El cognom Masip és molt comú a la comarca del Priorat i especialment als municipis de la Bisbal de Montsant i de Cabassers. Per exemple, si consultem l’IDESCAT el cognom Masip apareix a la posició número 1 dels cognoms de la comarca del Priorat, on 127 persones el porten com a primer cognom i 106 persones com a segon, amb una freqüència del 13,48% i de l’11,25% respectivament.
Per això, des de la revista Nord, ens fem ressò del programa del 31 de març d’El món a RAC1 de Jordi Basté en el qual van dedicar uns minuts a parlar de les dificultats que posa el Registre Civil a l’hora de corregir i/o catalanitzar els cognoms catalans ja que ho van fer a partir del cas de la Marta Masip, recepcionista de la mateixa ràdio.
El cas de Marta Masip de RAC1
Marta Masip va explicar en antena que havia sol·licitat corregir el seu cognom de Masip a Massip perquè sovint la gent pronunciava el seu cognom fent la “s” sonora (com “casa” o “quasi”) mentre que tots els que ens diem Masip el pronunciem amb “s” sorda.
Aparentment, la manera de corregir aquest cognom que pronunciem amb “s” sorda seria escriure Massip amb dues “s” per pronunciar-lo tal i com fem amb les paraules “massa”, “cassola”, “assistir”, etcètera. Després veurem que no és l’única manera de corregir-lo.
Tot i que feia temps que es plantejava la correcció del seu cognom perquè – amb consciència lingüística – considera que “és una falta d’ortografia, no és que em faci il·lusió”, la Marta va explicar que s’havia decidit a fer-ho ara que sabia quins eren els documents necessaris per fer el canvi i perquè li tocava renovar el DNI i el carnet de conduir i així ja faria constar el cognom escrit “com cal”.
Per tal de realitzar el tràmit, la Marta Masip va aportar al Registre Civil, entre d’altres documents, un certificat emès per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) informant favorablement de la proposta de correcció del seu cognom per Massip.
Ara bé, la resposta del Registre Civil va ser tant surrealista com hilarant: li negaven el canvi de Masip a Massips, és a dir, li van afegir dues “s”, una allà on tocava i una d’extra al final del cognom.
A més, van justificar de no aprovar-ne la correcció al·legant que la forma majoritària del cognom és Masip sobre Massip, i evidentment sobre la forma recentment inventada Massips, i que per tant no veien la necessitat de fer el canvi no entenent que, més enllà de formes majoritàries o minoritàries, és una qüestió d’escriure el cognom seguint l’ortografia i l’etimologia de la llengua catalana.
De fet és això el que denunciaven a la secció del programa aquell dia, l’increment de les dificultats posades últimament per part del Registre Civil per catalanitzar els cognoms dels ciutadans catalans, malgrat presentar l’informe preceptiu de correcció de l’IEC, que és l’únic document tècnic que es necessita per fer el canvi. Les valoracions o els dubtes del Registre Civil estan fora de lloc ja que aquest no és el seu paper en el tràmit.
Massip o Macip
Ara bé, la desídia i l’error del Registre Civil potser donarà a la Marta Masip marge per valorar si vol corregir el seu cognom per Macip enlloc de fer-ho per Massip, ja que aquesta forma amb “c” és la més genuïna en català. Per què? Vege-m’ho.
El cognom català Macip (i les seves variants Maçip, Masip, Massip) prové del llatí vulgar mancipium i vol dir “aquell que és propietat d’un altre” o “esclau”. En el context medieval català volia dir “sirvent”, “aprenent”, “mosso” o “bastaix”, és a dir, és un cognom que designava un ofici.
Com que el mot ha arribat al català directament del llatí, el so fricatiu alveolar (“s” sorda) es representa, en aquest cas, amb “c+i” respectant l’etimologia del mot, de mancipium a mancipus a Macip.
De fet, si busquem la paraula macip al diccionari, la definició que hi trobem és la mateixa que el significat del cognom Macip: un ofici i/o la condició d’aprenent o servidor medieval i, més antigament, també tenia el significat de jove.
Segons el Blog de Jaume, als arxius parroquials i documents antics Macip s’escrivia amb “c” i, després, per la falta d’una ortografia pròpia i per la ignorància dels escrivans va passar a trobar-se escrit amb les formes de Maçip, Massip i Masip, esdevenint aquesta última la forma més comuna però no la correcta ja que en català, per garantir el so fricatiu alveolar (la “s” sorda) només serien correctes Massip i, sobretot, Macip.
Per dirimir quina és la forma més correcta del cognom, hem fet la pregunta següent a l’Institut d’Estudis Catalans “en cas de voler corregir el cognom de Masip, quina forma seria la més correcta, Massip o Macip?”
La resposta que hem rebut ha estat que: en els cognoms l’aplicació de la normativa és una mica més flexible, és a dir, que a l’hora de determinar la forma normativa d’un cognom se segueix el mateix criteri que en els noms propis de lloc però en alguns casos s’ha aplicat una certa flexibilitat perquè, per exemple, fa uns anys faltaven algunes grafies o caràcters als teclats dels ordinadors i això podia provocar problemes. El cas paradigmàtic és el del cognom Maçana, en la seva forma normativa, però tipogràficament l’escrivien Macana per la falta del caràcter de la ç al teclat i per això es va acceptar la forma Massana. Seguint el mateix criteri, s’ha considerat acceptada com a cognom la forma Massip, si bé la forma estrictament etimològica i normativa del cognom és Macip.
Més enllà de la qüestió lingüística, a la resposta de la consulta, també es deia que és una altra qüestió si la persona vol fer servir les formes acceptades i normatives d’aquest o d’altres cognoms ja que, a diferència dels topònims, aquesta és una decisió personal.
La normativització dels cognoms i els casos d’altres tertulians
A partir del cas de la Marta Masip es van anar afegint altres persones a la conversa, algunes a l’estudi i d’altres que van decidir trucar a la ràdio, i que van explicar com, quan i per què van decidir corregir el seus cognoms.
El primer a trucar va ser el periodista Miquel Calçada i Olivella que va dir que es va corregir el cognom ja fa uns quinze anys quan llegint un llibre va aparèixer el personatge del capità Calçada i això va ser la primera espurna. Si el seu pare havia escrit el cognom “Calzada”, als arxius va trobar que el seu avi escrivia “Calsada”. Així doncs ell va decidir corregir-lo per la forma normativitzada: “Calçada”.
Un cas semblant és el del periodista i presentador Xavier Grasset i Foraster, qui va explicar que “el seu cognom és el mateix” però que ara l’escrivia amb dues “s”, és a dir, amb la forma normativitzada. Fins als seus 60 anys l’havia escrit amb una “s”, Graset, tal i com l’havia heretat del seu pare. Un amic seu però, el traductor i intèrpret Yannick Garcia, havia consultat l’arxiu parroquial de Vila-seca i va trobar que el primer Grasset inscrit era del 1575 i que ja llavors s’escrivia amb dues “s”, Grasset. A més, a l’arxiu, també apareixia que en temps del seu besavi i del seu avi l’escrivien “Grasset”.
Un cas diferent és l’explicat per l’Adrià Santasusagna, cap de política de RAC1, sobre la seva filla a qui, el Registre Civil, la va inscriure com a Julia i no com a Júlia. És a dir, en no posar-li l’accent – malgrat que aquest apareixia a la partida de naixement – algun funcionari, per descuit o per voluntat, li va castellanitzar el nom al moment d’inscriure-la.
Tot seguit es va afegir a la conversa l’actor Miki Esparbé qui va explicar la lluita del seu avi matern per recuperar el seu cognom escrit en català, Gener, el qual li havien canviat per Jané durant la Guerra Civil. Així, la branca descendent del seu avi porta el cognom Gener mentre que la branca descendent d’un germà del seu avi, que no va canviar el cognom en acabar la guerra, es diu Jané.
Per què tants cognoms catalans com Ferré, Fusté, Jané, Giné, Masip, Casas, Llauradó, Rusiñol, entre d’altres, no estan normativitzats?
Doncs perquè la llengua catalana no va tenir una ortografia pròpia fins el 1913 quan es van publicar les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans impulsades per Pompeu Fabra que van establir les bases fonamentals per unificar la llengua escrita, i posteriorment el Diccionari ortogràfic (1917) i l’Ortografia catalana completa.
Per tant, abans de tenir una norma les formes dels cognoms, com d’altres mots i també els noms de lloc, eren diverses, arbitràries o fins i influenciades pel castellà o directament castellanitzades per ser la llengua forta de l’Estat i de l’administració. Al contrari del català, el castellà va tenir la seva ortografia a partir de 1713 amb la creació de la Real Academia Española (RAE), això és dos-cents anys abans que la catalana.
A més, com s’ha mencionat en alguns del casos explicats pels tertulians, alguns cognoms van ser castellanitzats durant la Guerra Civil o durant la dictadura posterior. Com els casos del Jané / Gener de l’avi de Miki Esparbé; la “z” del pare de Miquel Calçada però la “s” del seu avi, Calsada; o el Graset del pare de Grasset versus els Grasset del seu avi i besavi.
De tot això es conclou que la correcció ortogràfica del cognom, o la seva catalanització, és una decisió personal, però val la pena saber per què el català té aquesta particularitat de tenir tants cognoms amb formes pre-normatives i/o castellanitzades i quins han estat els motius d’aquells que ja s’han decidit a fer el pas de corregir-se el cognom segons la norma ortogràfica de la llengua catalana.
Aquesta realitat que afecta als cognoms catalans és la mateixa que van patir els topònims catalans. Per tant, la reivindicació en favor de Cabassers sobre Cabacés és la mateixa que es fa amb els cognoms amb la diferència que si la decisió sobre el cognom és personal, en el cas de la toponímia oficial, cal que la forma normativa sigui la forma oficial.
Si et dius Masip, Massip o Macip, recupera el programa d’“El món a RAC1” (de 9h a 10h i de 10h a 11h) aquí.
