El 16 de febrer de 1936 se celebraren les eleccions que donaren el triomf al Front Popular, una coalició de partits d’esquerra que es presentà com l’alternativa als partits conservadors, al govern de la República des de 1934. A aquestes eleccions, ben conegudes i estudiades, els seguiren unes altres al cap de dos mesos, que eren una segona volta per a l’elecció presidencial. A les de febrer s’escolliren els diputats, però la constitució republicana disposava que l’elecció del president de la República s’havia de fer conjuntament entre els diputats de les Corts i un nombre igual de compromissaris elegits a aquell efecte. Les votacions per triar aquests compromissaris se celebraren el 26 d’abril de 1936, i els partits conservadors cridaren a l’abstenció, molt tocats per la derrota del febrer anterior.
El Diari de Tarragona publicà un editorial a la seva edició del 28 d’abril de 1936 que ens ajuda a comprendre l’ambient generat per aquella crida al boicot de l’elecció de compromissaris fet pels conservadors, i per l’abstencionisme de força republicans, que tampoc no tingueren gaire interès en la votació. Val molt la pena llegir el text perquè il·lustra el moment:
Comentari a la tònica de les eleccions de diumenge
Com era d’esperar, i com tenien per segur àdhuc els estaments polítics més contraris al Règim, les eleccions de diumenge han palesat un cop més que la immensa majoria de l’opinió espanyola, segueix fidel al pacte del Front Popular.
No ha decaigut el més mínim l’abrandament republicà que tan esclatant triomf assolí el 16 de febrer. La unió, la completa identificació entre tots els partits que integren el Front, és avui tan ferma com ho era fa dos mesos. I els propòsits de mantenir aquesta solidaritat fins a la total realització del pacte o del programa del pacte a base de la plena submissió a la Constitució de la República, segueixen i seguiran essent el nexe indestructible dels esmentats partits.
És possible que ara algú vulgui aprofitar moralment, en un sentit partidista, l’accentuada abstenció que ha donat mostres, en conjunt, el cos electoral. Nosaltres som els primers a creure que no hi havia motiu suficient de per tal que molts electors esquerrans, per segur que consideressin el triomf, deixessin d’acudir a les urnes.
En primer lloc, però, cal considerar que els causants d’aquesta manca d’interès, són, en bona part, els partits de dreta, car anunciaren ostentosament la seva abstenció i el seu propòsit de no acudir a les urnes. Tot ciutadà està obligat per la llei a emetre el vot. I si per qualsevol causa no el vol emetre en un sentit determinat, li queda el recurs de votar en blanc. Allò que no pot ni ha de fer cap cituadà que mereixi aquest nom, és deixar d’acomplir capriciosament amb allò que disposen les lles, ni en matèria electoral ni en cap matèria.
I si aquesta deixació d’un primoridial deure cívic la practiquen sense escrúpol, anunciant-la als quatre vents, aquelles classes de la societat que per la seva posició i cultura estan oblgades a donar exemple de civisme i de submissió a les lleis, no tenen dret després a inculpar les altres que incorren en llur propi mancament.
En canvi, aquells que sempre sotmeten la seva conducta als dictats del deure cívic i al respecte i acatament degut a les lleis, tenen dret a censurar que els ciutadans, en general, hagin negligit la seva obligació de dur el vot a les urnes, per molt segur que consideressin el triomf. Però sobretot, tenen dret a censurar i condemnar per iguals motius, les classes que a elles mateixes es qualifiquen d’ordre i incorren en el desordre que suposa fer ostentació pública i arma política d’una franca deserció del deure electoral.
Consti ara que no ens inspira aquestes consideracions, el despit. Ben pocs dies fa que , comentant la inhibició d’aquests elements polítics antirepublicans quant a la participació en la lluita presentant-hi els seus candidats, afirmàvem que obraven amb perfecta lògica per bé que amb la intenció tortuosa i els republicans els ho havíem d’agrair. Una cosa és, però, renunciar al dret de presentar candidats i altra cosa incórrer en franca desobediència quant al que disposen les lleis.
Això darrer ja no és qüestió de dretisme ni esquerrisme. De convicció monàrquica o republicana. És senzillament, qüestió de dignitat humana i de merèixer o no el qualificatiu de ciutadà d’ordre.
El mateix Diari de Tarragona incorpora, tot seguit de l’editorial, els resultats a la circumscripció, dividits per partits judicials. A la columna esquerra hi llista els vots pels compromissaris dels partits del Front Popular, i a la columna dreta els vots pels compromissaris dels partits conservadors. Crida l’atenció, de Cabassers, que els 178 vots que s’emeteren foren tots pels compromissaris del Front Popular. A les eleccions del febrer votà el 85,1% del cens (que llavors era de 503 electors), amb 225 vots pels conservadors i 203 pel Front Popular.
Si us fa goig veure la pàgina sencera d’aquella edició del Diari de Tarragona, la podeu descarregar en PDF des d’aquest enllaç.
