NOTA de la Redacció: l’historiador Vicenç Biete va morir el 15 de desembre de 2015. Darrere seu deixava, entre molta altra producció científica, tres llibres dedicats a Cabassers i diverses desenes d’articles sobre la història del nostre poble publicats a El Sitjar i a la revista Nord. Quan El Sitjar va plegar el 1986, alguns articles de Vicenç Biete ja lliurats a la redacció d’aquella revista van quedar per publicar. Aquests textos inèdits, escrits entre 1983 i 1986, aniran sortint en aquestes pàgines. De l’article que publiquem avui, només va aparèixer el text facsímil del P. Navàs i l’últim paràgraf del text de Biete al número 23 (últim) d’El Sitjar, a la pàgina 16. Heus ací, doncs, el text complet:
En el transcurs d’una visita que vaig realitzar a l’Institut Botànic de Barcelona, se’m presentà l’avinentesa de tenir a les mans la correspondència qu eel P. Longí Navàs adreçà al seu amic Carles Pau durant un període de més de quinze anys. Carles Pau i Espanyol fou un destacat botànic que nasqué a Sogorb el 1857 i morí a la mateixa població valenciana el 1937. Publicà nombrosos treballs sobre les plantes ibèriques i del nord d’Àfrica.
L’afició d’ambdós a les ciències naturals i el fet de tenir pràcticament la mateixa edat -es portaven un any-, els abocà a professar-se una amistat sincera i afectuosa. Això fa que en les seves cartes el P. Navàs es manifesti amb una gran franquesa i que comenti sense embuts determinats conflictes i situacions, tot posant en relleu el seu criteri ferm i insubornable i la seva actuació independent i batalladora.
A part de les referències lògiques als treballs científics d’ambdós correpsonsals, un tema es fa avinent d’una manera gairebé constant: les relacions tibants amb el que ell mateix qualifica de “camarilla” científica de Madrid, que pel que es dedueix era un grup molt centralista i prepotent.
Ja en la primera carta que hem tingut a les mans (10-5-1919), diu: “Allí, en Madrid, no prevalece más que una corriente y la ciencia está supeditada a una camarilla, de suerte que no se puede escribir lo que puede disgustar a alguno de ella y hay que alabar sin reserva lo que allí se fabrique. Este proceder es muy contrario al nuestro, que sostendrá siempre la libertad en el campo de la ciencia. En Madrid, uno o dos son muy poderosos en el rancho y los que quieran de él han de callar o decir amén a todo. Demos gracias a Dios que nos vemos libres de estas servidumbres.”
El mateix any (29-7-1919) afirma que “mi sistema es no batallar, pero sí defenderme cuando crea conveniente. Creo que a Arias y a algún otro le quedarán pocas ganas de meterse conmigo. Para los tales no hay más remedio que ponerlos en ridículo, que es lo que ellos más sienten.”
Tres anys després (31-12-1922), torna a referir-se al tema amb aquests mots: “A mi no me pueden ver ni en pintura, y eso que no soy amigo de la guerra, ni les daño en nada, al menos a sabiendas, aunque a veces en mis frases hay cierta malicia inocente, que ellos exageran, porque me leen con avidez. Cuando más no pueden, hacen el vacío a mi alrededor, emplean el arma del silencio. Peor para ellos, digo yo, así se ponen en evidencia. No espero ni temo nada de ellos y así hablo y escribo con toda libertad.”
Més tard (2-11-1924), diu que a Madrid estan molt ressentits del seu allunyament, però escriu: “Ellos lo han querido, no tiene remedio. No los necesito para nada.” I insisteix un any després (5-7-1925): “A mi me aborrecen de muerte porque no soy de la Española, lo se positivamente. Si me arrimase a ellos sería el grande hombre, ahora no valgo nada, un desconocido, sólo me conocen para ladrarme.”
No hi ha dubte que el tema l’afectava i que reaccionava d’una manera que de vegades fins i tot podria semblar soberga (3-11-1925): “Así es, amigo mío; veo a mis ‘amigos’ ejercitar con frecuencia este derecho del pataleo, que esl el último que les queda, y el silencio; no pueden más los pobrecitos, créame V.” I també (1-11-1926): “Que lo hagan mejor ellos, si pueden.” En una carta posterior (2-7-1928) acaba de reblar el clau: “A mi me aborrecen, que no me pueden ver ni en pintura. Y me han de ver, mal que les pese.”
El P. Navàs tenia en molta estima les seves col·leccions de Neuròpters i era conscient de la seva vàlua. Malgrat la conflictivitat que hem vist reflectida en aquestes cartes, va fer gestions prop de Madrid, i després prop de Barcelona, per tal que les hi adquirissin. Escriu a Carles Pau (5-9-1923): “Mi colección de Diláridos (familia de Neurópteros), la mejor del mundo, la ofrecí primero al Museo de Madrid, o a Bolívar, por 500 ptas., mas no la quiso, después al de Barcelona por la misma cantidad; les pareció ‘massa diners’. Yo quería asegurar su conservación, sobre todo de mis tipos, y recelaba que si no les costaba nada no la cuidarían. Ahora mis tipos de aquella familia están en el Museo de París, que yo los ‘regalé’ y los llevé en persona, con ocasión del Congreso para la Protección de la Naturaleza a que asistí. Al entregarlos, dije: ‘Desde este momento la colección de Diláridos del Museo de París es con mucho la mejor del mundo’. Allí están asegurados. Todo consiste en conocer el valor de las cosas. Si las mías no se estiman lo bastante en España, poco a poco habrán de buscarse mayor estima en otra parte.”
Tot i això, quan nou anys més tard va considerar que era l’hora de fer donació de la resta de les seves col·leccions, va arribar a la conclusió que Barcelona, amb el seu Museu d’Història Natural, seria el lloc on millor podrien ésser apreciades i conservades. Així ho diu al seu amic i corresponsal (17-9-1932): “La frase de V. es un tesoro: ‘Esto solamente nos faltaba, en una nación donde hay dinero para todo menos para los asuntos científicos’. Ha de saber que mi colección la rondaban ciertos personajes de Madrid, pero no pudieron atraparla, y esto les contrarió no poco y a mi me bañó en agua de rosas, en medio de los sinsabores del tiempo. Es del Museo de Barcelona, pero tengo el usufructo. En ninguna parte de España estará tan apreciada y bien conservada.”
Efectivament, pocs mesos abans (1-1-1932) s’havia adreçat al cèlebre botànic Pius Font i Quer, en aquell temps director del Museu d’Història Natural de Barcelona, i li havia fet donació de les seves col·leccions mitjançant el document que reproduïm, escrit amb mà tremolosa per un home que ja s’acostava als vuitanta anys.
Aquest document anava acompanyat d’una carta que ens revela la por que tenia que s’aprofitessin de la seva senectut per arrabassar-li les col·leccions. En ella demana amb urgència a Font i Quer l’acceptació de la seva donació, tot dient-li (1-1-1932): “Sírvase V. enterar de la carta adjunta y enviarme cuanto antes, con fecha v. gr. de 10 de Enero de 1932, testimonio de aceptación y el permiso de uso que pido. Es urgente, pues D. Cándido Bolívar es esperado estos días en Zaragoza, para llevarse a Madrid todo lo que pueda de mis colecciones. Si puedo presentarle el documento firmado y sellado de esa fecha, no podrá tocar la que es propia mía de estudio, de Insectos Neurópteros y afines, muy codiciada. Quedará para ese Museo una de las colecciones mejores del mundo, acaso la segunda.”
La confiança que el P. Navàs va dipositar en el seu país nadiu no s’ha vist pas defraudada. La seva col·lecció d’insectes és avui un dels tresors més preuats del Museu de Zoologia de Barcelona, i el nom de Longí Navàs és recordat entre els estudiosos com el d’un dels investigadors més importants i de relleu mundial en el camp de l’entomologia.
