La nostra època és la que més documentació ha generat al llarg de tota la història de la humanitat. Fins a finals del segle XX, abans de la digitalització, qualsevol transacció s’havia suportat sobre documents en paper, pergamí, papir, tauleta de terracota o pedra. Amb la digitalització iniciada a partir de la primera dècada del segle XXI, el suport paper va ser eliminat, i la documentació s’ha generat en suport electrònic: des de declaracions d’hisenda fins a les fotografies que tothom fa amb el mòbil que porta a la butxaca, passant per reserves d’hotel, bitllets d’avió, correus electrònics o receptes del metge: tot té suport digital.
Paradoxalment, d’aquesta època digital, la més generadora de documents de tots els temps, serà de la que menys documentació en quedarà. El suport paper, si bé també està exposat a riscos per humitats, incendis o paràsits destructors de les fibres, no és tan propens a ser eliminat com una informació intangible, suportada només per unes megues (com una fotografia) o uns kilobits (com un correu electrònic). Desfer-se de la documentació digital és extremadament senzill; n’acostuma a haver prou prement una tecla i suprimir-la. Feu una prova: aneu a cercar l’àlbum de fotografies familiar i trobeu-hi imatges de la dècada de 1990 o anteriors. És molt fàcil. Tot seguit, cerqueu fotografies digitals fetes el 2008. Potser sou gent ordenada amb els vostres documents electrònics i les trobareu, però la majoria seria incapaç ni de saber on buscar-les; el mòbil o la càmera que teníeu el 2008 ja fa anys que es va espatllar i va anar a la brossa, o com a molt encara ronda per algun calaix com una toia, perquè no funciona. Si aquelles fotografies les vau descarregar al disc dur del vostre ordinador, el més probable és que aquell ordinador ja sigui a la deixalleria des de, com a mínim, fa cinc anys. I potser sí que vau fer còpia en CD-Rom o DVD, però ja no està tan clar que la màquina que tingueu avui en dia pugui llegir aquests formats, ara que el llapis de memòria els ha desbancat completament.
Fem-ho més difícil: agafeu el mòbil i busqueu un vídeo del vostre aniversari més recent. Us veureu bufant les espelmes, que bé! Ara, cerqueu el vídeo del vostre aniversari de l’any 1988, quan gravàveu amb càmeres que llavors semblaven modernes i ara semblen artilugis inventats per un savi medieval. Potser ho vau passar a format VHS? Perfecte. I teniu les cintes? Molt bé. Doncs reproduïu-les amb un vídeo. Ah, vaja, que no teniu vídeo… i si voleu veure les cintes, les heu de portar a una casa especialitzada a transformar VHS en DVD pagant un ull de la cara. Bé doncs, som-hi! Portem les cintes VHS i quan arribem ens diuen que no van, o que només podran recuperar la meitat de l’hora de gravació que hi teníeu perquè la vida de les bandes magnètiques és limitada.
Ara fem-ho més fàcil tot: imaginem que volem la nostra partida de naixement. Senzillíssim: anem al registre civil, ens identifiquem, i demanem una còpia. Agafaran un llibre, buscaran la data d’inscripció, i aquí la tenim, en paper. Els documents en paper, a priori i si no hi ha cap desgràcia, són més propensos a ser conservats. Qui no té escriptures a casa que no sap ni de quin avantpassat són?
Ara passem de l’àmbit individual al col·lectiu. Penseu en un diari, el que sigui. Voleu consultar l’edició de 4 de gener de 1932 d’un diari qualsevol. Aneu a l’hemeroteca que us quedi més a prop, demaneu l’exemplar d’aquell dia, i el consulteu. Així de senzill. En canvi, entreu a llegir les notícies del 2002 al portal www.terra.es, tan famós al seu dia, entreu-hi…
Oh! No funciona! Què ha passat? Però si tothom invertia en les punt com? Quan us refeu del xoc, proveu d’accedir al vostre primer compte de correu electrònic, segurament registrat amb www.mixmail.com. Vaja! Tampoc no existeix! Però si tothom tenia un correu mixmail fa 15 anys! Com pot ser? Doncs és. Totes les notícies que hi havia a terra.es i tots els correus electrònics que teníeu guardats a mixmail.com ja no existeixen. S’han volatilitzat. Algun dia algú va dir que allò ja no donava benefici, i prement un botó van esborrar tota la informació dels servidors. Però avui hi ha Google Drive i Google Photos, i Gmail, direu. Sí, d’acord, Google ara com ara és una empresa solidíssima, però difícilment resistirà 500 anys, i la informació electrònica que conserva desapareixerà. En canvi, ara mateix podeu entrar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i llegir textos de la cancelleria del segle XIII. Si fem la comparativa, el paper de moment guanya de llarg: incapaços de recuperar correus electrònics de fa 15 anys i capaços de llegir la Crònica de Jaume I, escrita fa més de 700 anys.
Posaré un cas concret per a fer-nos la idea de la volatilitat de la informació electrònica: el 1999 em van demanar que preparés uns textos perquè volien fer una web sobre Cabassers. Llavors no sabia programar, i em vaig limitar a escriure el que m’havien proposat, el típic: com arribar, plànol de la població, llocs d’interès, resum d’història, i el tipus de coses que es posaven a aquesta mena de webs locals. Ho van codificar tot i ho van penjar a la xarxa, a l’adreça http://www.readysoft.es/planes/cabassers. Al cap de pocs anys ja no funcionava, i per a saber com era he hagut d’anar a buscar una impressió en paper que vaig fer de la portada el mateix 1999. Mireu-la:
És a dir, per a veure com era un document electrònic del 1999, gràcies de tenir-ne una impressió en paper, perquè si no, al 2018, no se sabria ni quin aspecte tenia.
A l’any següent ja havia après una mica de codi html, i al juny del 2001 vaig comprar un nom de domini, www.cabassers.com, i vaig programar la primera pàgina web de la meva vida. La felicitat va durar fins al juny del 2004: em vaig oblidar de renovar la titularitat del nom del domini i pagar els 10 dòlars que costava, i la vaig perdre. Llavors no era com ara, i per a renovar un domini t’havies de recordar de quan caducava. El nom el van registrar uns altres, una empresa voltor dels Estats Units d’Amèrica; una colla de voltors que jugaven al descuit per a revendre a preus desorbitats els dominis perduts als qui havien badat a l’hora de renovar-los, com ara jo. Van haver de passar 14 anys fins que recuperés de nou el meu llargament perdut però mai oblidat nom de domini www.cabassers.com, després que els voltors es cansessin de renovar-lo any rera any sense que ningú no el comprés amb el seu sobrepreu. I un dia de juliol d’enguany, 2018, en comprovar casualment que el nom havia quedat lliure, vaig tornar a registrar-lo per aquells 10 dòlars que no havia pagat el 2004 per descuit. Evidentment que des del mateix moment en què vaig perdre el control sobre el nom del domini, els continguts que tenia van desaparèixer de la xarxa. No del tot, perquè a partir del 2002, una web anomenada archive.org fa captures de tantes webs com pot, i la meva hi era poc o molt representada. Però res, allí només hi havia unes petites mostres, no la web completa.
Un cop recuperat el domini www.cabassers.com, vaig decidir tornar-lo a dedicar al que inicialment havia fet: difondre informació sobre Cabassers. Amb els dies, sem va ocórrer que seria bona idea restaurar en directoris a part la web esborrada quan es va perdre el domini, i ho vaig fer. Vaig haver de remenar CD-Roms amb còpies de seguretat d’aquells anys i encara vaig aconseguir restaurar dues versions (incompletes, això sí, perquè no tenia tots els fitxers). Vaig ressuscitar la versió del juny del 2001, que podeu veure AQUÍ, i la versió de l’agost del 2002, última conservada, que trobareu AQUÍ. Si voleu saber com va anar tot aquest assumpte el podeu llegir més extensament AQUÍ. Si voleu veure d’altres webs cabasseroles de l’època, recuperades de l’oblit dels CD-ROMs, passeu per AQUÍ. I si voleu veure què li va passar a qui m’havia usurpat el domini www.cabassers.com entreu a https://www.securemarket.net i gaudiu.
Bé, tornem al que dèiem. He pogut recuperar part dels continguts d’aquella web inicial, no tots, gràcies a tenir còpies de seguretat que encara funcionen. Però www.cabassers.com tenia el que llavors se’n deia “webs amigues”: pàgines de poblacions properes, que feien més o menys el mateix i difonien informació sobre el seu poble o comarca. Era habitual que els administradors de pàgines web s’intercanviessin enllaços: jo enllaço a la teva i tu enllaces a la meva. Era la manera de fer conèixer els llocs abans que Google vingués a solucionar-nos la vida. Aquelles webs amigues eren www.cornudellaweb.com, www.prioratdigital.com, www.riberaonline.com i una que no tenia domini propi i que es deia La Figuera Online. Entreu-hi, entreu-hi si encara no ho heu fet. Només sobreviu la de la Figuera, i de miracle. Les altres, i tot el que contenien, que no era poc, s’han esfumat. Va passar el típic: el domini va caducar, l’allotjament també, no es va renovar per les circumstàncies que fos, i au, tot esborrat i els dominis registrats per voltors oportunistes perquè devien tenir cert nombre interessant de visites.
I per acabar, torno a la idea del principi: no dubto que de l’anomenada “Societat de la Informació”, amb els milions de terabytes diaris que genera, quedarà menys documentació que de l’Edat Mitjana. El paper i el pergamí, si no els cremes, aguanten pels segles dels segles. Els bits, en canvi, són molt fràgils. D’aquí a cent anys difícilment ningú pugui llegir aquest article, si no és que hom l’imprimeix en paper i el guarda en una carpeta.
