest període final devia ser en directe ja.

J.V.: Sí, directament. Fins i tot recordo que fèiem lectura de poesia a la programació final. Era molt directa i no tant preparada, no tant acurada com realment un directe s’ha de fer. És clar que una entrevista no la pots preparar; o sigui, el que et diran no ho tens preparat, però el que pots preguntar sí que ho pots tenir preparat. Què li preguntarem a l’alcalde? Doncs el típic: “l’alcalde que el tenim aquí, el senyor tal, i vejam, què és el que teniu previst de fer a Cabassers durant aquest any? Ara tenim previstes aquestes inversions, fer això aquí, fer això allà, etc.” Però en aquell temps, en l’actualitat aquella ja sabíem quins problemes teníem, com podien ser els problemes que hi podia haver en aquell moment: les llums del carrer que no funcionaven mai; l’aigua, que quan arribava l’estiu ens quedàvem sense aigua; la carretera, que no l’acabaven d’arreglar mai, coses d’aquestes és el que llavors preguntàvem a aquesta gent, en fer-los una entrevista així, d’actualitat candent, per dir-ho d’alguna manera. I els noticiaris també: parlàvem de coses que passaven aquí, fèiem publicitat en pla de conya, a veure si m’entens. El rerefons d’un humor sempre hi era, per exemple: “a cal Roc els millors no sé què…” que ens passaven pel cap, i mai ens havien dit a nosaltres que féssim propaganda ni de cal Roc ni d’enlloc, però nosaltres en fèiem, era així.

C.P.: Per tant no la cobràveu aquesta propaganda?

J.V.: No cobràvem absolutament res. Jo em penso que teníem la nostra audiència i tot, tinc la impressió que algú ens escoltava.

C.P.: El Joan de ca l’Ate.

J.V.: Sí, el Joan era un gran afeccionat a la ràdio, era assidu perquè clar, suposo que havia captat la nostra forma de fer-ho i era assidu diari, sí sí.

C.P.: M’imagino que abans de començar les emissions vau fer una mica de propaganda, us vau anunciar. O va ser així, directament?

J.V.: No t’ho podria dir. No, no, clar, alguna cosa devíem fer perquè clar, encara que emetíssim per aquella freqüència la gent no està sempre amb una ràdio mirant el que sent, i menys en aquells temps, que a Cabassers devien arribar dues o tres emissores com a molt. Ràdio Móra i no sé ni si existia Catalunya Ràdio en aquelles dates, i si hi arribaven havia de ser justet justet. Alguna cosa devíem fer. El curiós és que no tinc res, ni informació escrita del que fèiem, ni cassets gravats…, potser l’Agustí tindria alguna cosa, no ho sé.

C.P.: Tot i això, és probable que s’hagi conservat algun document.

J.V.: És possible que s’hagi conservat algun document, algun guió d’un informatiu, algun guió de…de la ràdio novel·la no sé si teníem obres de teatre, que es prestava, era el que més es prestava. Més que una novel·la, es prestava una obra de teatre: una cosa és que surti un narrador dient el que passa, i una altra que surtin uns personatges. Alguna cosa… jo no tinc res, i a més això, aquí on estava la ràdio, està arreglat. Abans no ho teníem pintat, ni la taula aquí: ho hem muntat tot, ara està tot ben arregladet. Suposo que quan van venir els paletes molta cosa es perdria.

C.P.: Era en aquesta paret, l’emissora?

J.V.: Sí, sí, de fet no sé ni on és l’emissora: la teníem dintre d’una capsa metàl·lica, era grossa com dues cintes de casset, uns circuits, una bateria i prou, o sigui, per fer una emissora…

C.P.: La vau connectar a l’antena del televisor?

J.V.: No, vam fer una antena especial. De tota aquesta tècnica l’Andreu se n’encarregava.

C.P.: Tinc entès que es va cremar, aquesta emissora.

J.V.: Bé, alguna vegada havíem tingut problemes i s’havia espatllat, però bé, l’arreglàvem, la fèiem de nou, fins que una de les que ens va passar al final sí, es va espatllar, em penso. Però ja va ser quan ho deixàvem igualment, ja va ser quan ho vam deixar córrer. Aquí hi va ser, l’emissora. Després també va ser geogràficament situada allà baix a la clínica, a casa del metge, perquè en aquell temps hi havia un noi aquí, que es deia Jaume, que era metge i era molt, molt d’això, i va dir “muntem-la allà”. Doncs vinga, muntem-la allà. I la vam tenir bastant temps allí, també. I també la vam tenir a l’Hostal.

C.P.: També va ser a l’Hostal?

J.V.: També la vam tindre a l’Hostal.

C.P.: Al despatx de l’Agustí, a dalt?

J.V.: Dalt de tot, exacte, quan encara no estava ben bé aquell despatx fet, perquè ara l’Agustí tot allò ho té arreglat, i hi té llibres, i bé… allí hi havia un lloc separat però no era ben bé un despatx. I allí hi vam muntar l’emissora perquè era un lloc alt i teníem menys problemes amb l’antena i tota la història.

C.P.: L’antena que teníeu aquí a casa teva la vau traslladar amb l’emissora?

J.V.: Sí, sí, vam desmuntar l’antena i ho vam portar cap allà tot tal qual, i ja està, sense cap problema.

C.P.: Podem establir, doncs, un ordre cronològic de situació?

J.V.: Sí; primer aquí.

C.P.: L’any?

J.V.: No et voldria enganyar. Diria que el 1980 o 1981, no et voldria enganyar, possiblement el 1980, però ho veig així així, perdona. Primer aquí, al 1980, després, no sé si aquell mateix any o l’any següent dels tres anys que havia durat com a molt, allà baix al metge. Fins i tot un any vam ser en dos llocs: bé, primer ho teníem baix, en una habitació que hi ha baix de tot; després la vam traslladar aquí -anava molt millor-; després allà baix, en allò del metge, i finalment va acabar a l’Hostal, dalt en aquell despatx de l’Agustí.

C.P.: L’últim estiu va ser a l’Hostal?

J.V.: L’últim estiu va ser a l’Hostal, exactament. De vegades estaves allí en emissió i pujava un tractor i se sentia allà tot barrejat perquè no estava condicionat per haver-hi allí una ràdio, és clar, era totalment casolà.

C.P.: I el tipus de música que acostumàveu a posar?

J.V.: Sí, nosaltres acostumàvem a posar molta música, en aquest sentit potser era compromesa: Llac, Paco Ibáñez, Serrat, molt de cantautors… Hi havia aquest tipus de música així, més que no pas música rockera o històries d’aquestes.

C.P.: I com ho introduíeu? Hi havia alguns programes especials per a la música, entre programes, a final d’emissió…

J.V.: Normalment era entre programes, eh? I després mira, posàvem aquesta música, una cançó o dues per anar omplint. La nostra programació, la idea, almenys, no era de posar música, sinó la idea era posar música d’aquesta per descansar o per tenir… “ara us posem això”. Ara un demanava una cançó d’aquestes típicament horteres o… Si ho teníem ho posàvem. Pensa que teníem molt pocs mitjans, eh?

C.P.: I com ho demanaven això, la gent?

J.V.: Doncs t’ho demanaven pel carrer o t’ho deien. Però disposàvem de molt pocs mitjans, no era com ara. Ara sí que podries utilitzar, amb la tecnologia que hi ha avui dia, un compact disk i posar la cançó que tu volguessis. T’alegraria l’emissió, però de fet no era el nostre… el que volíem realment era parlar, comunicar alguna cosa, comunicar el que fos: fèiem entrevistes, parlàvem nosaltres, vam muntar un noticiari… coses així.

C.P.: Vau arribar a posar mai música clàssica?

J.V.: Que jo recordi, expressament no. Que la poséssim en un moment determinat per descansar o per tancar l’emissió, o per abans de començar l’emissió, perquè també és una solució: bé mira, agafes un casset, el fots allà, i si el casset dura mitja hora tens mitja hora d’emissió que pots estar… abans d’engegar l’emissió ja ho pots tenir en marxa. Però així, que jo recordi no. No et vull enganyar, però fa molts anys i la memòria ja saps que és, a part d’això, és inactiva. Te’n recordes potser d’altres coses i no…

C.P.: I el casset aquest el teníeu connectat a l’emissora o a través del micro.

J.V.: El vam conectar nosaltres a l’emissora, o sigui, la nostra originalitat tecnològica arribava fins aquí. Sí, sí, a la capsa hi teníem un connector i el connectàvem directament, així evites interferències i el so sempre és molt millor.

C.P.: I us vau confeccionar o inventar una sintonia que distingís la ràdio.

J.V.: Em penso que no. Posàvem música i al principi recordo que dèiem: “Ràdio Cabassers Independent, emetent en freqüència modulada a 107” això sí que ho dèiem.

C.P.: I qui ho deia això?

J.V.: Ho deia jo, o ho deia l’Agustí. Ho dèiem els qui parlàvem.

C.P.: No estava gravat?

J.V.: No, no, allò era ràdio en directe. En començar cada dia ho dèiem i, en fi, tota aquesta història.

C.P.: Va ser popular aquí al poble aquesta emissora?

J.V.: Em penso que sí. No t’ho puc dir, que mai no vam fer índexs d’audiència, eh? Coses d’aquestes que es fan avui dia no en feiem, però jo em penso que sí, pel que ens deia la gent, al menys l’escoltaven. Hi havia gent que l’escoltava. A més, com que teníem dues o tres hores màximes d’emissió cada dia, sé que la gent ens seguia, anava escoltant a veure què dèiem. Devien dir “a veure què diuen avui, aquests sonats!” o alguna cosa així.

C.P.: Era habitual anar pel carrer, i aquests grups que avui en dia hi ha a la fresca tinguessin una ràdio i que us estessin escoltant a vosaltres allà al carrer en aquell moment? O ho escoltaven més a casa?

J.V.: Jo em penso que ho escoltaven més a casa. A més pensa que l’horari… la fresca, aquí a Cabassers, la gent quan surt ja són les onze o una cosa així, eh? I en aquesta hora nosaltres ja no estàvem en antena. Abans, jo penso que era més quan era l’hora de sopar, o quan la gent ja tornava del tros, que no pas després a la fresca.

C.P.: La ràdio aquesta era “pirata”, per dir-ho d’alguna manera?

J.V.: Sí, era pirata.

C.P.: No teníeu llicències… era tan reduïda que no podia ser considerada ni il·legal tampoc.

J.V.: Home, jo penso que en aquell temps, amb les lleis que existien en aquell temps, no sé si tot això s’ha modificat a partir de les emissores locals i tota la història, o sigui, que ara existeix una legislació, però quan nosaltres emetíem no existia. Podíem trobar aquell buit legal, però possiblement en cas que algú hagués posat una denúncia segú que haguéssim hagut de tancar. Recordo el cas, que no sé si l’has sentit, d’ Onda Llliure, a Barcelona… És clar, una de les referències que nosaltres agafem és Onda Lliure. A Barcelona Onda Lliure era una emissora que emetia des d’un pis, per la banda de… no sé si era per la Ronda Universitat o al carrer Trafalgar, per aquella banda d’allà. Tenia una emissora, suposo que amb molta més potència que no pas la que teníem, una antena dalt al terrat i emetia, i cada dos per tres els hi estaven tancant, la policia.

C.P.: A la mateixa època, això?

J.V.: Sí, sí, a la mateixa època. Estem parlant de la mateixa època. Fins i tot abans que nosaltres, aquesta gent. Suposo que aquesta gent devia començar sobre el 1978-1979, abans que nosaltres, però això a nosaltres ens servia d’antecedent.

C.P.: Us hi vau inspirar?

J.V.: Per dir-ho d’alguna manera. Aleshores nosaltres estàvem molt… sobretot jo, estava molt interessat en el món de la ràdio, perquè tenia emissores de ràdioaficionat i tenia moltes coses d’aquestes. Això servia com una inspiració; Onda Lliure cada dos per tres l’estaven tancant, agafaven l’emissora i se n’anaven cap a un altre lloc, tornaven a venir, els tornaven a precintar l’emissora, i sempre anaven així. Ara, legalment no sé fins què els van poder fer. Potser perquè no existia un marc legal, perquè hi havia un buit legal, però bé, si els precintaven l’emissora, segur que els devien multar o qualsevol història. Aquí no van dir mai res. O sigui, la situació era la mateixa, el que passa és que això era tan local que quan sorties baix al Puntarrer ja no rebies l’emissió. Com a molt, si no hi havia cap cosa entre mig sí que la podies sentir, però poca cosa. Ja et dic, mai, mai, ningú no ens va dir res, i a més estàvem molt tranquils en aquest aspecte, tranquil·líssims. A nosaltres no se’ns havia ocorregut mai pensar que pogués venir alguna autoritat a clausurar allò. Jo com a mínim, no havia tingut mai aquesta idea; és més, havíem entrevistat fins i tot a l’alcalde del poble, a regidors i tot, com una cosa més del poble.

C.P.: Hem parlat ara d’antecedents. Parlem del que ve després: El Sitjar.

J.V.: Aquí jo ja no hi vaig entrar.

C.P.: Però quan El Sitjar va començar, el març del 1983, l’emissora encara funcionava o ja s’havia tancat?

J.V.: Ja s’havia tancat. Jo em penso que l’emissora es devia acabar el 1982.

C.P.: A l’estiu del 1982.

J.V.: Jo d’El Sitjar recordo, primera perquè he vist les revistes i perquè amb les persones que havia tingut contacte a l’emissora com són l’Agustí i l’Andreu, sé que ells van col·laborar amb El Sitjar. L’Andreu em penso que hi va col·laborar amb un escrit, si la memòria no m’enganya, i prou.

C.P.: Vols dir?

J.V.: Em penso que sí, i no et voldria enganyar, eh! Si busqués les primeres revistes i les trobés, que deuen ser per allà dintre, jo recordo que un escrit segur.

C.P.: Figurava al Consell de Redacció, l’Andreu.

J.V.: Sí, exactament, figurava al Consell de Redacció i un escrit jo el recordo, d’ell. I l’Agustí no sé si alguna cosa més devia fer.

C.P.: Que és aquell escrit dels eclipsis, potser?

J.V.: No. Si no recordo malament era un escrit…

C.P.: De la ciència?

J.V.: Aviam…, potser dels números. Jo a El Sitjar no hi vaig participar. No m’ha agradat escriure.

C.P.: I va ser per això?

J.V.: Sí, suposo que va ser per això.

C.P.: Et van oferir la possibilitat d’entrar al Consell de Redacció…

J.V.: Home, això potser no exactament. El que sí recordo és que tenia la possibilitat d’entrar com a col·laborador, i em van dir que si volia fer alguna cosa que estés bé, que ho podia preparar, però no vaig preparar res, no vaig entrar. Veus el que és la diferència entre el que és la ràdio, que sí que hi pot haver un suport escrit perquè ho dius, però una altra cosa és un suport escrit en una revista. De fet, Ràdio Cabassers ha passat i no hi ha cap… o sigui, l’únic que hi ha són testimonis, testimonis vius que podem ser nosaltres, però no hi ha documentació escrita. D’una altra manera sí que existeix, com El Sitjar, que està fet de documentació escrita, això existeix.

C.P.: I a la ràdio vau arribar a tenir mai un arxiu? Ho posàveu tot en un calaix o s’enduia cadascú el seu cap a casa seva i ja està.

J.V.: Ho teníem allí o ho teníem en una carpeta o una cosa així. Això ho hauríem de dir a l’Agustí. Després de tants anys, de vegades fas neteja i les coses es perden, desapareixen. Dius ah, això no serveix, i ho llances. És possible que es guardés en una carpeta… Sí, alguna cosa, és clar, evidentment, alguna cosa fèiem: “de tal hora a tal altra hem de seguir aquesta programació”, no pots començar, vinga, això és xauxa, ni que sigui una persona molt desorganitzada, mínimament s’organitza, no? Per força. O sigui, per una necessitat: “a les 8 he de fer això, a les 8:30 he de fer una altra cosa” i en fi, fer una programació que es pot anar repetint cada dia, alguna cosa així sí, però no existeix res. T’hauràs de conformar amb el que jo sàpigui, t’hauràs de conformar amb el que t’acabo d’explicar.

C.P.: També és documentació, vulguis o no; oral, ha quedat gravada, per tant documentació. Es pot considerar d’alguna manera que El Sitjar neix a partir de l’experiència de Ràdio Cabassers Independent?

J.V.: Jo crec que no, no existeix una relació, en quant que la gent que era a El Sitjar no és la mateixa -sí que hi ha gent coincident d’una banda i l’altra del que és l’emissora-. Potser sí que hi ha una dinàmica.

C.P.: Potser és en el subconscient, això.

J.V.: Exactament, però jo com a mínim… El que passa és que jo d’El Sitjar no ho vaig ser, i potser sí que subconscientment hi ha una continuïtat en el que és l’emissora Ràdio Cabassers Independent amb el que és la revista El Sitjar, perquè hi ha gent que va d’una banda a l’altra: l’Agustí, que jo sàpigui, estava ficat en El Sitjar.

C.P.: A El Sitjar hi havia l’Antoni Bru…

J.V.: Veus, l’Antoni a l’emissora no hi estava ficat. L’Agustí i l’Andreu sí… No hi estava ficat… A veure, tots, d’alguna manera estaven ficats en l’emissora, aquesta gent, però no era potser col·laborador directe. L’Agustí sí.

C.P.: A El Sitjar també hi havia el Jaume Escoda.

J.V.: Sí. A l’emissora el Jaume Escoda no hi era.

C.P.: I el Cesc, a l’emissora hi va fer alguna cosa?

J.V.: No, tampoc.

C.P.: El Pep David també va ser d’El Sitjar.

J.V.: No.

C.P.: I el Ferran Miró, el Mia?

J.V.: El Mia, que jo recordi no. Potser alguna cosa podia fer, alguna cosa ben feta, però que jo recordi no. Clar, és que al final l’emissora a part del de… no sé si l’últim any, que sí que hi va haver més gent, com ara el Manelet i no sé qui més, que ja no me´n puc recordar exactament, no et voldria enganyar, érem bastant nosaltres els qui fèiem tot això.

C.P.: Qui m’havien dit que hi havia hagut a l’emissora, també, és una noia que viu al Carrer Grau, de Sabadell… no sé com es diu, ara. La germana del Tutan.

J.V.: De qui?

C.P.: Tutan, li diuen.

J.V.: No sé qui és.

C.P.: Va ser el Ramon de la Pepa qui em va comentar tot això del concurs de matar mosques, a veure qui en portava més, i que aquesta noia havia de donar el premi, que consistia en dos petons. I els dos petons, en lloc de donar-los als qui havien portat les mosques, els va donar al micro perquè se sentissin. Per postres això!

J.V.: Ja podria ser, sí, sí. Sí, fèiem moltes coses així. El primer any potser no, ho fèiem una mica més seriós: vam dir “fem les coses més seriosament, fem com un mitjà de comunicació, a veure si podem aportar més coses al poble”. Pensa que avui dia hi ha moltes cadenes de televisió, hi ha moltes emissores, hi ha telèfon pràcticament a totes les cases; en aquell temps no hi havia res. Fa vint anys que estem parlant, o dinou, o divuit anys, tot això no… La nosrta màxima tecnologia eren les emissores de ràdioaficionat, però l’altre no existia.

C.P.: I el Joan Llecha? També va ser a El Sitjar. Va tenir alguna relació amb l’emissora?

J.V.: Directament com nosaltres potser no. Li ho podríem preguntar, però em penso que no. Potser una errada nostra va ser… bé, més que una errada que acabés l’emissora al cap d’uns tres anys no és que no hi entrés gent. Si hi hagués entrat gent que, després sí que n’hi va entrar alguna, s’hagués pogut fer una continuïtat. O també és que hi havia un cert cansament, i que avui dia… Avui, tants anys després, tindria sentit fer una emissora a Cabassers? Potser sí, però ja et dic, jo en un principi no sóc partidari de fer una emissora en la que s’agafi, es foti música, surti algú dient dues bajanades, es torni a posar música… Jo no sé què fan a l’emissora de la Vilella Alta, però les poques vegades que l’he escoltada venint per aquí amb el cotxe fa això: música, surt un noi o una noia dient alguna cosa per allà, una alrta vegada música rockera o el que sigui i prou, i no fan res més. Això no crec que pogués interessar a molta gent. Aquí hi ha aquesta evolució d’aquests tres anys i després, ja sigui perquè no es veu continuïtat o perquè ens cansem, es para l’emissora i s’ha acabat. Tot i que nosaltres també agafem altres compromisos.

C.P.: En aquella època tu treballaves, l’Andreu també treballava i l’Agustí també. Ja havia acabat la carrera?

J.V.: Jo em penso que sí. L’Agustí ja havia acabat la carrera.

C.P.: On treballava, a Falset ja?

J.V.: Potser no. Jo crec que en aquella època potser encara estava treballant per allà per Barcelona, que va estar uns anys treballant allà abans no vingués a Falset. Però com que feia de mestre, doncs als estius evidentment disposava dels tres mesos que tenen els mestres, i jo doncs casi també cada agost podia fer vacances i fèiem això. I l’Andreu no, perquè els estius havia de treballar per aquí, però sempre estava amb nosaltres: ens venia a ajudar, i coses així.

C.P.: Aquests canvis que vau fer d’emplaçament, a quina lògica responen?

J.V.: Aviam. Primer aquí hi havia… la primera vegada que la vam tenir aquí, no sé si mon pare va dir “és que ja està bé, tanta gent per aquí”, és igual, fora, i vam marxar cap allà baix. I vam pensar “escolta, li diem al Jaume, que és a la clínica, que és un lloc que allò, ell viu allí, allí no és una casa, és la seva casa i la gent hi va els matins, i hi ha doncs una certa llibertat”. I vam anar allà baix, i allí també va anar bé. Passa que allà baix l’emplaçament no era tan bo, tècnicament no era tan bo perquè queia molt avall del poble. I després potser hi va haver algun problema, no t’ho puc assegurar, en quant a què, és clar, allò és una cosa de l’ajuntament i tota la història, potser al Jaume el va pressionar algú, no ho sé eh?. La qüestió és que després es va parlar i vam anar a l’Hostal.

C.P.: Us va demanar ell que deixéssiu d’emetre des d’allí.

J.V.: Crec que sí. Crec que ens va demanar ell que deixéssim l’emplaçament d’allí. Però amb tot i això agafàvem l’emplaçament i amb una tarda ho teníem tot canviat de lloc, això no era problema; era només un problema de trobar un emplaçament, i aquí a l’Hostal doncs, cap problema.

C.P.: Recordes si vau emetre mai en un període que no fós l’estiu, per exemple Setmana Santa o Nadal?

J.V.: No, no recordo haver emès mai. A veure, nosaltres hi érem a l’estiu i preferentment el mes d’agost, això sí. Havíem fet també no sé si alguna cosa al juliol i al setembre, però quan érem allà baix, els últims anys, fins i tot sense ser-hi nosaltres, que jo i l’Agustí havíem anat a fer un viatge una setmana o quinze dies, ho deixàvem en mans d’altra gent i ho feien. També hi havia interès. Potser no ho feien a l’hora aquesta, o no feien les notícies que d’això, però també ho feien.

C.P.: I d’El Sitjar tu dius que n’estaves desvinculat.

J.V.: Jo n’estava desvinculat. L’únic, que llegia la revista, perquè aquí es van subscriure a El Sitjar, i… podria ser que les tingués totes, li ho hauria de dir a la mare: ella té allà un futimer de coses. I això sí, la llegia i vaig seguri tota la seva trajectòria fins que es va acabar. Fins l’esquela aquella de l’arbre, del xop que hi havia aquí baix que van tallar, i van repartir una esquela i la teníem per aquí, tota aquesta història. Pensa que aleshores nosaltres no estàvem, jo, com ara, no m’estava aquí, però és que tampoc hi eren els meus pares. No van venir fins després.

C.P.: Per tant, dels problemes del Centre d’Estudis de la Baronia, de l’Àrea de Cultura, amb tot això no hi vas tenir res a veure.

J.V.: No, jo amb tot això no hi vaig tenir contacte. Ni hi vaig entrar, eh, tampoc.

C.P.: I ja per acabar, quan va estar l’emissora diguem-ne tancada, quan no emetia ningú, l’aparell se’l devia quedar algú o…

J.V.: Sí, jo el tenia. No sé ni què se’n va fer, de veritat.

C.P.: Us vau plantejar tornar-la a obrir?

J.V.: Alguna vegada ho havia pensat, alguna vegada ho havíem no pensat, parlat amb l’Agustí fins i tot, de tornar-la a obrir d’alguna manera. Allò, als estius, ni que fós als estius, quan ho podíem fer. Però després, quan et fas més gran ja tens més problemes, tens més obligacions i això, i no vam fer mai res en ferm. Dir “va, anem a fer-ho en sèrio” tornem-hi en sèrio, o sigui, posem-nos-hi. Què necessitem? Una emissora nova, això és evident, perquè aquella ja no funcionava. O dir: “vinga, plantegem, què podem fer: l’emissora, muntar-ho tècnicament… I la programació que volem fer? Tal, tal, tal…” Tot això no ho vam arribar a fer, que és el que havíem fet en aquell moment, no? En general vam jugar: tenim la tècnica arreglada? Sí, vinga. Ara què fem? Ara farem la programació. Què hem de fer de programació? Tal cosa, tal altra, tal altra… No, una cosa així, no funciona així, no pot funcionar.

C.P.: És curiós que a El Sitjar, amb tantes coses que s’hi van tractar, no i hagi ni una molt breu referència a l’emissora. Havent-hi l’Agustí i havent-hi l’Andreu…

J.V.: És estrany, sí, però potser mira, jo què sé, potser al final… Jo recordo la idea aquesta, no era una cosa per d’això sinó per… Volem comunicació, doncs fem’n-hi, anem a fer alguna cosa. Llavors hi havia molta ebullició, molta efervescència i tot això.

C.P.: Però en general es pot dir que us vau endur una bona impressió de l’experiència.

J.V.: Sí, jo tinc una experiència molt positiva de l’emissora. Sí, sí, és una de les coses que no em desagradaria tornar a fer, o sigui, fer ràdio, és una cosa que no em desagradaria tornar a fer, perquè veig que és… davant una televisió omnipresent, la ràdio és molt millor. La ràdio com a sistema per comunicar i com que és, és una altra història. És una de les coses que a mi no m’importaria fer una altra vegada, el que passa és que, és clar, tampoc no és qüestió de tornar a posar aquí…

C.P.: Ni que fós un dels millors aparells i emetre sense una infraestructura.

J.V.: Pensa que es fa una emissora aquí, entens. Si a nosaltres ens haguessin dit “voleu fer-la a la Vilella Baixa?” haguéssim dit, “no”. Canvia molt. La fèiem perquè era aquí, amb coses d’aquí i perquè som d’aquí, nosaltres. No perquè… de la Vilella Baixa, no, escolta… encantat de la vida, de la Vilella Baixa, però no. És normal, com El Sitjar.

Per què es fa El Sitjar? Perquè és d’aquí, perquè la gent és d’aquí, i es fa una revista de comunicació per a la gent que hi ha aquí que tingui unes certes inquietuds com podíem tenir nosaltres. Per això es fa.

C.P.: D’acord, doncs, moltes gràcies.

J.V.: De res.


ENTREVISTA A AGUSTÍ MASIP

SOBRE RÀDIO CABASSERS INDEPENDENT

CABASSERS, 14 DE JULIOL DE 1998

C.P.: M’agradaria començar parlant del que cronològicament és primer en aquesta història moguda dels anys vuitanta de Cabassers; de l’emissora.

A.M.: Bé, l’emissora va començar una miqueta així en pla de passar l’estona, de passar els estius, que es feien molt llargs. I vam dir, per què no muntem una història d’aquestes?. A més, era l’època que hi havia les emissores lliures i les emissores municipals començaven a funcionar. I vam dir, per què a Cabassers no, també? I vam decidir, doncs, muntar una emissora i cada tarde fèiem una mica de Ràdio Cabassers.

C.P.: I us deieu Ràdio Cabassers Independent.

A.M.: Sí.

C.P.: Emetíeu en freqüència modulada.

A.M.: En freqüència modulada i amb un equipet de no res. No ho sé, jo no hi entenc, en tècnica, però era un equipet molt petitet; un micro que no feia ni un centímetre de diàmetre, una coseta mini.

C.P.: Al 107.9, pot ser que emetíssiu?

A.M.: La veritat és que no me’n recordo perquè això de les freqüències, ja et dic, jo tècnicament no sóc gaire…

C.P.: Vaig estar entrevistant fa un parell de mesos en Juli Vilalta i ell em va dir que havíeu agafat com a precedent una ràdio, també lliure, Onda Lliure, de Barcelona, que cada dos per tres l’estaven clausurant.

A.M.: És que en aquella època que vam fer això, ja et dic, repeteixo, era l’època inicial de totes les emissores independents, de totes les emissores municipals, que començaven a ser municipals o que volien ser municipals, i hi havia molta moguda i nosaltres ens vam apuntar també a això, no? Ràdio independent, una miqueta fora de tots els àmbits.

C.P.: Ja. Perquè, si hi ha una cosa en què vau destacar és que sempre vau ser diguem-ne un reflex del que hi havia fora del poble però encara amb piles: quan encara no hi havia emissores…

A.M.: Un moment. Intentàvem, jo penso que vam intentar junt amb l’emissora i junt amb la revista, intentar diguem-ne que aquells moments de la transició, o de la democràcia, o els aires de llibertat entressin també a Cabassers, que potser encara no havien acabat d’entrar. I penso que va ser una cosa important.

C.P.: I com se us va ocórrer aquesta idea de l’emissora?

A.M.: Mira, no ho sé, la veritat és que, ja et dic, no ho sé. No ho sé perquè… sobretot, jo sobretot parlo per a mi i sempre m’ha agradat molt estar en contacte amb la gent i tenir… i fer mogudes de nivell social, diguem-ne, i en aquell moment repeteixo que potser la moda a Catalunya eren les ràdios independents. I com que el Juli i l’Andreu eren gent que tenia diguem-ne… tècnicament eren competents en matèria d’aquesta, doncs vam dir escolta, per què no fem una cosa tots junts? I vam començar així. Perquè era fàcil de fer a més a més, eh? Vull dir, el cost de l’emissora era mínim.

C.P.: O sigui, que la vau muntar vosaltres mateixos.

A.M.: Sí, sí, exactament, entre l’Andreu i el Juli, em penso que van ser els que van muntar el que seria el kit de l’emissora i el micro i les quatre coses necessàries. Llavors, agafàvem un ràdiocasset que tenia qualsevol, un tocadiscs que tenia… I entre una miqueta aportant material d’entre tots vam fer que funcionés.

C.P.: Perquè a més a més tinc entès que l’emissora va tenir èxit, tant pel que fa al personal que es va aconseguir d’entrevistar -la Trinca, per exemple-, com a audiència; n’hi va haver, d’audiència.

A.M.: Sí, és que, bé. Jo penso que la gent vol activitat i vol coses, i vol moviment. I a més en aquells moments els ho oferíem, tot això, i els oferíem també una cosa molt important, que és poder participar de les coses. Això també moltes vegades la gent ho oblida i és important que la gent pugui participar en coses, o que parlin de coses molt properes a ells mateixos: dir, si fem una emissora municipal, o una emissora de Cabassers, i parla de coses de Cabassers, doncs la gent l’escolta.

C.P.: Així doncs, estàveu dedicats bàsicament a informació local i poca cosa més, vull dir…

A.M.: No, no, a veure, fèiem programes diversos. Per exemple, hi havia un programa on hi fèiem un consultori així en pla de… de la Senyora Pepi, molt així en pla de conya. També teníem alguna entrevista: sortíem fora de Cabassers, anàvem per aquests pobles i quan trobàvem algun personatge digne, diguem-ne, de ser entrevistat, doncs intentàvem entrevistar-lo i després passàvem l’entrevista per Ràdio Cabassers. Era el cas de la Trinca per exemple, que van anar a actuar a Poboleda, i aprofitant que actuaven allí vam anar a entrevistar-los. O aquell que es va morir fa poc, el Chesco Boys, també vam anar a entrevistar-lo… Una miqueta… És a dir, gent que venia per aquí intentàvem agafar-la. Vam fer música de discs sol·licitats i una miqueta així de… de coses així.

C.P.: I els mitjans tècnics que utilitzàveu per aquest, diguem-ne desplaçament, eren molt rudimentaris?

A.M.: Home, eren… Sí, i tant! Érem nosaltres, que anàvem amb el nostre cotxe, i un casset que vam arreplegar.

C.P.: No vull dir que vosaltres fóssiu rudimentaris eh?

A.M.: No, però vull dir, el que hi havia en aquells moments, vull dir, tampoc no podíem… Jo me’n recordo per exemple d’una entrevista a la Trinca que va ser molt bona; és a dir, la vam fer a mig a mig del bar de Poboleda, vam posar el casset (un casset gran, no aquests minis que s’utilitzen avui en dia, sinó un casset gran), el vam posar damunt de la taula del bar i allí vinga, xerrant una miqueta entre tots. Al final es va sentir de tot menys l’entrevista, no? Però era el testimoni, en tot cas.

C.P.: També algú m’ha comentat que retransmetíeu partits de futbol en diferit.

A.M.: Sí, sí, algun tros de… Sí, fèiem una miqueta de tot, ja et dic. Anàvem a totes les activitats que es feien, fins i tot, per exemple, no sé si també a alguna activitat que es feia al Cafè, com no sé, el dia del pernil o què sé jo. Doncs anàvem allí, xerràvem amb la gent i fèiem una miqueta d’entrevistes i després ho passàvem, l’endemà. Sí, que en directe no es podia fer.

C.P.: Ja, és clar. Home, haguéssiu pogut arrossegar l’emissora, també.

A.M.: Sí, no hagués costat gaire.

C.P.: Tinc entès que era tan petita com una cinta de casset.

A.M.: Sí, sí. Una capseta que devia fer, no ho sé, 5 x 7 o una cosa així.

C.P.: I recordes quin any va començar aquesta emissió?

A.M.: Jo amb això dels anys em perdo molt. Em penso que tot això va començar els 80, potser una mica abans i tot, això de la ràdio. Va ser una mica anterior i tot, però sí que finals dels 70 principis dels 80.

C.P.: Podríem dir que la idea vindria de finals dels 70 i es va posar a la pràctica a primers dels 80?

A.M.: Sí, sí, exactament. Segur que al 78-79 això era una cosa que s’havia parlat i s’havia començat a fer, i potser ja es va començar a realitzar i tot.

C.P.: Us anava pel cap, vaja.

A.M.: Sí, sí.

C.P.: La ràdio era de temporada, només a l’estiu.

A.M.: Sí, pràcticament un mes i mig o dos: juliol i agost, mig juliol, finals d’agost…

C.P.: Entre caps de setmana que fóssiu aquí o altres períodes de vacances com ara Setmana Santa o Nadal la ràdio no emetia.

A.M.: No, aquells dies no. Va ser una idea molt concreta de l’estiu. I bé, jo penso que va participar força gent; gent diversa, també.

C.P.: Com a fundadors, o com a gent que va tenir la idea original de fer-ho, a qui podem reconèixer.

A.M.: A veure, potser a l’Andreu; al Juli; hi havia el Jaume metge, que també desenvolupava una tasca en l’emissió i després vam emetre des d’allà baix, des del consultori; jo, i després no sé si hi havia algú més, així… Després hi havia la Maria Rosa Vilalta i l’Encarnació Vilalta, que també van estar molt en aquesta moguda; hi havia també una noia de Sabadell, de qui ara no recordo el nom.

C.P.: La germana del Tutan.

A.M.: Sí, però ara no me’n recordo. Ella també va participar força, i pràcticament, gent així que van començar a fer això potser no hi ha ningú més.

C.P.: Tot i això més endavant vau tenir col·laboradors.

A.M.: Sí, va passar molta gent. Fins i tot algú va voler fer un programa o un miniespai… Sí, sí, va venir molta gent. Jo compto que entre quinze o vint persones van passar a fer alguna cosa a la ràdio.

C.P.: I la franja horària en què emetíeu?

A.M.: Era per les tardes entre sis i nou més o menys.

C.P.: A l’hora aquesta la gent ja…

A.M.: Sí, consideràvem que la gent plegava del tros i se n’anava a la fresca; era el moment ideal que quan arribava del tros es posava a rentar, doncs era el moment ideal perquè escoltés la ràdio.

C.P.: Ja. Recordes si per aquelles casualitats, a tall d’anècdota, vau fer alguna emissió especial fora d’aquesta franja horària?

A.M.: No ho recordo. Jo diria que no. Jo diria que no perquè, és que fer ràdio costava feina, eh? Vull dir, pensa que cada tarda ens posàvem diguem-ne l’equip de redacció, per a entendre’ns, ens posàvem a treballar a partir de les tres de la tarda a preparar el que seria el programa de més tard. Vull dir que no et pensis que tampoc era arribar aquí, connectar i ja està, sinó que era preparar una miqueta què diríem, com ho faríem, què soritira, quina música preparàvem, perquè clar, no teníem absolutament cap arxiu de res. Aleshores havíem de buscar el disc d’aquell, la cançó de l’altre, gravar-la en un lloc o altre, però passàvem. Érem molt així.

C.P.: No va quedar cap document d’aquesta època, d’aquestes preparacions?

A.M.: Jo no tinc absolutament cap constància, escrita ni gravada, de la ràdio. Jo m’imagino que alguna cinta de casset hi ha d’haver gravada amb coses d’aquella època, el que passa és que a veure, en aquests moments estan desaparegudes, si és que existeixen, eh?

C.P.: Impossible de trobar?

A.M.: Jo penso que la casualitat pot fer que algun dia, per exemple jo tinc una capsa de cintes velles i en alguna d’aquestes podria, algun dia -allò que tinguis temps i tinguis ganes- si és que funcionen, potser sortiria alguna cosa.

C.P.: Ja. Per tant la possibilitat encara hi és.

A.M.: Jo penso que hi és, jo penso que hi és. Remota, però encara hi és.

C.P.: Llavors, quin tipus de programació fèieu? Com ho establíeu, això?

A.M.: Bé, a veure, hi havia, diguem-ne, hi havia presentació, una miqueta del típic: quatre refranys, quatre coses del dia, del temps i una miqueta d’això, com l’agenda, una miqueta d’agenda també, del dia; que si fan ball aquí, que si ve no sé qui allà. Després fèiem, evidentment, posàvem molta música, i intentàvem amb aquesta música que també l’oient hi participés, no trucant perquè no teníem telèfon però sí quan ens trobés pel carrer que ens digués “ei, per què no poseu aquesta cançó” o “per què no féu allò”. Fins i tot enviant cartes; també vam fer una miqueta que la gent enviés cartes a això, i després fèiem aquest consultori, l’entrevista i ja està. Això era la base de la programació.

C.P.: Noticiaris n’hi havia?

A.M.: Sí, dintre d’aquesta agenda hi havia un apartat d’algun noticiari doncs més aviat local i comarcal.

C.P.: I per obrir l’emissió i per tancar-la, teníeu alguna sintonia o dèieu alguna cosa en particular?

A.M.: No me’n recordo ara. No ho sé. Jo diria que sí, però tampoc no… en aquest moments no puc dir-te si és que sí realment i quina era més o menys.

C.P.: Ja. L’emissora aquesta era de molt curt abast.

A.M.: Sí. No, abastava just el que és diguem-ne les cases del poble pràcticament, eh? Abarcar tot el poble sí que ho abarcava. I una miqueta més, però vaja, no gaire més enllà de les cases.

C.P.: Posem que com a molt arribés allà a la serra dels Solans?

A.M.: Exactament, sí, sí. Dalt a la Creu perquè és de cara amunt, i fins a l’altra Creu. Anava de Creu a Creu; això ho vam mirar una vegada amb el cotxe, i anava de Creu a Creu. I pels costats evidentment anava a banda i banda de la muntanya. Però cap baix a l’Aubereda res, ja. I a la Font de Baix potser justet justet.

C.P.: Quants anys va durar aquesta emissora?

A.M.: Jo diria que va durar tres estius.

C.P.: De l’estiu del 80 al del 83?

A.M.: O del 79 al 82. Jo m’inclino més per finals dels 70, perquè si ho lliguem amb la revista penso que va haver-hi un impàs d’un any o dos entre la revista i la ràdio. No és una cosa continuada sinó que va ser una cosa completament diferent, sense cap lligam aparent. Vull dir sense cap lligam diguem-ne de “ah, com que ara deixarem de fer això començarem a fer això altre”. No. Vull dir que vam deixar de fer ràdio perquè vam deixar de fer ràdio i perquè vam dir ja n’hi ha prou, i molt més tard (jo diria que va haver-hi com a mínim un parell d’anys segur, entre una cosa i l’altra) vam fer la revista. Perquè a veure, també me’n recordo que quan hi havia la ràdio jo vivia a Barcelona, i en canvi, quan es va fer El Sitjar, jo vivia a Cabassers, i per tant hi ha un impàs ben bé de dos o tres anys. Mira què et dic que, anant passant, si El Sitjar va ser al març del 1983 l’emissora no m’estranyaria que fós del 78 al 81, o del 78 al 80. Vull dir 78, 79 i 80. No m’estranyaria absolutament gens. A veure, ja et dic que jo amb els anys no… Però sé que entre una cosa i l’altra va haver-hi, com a mínim, un parell d’anys.

C.P.: Per què la vau acabar, l’emissora? Us en vau cansar?

A.M.: Home, mira, passa una cosa. És a dir, la gent que feia això, per exemple van començar a fer-ne quan tenien setze i disset anys, doncs és clar, quan van tenir dinou o vint anys la gent es va posar a treballar i per tant no podien fer-ho, perquè ja no venien per exemple de vacances aquí a Cabassers, i a la gent que ho podia fer potser no li interessava.

C.P.: Va ser, podríem dir-ne, per qüestions personals de cada persona que es va acabar i…

A.M.: Sí, sí, absolutament van ser qüestions personals. A veure, hi va haver un moment en què la gent que més o menys ho fèiem, per una raó o altra, uns perquè es van posar a treballar i no van venir més a l’estiu, els altres perquè se’n van anar fora, els altres perquè què sé jo. Es va deixar de fer.

C.P.: Va tenir acceptació aquesta emissora entre el públic oient d’aquí a Cabassers?

A.M.: Déu n’hi do! Em penso que sí, em penso que s’escoltava prou.

C.P.: Era habitual que es comentés algun programa…

A.M.: Sí, era habitual que es comentés i alguna vegada havíem fet una espècie de, diguem-ne d’estudi del share.

C.P.: Ah sí?

A.M.: No, però d’una manera molt primària, eh? És a dir, agafàvem i durant l’emissió el que fèiem era que una persona passejava per tot el poble caminant a veure si sentia la ràdio i quina emissora se sentia. I realment estàvem molt satisfets de l’audiència, perquè molta gent que estava a la fresca, molta gent que posava la ràdio, sentia l’emissora. Vull dir que era un estudi molt primari però…

C.P.: És curiós, és curiós. És una bona… i econòmic, a més. A peu, vull dir… està bé, això. Vau tenir suport i col·laboració d’altres entitats i fins i tot de l’Ajuntament?

A.M.: No, però tampoc no el vam buscar realment. Ja et dic, és a dir, el tema de l’emissora era un tema, diguem-ne, que no costava cap diner; el que costa la llum per endollar l’aparell, que això no és res, i això ho fèiem a casa, vull dir que cap problema. I no hi havia cap més despesa, perquè tots els aparells eren personals de cadascú, i per tant no hi havia… I com que no necessitàvem cap suport econòmic, l’altre ja el teníem de la gent. Vull dir, la gent, si escoltava, ja estàvem satisfets, i per tant no va caldre.

C.P.: Per tant ingressos zero, i despeses també.

A.M.: I despeses zero. Bé, el que va costar l’emissora, però bé, ho vam posar de la butxaca.

C.P.: I els desplaçaments que els haguéssiu fet igual.

A.M.: Igualment els haguéssim fet, perquè si vam anar a escoltar la Trinca vam anar a escoltar-los i vam aprofitar per a gravar, i si vam anar un dia a Porrera a fer un partit de futbol hi haguéssim anat a jugar i després, a la tarda, que podíem jugar, ho vam gravar.

C.P.: Per tant, d’anuncis no n’hi havia, a l’emissora?

A.M.: No, però n’inventàvem,

C.P.: N’inventàveu?

A.M.: Sí, hi havia una secció d’anuncis inventats, també. Bé, intentàvem que hi hagués una miqueta de tot a l’emissora, és a dir, el que hi hagués en qualsevol emissora doncs també ho fèiem. Doncs clar, com que no buscàvem anuncis diguem-ne seriosos, doncs ens els inventàvem. No em facis dir quins perquè no me’n recordo, eh?

C.P.: Ara t’ho anava a preguntar.

A.M.: Ja m’ho penso, però no me’n recordo.

C.P.: Llavors, aquest aparell, l’emissora, va tenir tres destins -m’ho va comentar el Juli l’altre dia-: a casa seva, a cal metge i aquí. En motiu, en virtut de què va passar tot això, aquest trasbals de situacions?

A.M.: Bé, es va començar… A veure, una miqueta també per… A veure, en aquella època hi havia una miqueta també la por de la clausura de les emissores independents, de les emissores lliures, i una miqueta això, de dir si sempre estem fixes en un lloc potser ens diran alguna cosa. Això va ser una cosa. Després l’altra, la disponibilitat de l’espai, així mateix. Per exemple, vam estar allà baix a la consulta perquè hi havia el Jaume, que era metge en aquells moments, vivia sol i per tant hi havia un espai suficient com per poder anar allà baix, i vam anar-hi. Després, en canvi, quan vam trobar casa meva, hi havia l’espai suficient, i diguem-ne teníem tot el material més a l’abast, era al mig del poble i en certa manera també podíem arribar millor a tot arreu, i vam decidir fer-ho aquí. Vam anar a casa del Juli també perquè, com que era la part més alta del poble, doncs potser les ones arribaven millor. Vam estar també mirant des d’on es podia sentir millor. Vam agafar la part de dalt, a cal Juli; la part de baix, a la consulta; i al final ens vam quedar aquí a casa meva.

C.P.: En aquest mateix despatx.

A.M.: Aquí mateix on som ara. Diferent del que està ara, però en aquest espai.

C.P.: Doncs, es podria establir un… podríem dir… un període de temps… com t’ho diria. En les diferents situacions en què va estar l’emissora, els períodes de tems que s’hi va estar van ser més o menys iguals o un més llarg que l’altre…?

A.M.: Ui, sí, sí. Aquí s’hi va estar ben bé dos anys seguits, aquí al centre. El que dic jo va ser als primers temps de funcionament; potser vam començar anant a cal Juli, vam estar potser quinze dies o tres setmanes; després vam anar cap allà baix a la consulta, que també hi vam estar quinze dies o tres setmanes; i al final ens vam posar aquí i aquí ens vam quedar.

C.P.: Tan descarat, va ser?

A.M.: Sí.

C.P.: Així que, vaja, es pot dir que la central, la seu, va ser això d’aquí.

A.M.: Sí, aquí ho fèiem tot, i és quan aquí es va consolidar una mica l’emissora, també, perquè aquí és quan, allò que et deia abans jo, no? Aquí ens trobàvem a casa, a les tres o a les quatre de la tarda per començar a preparar la programació. Quan ho fèiem a cal Juli o quan ho fèiem allà baix a la consulta la cosa era més immediata, no hi havia tanta preparació.

C.P.: I ja us trobàveu en el mateix lloc des d’on emetríeu al cap d’un parell d’hores.

A.M.: Exactament, sí, sí. Sí, ens repartíem l’horari, ens repartíem el temps, ens repartíem el que havíem de fer.

C.P.: Us prenia molt temps això, eh?

A.M.: Tota la santa tarda. Tota la tarda de cada dia.

C.P.: Déu n’hi do del sacrifici.

A.M.: Sí, al final també va ser una mica sacrifici. Potser també per això vam plegar. A veure, vull dir, tot ajuda suposo, no? I amb la poca gent que hi havia al darrere i en vista d’això, que la gent es pensa que fer ràdio és posar-se davant del micro i ja està, i és molt més difícil que això, no? La gent que potser hagués pogut continuar això i que va venir aquí i va fer alguna cosa es va adonar que la cosa costava feina, molta feina, i van dir: “deixem-ho estar”.

C.P.: També tinc entès que es va arribar a fer una ràdio novel·la, que era una obra de teatre adaptada.

A.M.: Sí, sí, és a dir, vam fer de tot una mica. El que passa és que no em facis dir quina era eh?, perquè tampoc no ho sé. Ja et dic, en aquella època vivíem bastant diguem-ne al moment, no? I quan ens passava pel cap fer una cosa la fèiem sense preveure, diguem-ne, ni el passat ni el futur. I aleshores, per exemple, per això no tenim cap constància de res, que si haguéssim pensat de dir “escolta, aquestes coses guardem-les perquè algun dia formaran part del patrimoni col·lectiu” No, vivíem el moment i fèiem les coses perquè volíem fer-les i punt. I aleshores clar, moltes coses… A mi se m’ha oblidat pràcticament tot de la ràdio, eh? Se m’ha oblidat perquè, a veure, no era una cosa, una consciència clara del que estàs fent, sinó que ho fas perquè penses que ho has de fer. És una miqueta viure el moment, però evidentment que amb una connotació també del moment. És a dir, en aquests moments es porta això; s’ha de fer això, i és necessari fer això, doncs ho fem.

C.P.: Per tant la ràdio va ser un fruit del seu temps i no passa d’aquí la història.

A.M.: Exactament, ni més ni menys. Bé, jo penso que en aquella època de què estem parlant és evident que un puntal molt important de l’obertura del món democràtic i de la vida de la societat catalana d’aquells moments era precisament anar fent una emissora independent. Per què? Hi havia dues raons fonamentals: una és el tema de la llengua, es podia començar a parlar en català públicament i per tant això s’havia de reivindicar. Això era una bona manera de reivindicar això. I per l’altra s’havia de reivindicar que es podia dir una miqueta el que volia un, i per tant també la ràdio era l’altaveu ideal per fer tot això, per demostrar al món que potser sí que les coses canvien, i amb això ajudàvem a demostrar que realment havia canviat.

C.P.: Vols dir que la ràdio va ser fruit d’aquella ebullició política de la Transició.

A.M.: Claríssim. Jo penso que sí. És a dir, no s’hagués pogut entendre una emissora a Cabassers d’aquesta manera. Vull dir sense incloure-la en un temps concret i determinat i amb unes persones concretes i determinades, evidentment.

C.P.: Vau tenir contactes amb altra gent d’altres emissores, en aquells moments?

A.M.: Sí que teníem contactes, sí. El que passa és que també n’hi havia poques en aquells moments, eh? Realment ja et dic, repeteixo, potser n’hi havia alguna a Barcelona, i n’hi havia alguna a Reus i poca cosa més. Jo em penso que no n’hi havia cap més per aquí. No sé sí… Em penso que no n’hi havia cap més per aquí, eh? Totes les emissores que després van venir més tard també van ser a partir d’aquesta experiència nostra una mica, no? Clar, nosaltres anàvem pels pobles de per aquí, d’aquesta comarca, amb l’aurèola de Ràdio Cabassers Independent, i això, vulguis o no vulguis, també va sobtar, va copsar una mica la gent i potser també algú es va engrescar per una ràdio així.

C.P.: Se’n podria assenyalar alguna amb el dit com a recollidora d’aquesta tradició?

A.M.: A veure, no ho sé. No sé si Ràdio Vilella Alta pot venir per aquí, o fins i tot s’havia fet algun intent per algun poble, per Porrera o… S’havia fet algun intent. A Marçà també s’havia fet alguna cosa en aquella època. No ho sé. Per dir que és així d’una manera rotunda no, però sí que és evident que a molta gent que ens va veure funcionar per aquests pobles, alguna cosa li devia tocar la fibra perquè després ho fes ell.

C.P.: Tot i això tu, avui en dia, encara fas ràdio.

A.M.: Jo avui en dia encara faig ràdio, i tant. Faig dos programes de ràdio. No, per això mateix, evidentment que un fa allò que creu i allò que li agrada, o li agrada allò que creu, i per tant doncs una miqueta, evidentment jo avui en dia, la ràdio és una cosa que m’agrada molt i per tant encara faig ràdio. Vull dir que estic fent dos programes de ràdio.

C.P.: Aleshores quan aquí vau tancar l’emissora, va acabar aquí. Dels aparells què en vau fer: els vau donar a algú, en van perdre, es van fer malbé?

A.M.: D’aparells hi havia una capseta no més gran que una capsa de llumins grossa i res més, perquè tot l’altre eren ja, diguem-ne aparells de propietat particular. Ja et dic, si hi havia un tocadiscs era de no sé qui, si hi havia una ràdiocasset era de no sé quin altre, i per tant, material de l’emissora només hi havia el que és l’emissora pròpiament dita, que repeteixo, només era una capseta que no sé si valia tres o quatre mil peles, o cinc mil peles, eh? I em penso que se la va endur qui la devia fer, m’imagino, i és clar, va acabar… Tampoc no en queden restes, suposo. És a dir, per ara l’arqueologia tampoc no trobarà restes d’això.

C.P.: La teníeu connectada a una antena, l’emissora, suposo, per emetre.

A.M.: Sí, era una antena que la posàvem dalt, allí on érem. Érem aquí dalt, on som ara, que estem al tercer pis, a les golfes de casa i és bastant alt. Jo diria que poques cases queden més altes que aquesta. Era bastant fàcil si teníem l’antena a fora.

C.P.: Ah, aquí mateix al…

A.M.: Aquí fora, sí, a l’alçada de les finestres.

C.P.: Bé, doncs, trobem que l’emissora s’acaba, passen uns anys; al cap del temps va quedar algun símbol evident d’alguna manera?

A.M.: D’això? De la ràdio?

C.P.: Sí, de la ràdio. Si després d’haver plegat en va quedar alguna cosa que la permetés reconèixer encara? Alguna manera de fer…

A.M.: A veure, no però sí. A veure, no però jo penso que l’esperit de la ràdio es va tornar a recuperar quan es va iniciar la revista. És a dir, diguem que la ràdio va començar, va tenir un funcionament, tenia una ideologia, evidentment, perquè totes les coses tenen ideologia perquè les fan les persones, i quan es va acabar es va acabar i aquí es va acabar tot. El que passa és que després, quan alguna altra cosa surt, comences a fer paral·lelismes amb allò que hi havia hagut abans, i aleshores t’adones que aquell esperit que hi havia a la ràdio, d’una manera o altra torna a sortir a la revista. Evidentment, una de les coses fonamentals és que hi havia persones repetides, clar. Però en el fons la idea de comunicació, la idea de societat, la idea de tot això, de progressisme i tot això hi era, no? Hi era en una cosa i hi va ser a l’altra, també.

C.P.: Tot i això no es pot considerar que El Sitjar sigui la continuació directa o l’hereu de Ràdio Cabassers Independent.

A.M.: A veure, si hem de ser clars, no. Evidentment no. No però no quan es crea, quan es projecta i quan s’intenta fer, però un cop funciona dius, calla tu, mira, això s’assembla molt a allò. Però en principi, com a idea, com a objectiu no.

C.P.: Una cosa subconscient, que va sortir sola, una casualitat. És la manera de fer de cadascú i s’ha de reflectir així.

A.M.: Així mateix, ni més ni menys, però no hi havia cap idea. I quan la gent d’El Sitjar es va plantejar fer la revista en absolut no va sortir mai la paraula ràdio entre mig.

C.P.: És curiós, tot i això, que havent sigut tu i altra gent de la ràdio a El Sitjar que no hi hagi un sol article a la revista que en parli, d’aquesta ràdio.

A.M.: És que ja et dic, va ser una cosa…

C.P.: No us ho vau plantejar?

A.M.: És això. Vull dir, va ser una cosa molt del moment. Jo penso que en certa manera i a veure, potser l’exemple no serà bo, però vull dir, la ràdio va ser una miqueta el punt hippie de la història: ho fem i punt. No busquem res mes. És això, no? Ara toca fer això, doncs ho fem, i s’ha acabat, sense plantejar-nos absolutament res més. I per això potser… I és clar, com que la ràdio té un altre problema, com que no hi ha res al darrere que la consolidi, és a dir, no hi ha restes ni escrites ni cintes gravades ni tot això, això s’oblida amb el temps si no hi ha alguna cosa que et recordi que ha existit. I això és molt difícil: “oh, te’n recordes de la ràdio?”. Vull dir, això passa molt poc, és una cosa d’aquelles molt superficials. Entra per les orelles però de la mateixa manera que hi entra surt, i aquí s’acaba. En canvi, la revista és una cosa que la fas i en queda constància, i per tant en qualsevol moment te la pots trobar al davant dels nassos una altra vegada i dir “ah, mira, un Sitjar!”. En canvi la ràdio no, la ràdio un cop s’ha acabat s’ha acabat.

C.P.: Ja ha passat i no se’n recorda ningú.

A.M.: Exactament. Ni els qui la fèiem, pràcticament.

C.P.: Ves si és trist.

A.M.: No, vull dir que és com un record.

Do NOT follow this link or you will be banned from the site!