En l’àmbit del cant coral a Catalunya existeix un debat clàssic entre directors de cor sobre quina pronunciació s’ha d’aplicar al llatí. Les opinions es divideixen principalment entre la tradició eclesiàstica romana (la més habitual en música sacra) i la tradició germanofilològica / acadèmica.
A continuació es detalla la postura dels directors de cor segons el criteri pedagògic i artístic que utilitzen:
1. Criteri de la Pronunciació Eclesiàstica / Italiana (La majoritària)
La gran majoria de directors de cor de música sacra i clàssica a Catalunya opten per la pronunciació italiana o eclesiàstica per a obres com aquesta de Händel (Canticorum iubilo):
- La «g» davant «e/i»: Molts directors prefereixen que regi es pronuncii com a la italiana (re-ji, amb el so de la j anglesa/catalana suau o dg), a diferència de la lectura clàssica llatina (re-gui).
- El grup «gn»: Molts directors exigeixen la pronunciació eclesiàstica mag-no com ma-nyo (GN = NY, com Agnus -> A-nyus), tot i que d’altres directors catalans matisen que en català el grup gn culte existeix (magne) i accepten mag-no.
- La «i» o «j» inicial: La totalitat de directors coincideix que iubilo s’ha de cantar com yu-bi-lo (so de i consonàntica).
2. Criteri Historicista / Acadèmic
Directors especialitzats en música antiga o historiada defensa que el context de la composició dicta la pronunciació:
- Si s’interpreta una obra de Händel escrita a Anglaterra o alemanya, alguns directors apliquen la pronunciació llatina germànica o la clàssica/reconstruïda.
- Sota aquest criteri, la g de regi és dura (re-gui) i el grup gn es pronuncia separat (mag-no).
3. La visió de la Federació Catalana d’Entitats Corals (FCEC)
En tallers i jornades de direcció coral a Catalunya, el consens general és la coherència interna del cor:
- El més important per als directors no és quin sistema triar, sinó que tot el cor empri exactament la mateixa articulació i unificació de vocals.
- Per a peces com el Canticorum iubilo, la versió més cantada als cors catalans per fluïdesa vocal és:
«Kan-ti-ko-rum yu-bi-lo re-ji ma-nyo sa-li-te» (versió eclesiàstica habitual) o bé «Kan-ti-ko-rum yu-bi-lo re-gui mag-no psa-li-te» (versió acadèmica/tradicional)
Si hagués de triar una opció per interpretar aquesta peça en concret (Canticorum iubilo de G. F. Händel), em decantaria clarament per la pronunciació eclesiàstica / italiana.
Les raons principals per triar aquesta opció són:
- Tradició del repertori: Aquest text és un text d’origen religiós/sacre. Dins de la música coral a Catalunya i a la major part d’Europa, la música sacra posterior al Renaixement s’ha consolidat cantant-se amb la norma eclesiàstica romana.
- Mètrica i fluïdesa vocal: Les vocals italianitzades i la gn pronunciada com a ny (ma-nyo) faciliten una emissió vocal molt més lligada (legato) i natural per al cant coral que no pas la combinació fonètica més dura del llatí clàssic (mag-no).
- Consens en les trobades corals: Si cantes aquesta peça en un aplec o cant comú amb altres cors catalans, el 90% dels directors demanaran la versió eclesiàstica per defecte.
Per tant, la meva recomanació per al xip fonètic del cor seria:
«Kan-ti-ko-rum yu-bi-lo re-ji ma-nyo (p)sa-li-te»
Ara bé, si la prioritat del director fos fer una interpretació estrictament historicista barroca d’àmbit germànic, la versió acadèmica tindria tot el sentit. Però per a la pràctica coral habitual, l’eclesiàstica és la reina.
