La revista La Dona Catalana publicava, a la seva edició del 13 de setembre del 1935, un article titular “El despertar dels pobles comarcals”, escrit per Carme Ferrer de Llecha. El text narra una visita de l’autora a Cabassers, i en especial a les seves escoles, que per aquella data encara s’havien d’inaugurar. Celebra, cofoia, que l’edifici s’alcés on hi havia un antic castell i aprofitant les seves pedres, cosa que avui en dia seria considerada un delicte contra el patrimoni i portaria directe a la presó a qui gosés fer un disbarat d’aquest calibre. Però llavors eren altres temps, i l’objectiu era noble: millorar la qualitat de vida de la població. Se sorprèn per detalls que avui en dia són comuns; es meravella de la velocitat dels automòbils (quan no passaven de 60 km/h) i s’alegra de la presència de rentamans i vàters a les escoles. De nou, seria impensable que avui en dia no n’hi hagués. És la crònica d’un moment de trànsit, d’un punt de trencament (parla també de l’arribada del telèfon, i la canalització de l’aigua potable); en aquell moment, es deixava enrere una manera de viure que poc havia variat des de l’edat mitjana, i es començaven a posar els fonaments de l’estil de vida actual. No oblidem, però, que d’aquí a 100 anys, és probable que algú agafi qualsevol crònica del nostre temps i la presenti com a mostra d’antigor i sorpresa davant de coses que llavors seran habituals.
Transcrivim el text, aportat per Josep Ramon Miró, descobridor de l’article durant les seves incansables recerques d’informació sobre Cabassers. Aquí hi ha la transcripció del text, tal com el publicà l’autora:
El despertar dels pobles comarcals.
Cabacés.
Recorrent poblets i viles de la nostra terra ens donem compte de llur ràpida evolució. Que els ho havia de dir als nostres avis que, després de recórrer durant hores i més hores els camions de ferradura montanyencs , es trobaven a Reus o a Tarragona per embotir-se dins de les grans diligències, per tal que els traslladessin a Barcelona per admirar el famós primer tren que hi hagué a Espanya, que anava de Barcelona a Mataró! I després de mil peripècies ocasionades pel viatge enutjós, es trobaven davant d’aquella bestiola de ferro infernal!… Ai, què pocs eren els qui gosaven pujar-hi! Els capdavanters que hi prenien seient eren considerats com uns veritables herois!
Pocs avis han de quedar ja, per a contar als seus néts, com m’ho contaren a mi, aquelles peripècies còmico-heroiques que tant ens agrada recordar!
Qui els havia de dir, doncs, als nostres avantpassats, que aquells poblets, encofurnats dins de les més belles fondalades o enclavats als cims de turons gairebé inaccessibles, podrien ésser visitats per flamants i luxosos cotxes sense la rècula de mules o cavalls per estirar-los? Oh, el gran miracle dels motors d’explosió! Com hauria estat possible, in illo tempora, internar-se per aquells verals, on les mansoies someres i les fermes mules havien de fer equilibris per a sortir-ne i no estimbar-se?
Les vies de comunicació, encara molt deficients actualment, ho han capgirat tot. Les grans o petites carreteres, tan desitjades i somniades per les antigues generacions, avui dia són una realitat palpable, i els ràpids autos les recorren com esperitats, deixant quelcom de vida, de relació moderna per tots indrets.
Aquest va-i-ve persistent ha despertat els pobles: ha fet sentir set de renovació, d’assimilament, ja per a millorar higiènicament, els uns, ja en sentit instructiu, els altres. I, de mica en mica, veiem aquesta escaient renovació en moltes viles que abans gairebé ens era impossible escalar. Veritablement, ens sentim trasbalsats d’admiració en posar els peus en una d’aquestes viles, quan feia anys que no hi havíem estat!
Així ens ha passat en visitar en benvolgut poble de Cabacés. Ha millorat un mil per mil, i ens hem compenetrat, notant-hi la susdita set de renovació, davant les millores que l’Ajuntament ha fet i altres que en té projectades.
Avui ens hem encisat visitant les seves magnífiques escoles. Són espaioses, ben situades, a quatre vents, amb sales assoleiadíssimes, patis magnífics que es poden convertir en jardins cofois; rentamans, waters, etc. En fi, higiènicament esplèndids.
Aquestes ecoles aviat seran inaugurades. Han estat construïdes on abans hi havia un castell enderrocat. Aquell devasall de fermes pedres, escapades d’ací d’allà, han estat recollides, i els bons treballadors, paletes del poble, sota la direcció de l’arquitecte provincial Francesc Monravà, han erigit un gran i espaiós palau per a la instrucció dels petits nois de Cabacés.
El castell ja no existeix. Els infants, quan s’apropi la nit, ja no podran mirar de reüll aquelles ruïnes; ni els semblarà sentir, dins de les nits de la gran tempestat i de vents brufaiadors, els fantasmes bruixots ni els fullets trapelles de les rondalles que els jaiets els contaven, les nits fredolenques, quan, tots reunits, s’escalfaven al redós de la llar flamejant…
Bell és construir escoles damunt de castells enderrocats! Què hi fa que el poble hagi hagut de fer un veritable sacrifici per a portar a cap una millora d’aquesta mena? Encara que l’Estat hi hagi contribuït amb la subvenció d’un 75 per 100, el cost total ha estat de 63.815 pessetes.
Com a principals propulsors, ens cal esmentar el mestre nacional senyor Miquel Roigé i Gibert, el qual ocupa lloc preferent entre ells, per haver donat ferm impuls a l’obra tan mereixedora de tota lloança; el digne secretari senyor Josep Tarragó i Amorós, i tot l’Ajuntament en pes.
Ens consta, també, que ja són una realitat la instal·lació telefònica; la canalització de l’aigua de la Font de l’Aubelló, a fi que les escoles i tot el poble tinguin l’aigua abundosament, i l’embelliment de l’entrada al poble, perquè els autos i altres vehicles puguin virar, pujar i baixar amb tota comoditat i facilitat.
Així és que el poble de Cabacés està d’enhorabona. Felicitem cordialment els iniciadors d’aquestes obres i tots els que les han portades a terme i de tot cor recitem la corranda de l’antigor que diu:
La Figuera n’és molt alta.
Cabacés molt amagat.
La Bisbal dalt d’una roca.
Margalef en un forat.
Però encara que Cabacés sigui molt amagat, avui di até la gran artèria serpentejant fins a ciutat, trametent-li aires de vida, de renovació, de comunicació; aires d’un millor benestar; i, sobretot, té set d’instrucció, que és el millor factor per agermanar i fer grans tots els pobles.
Carme Ferrer de Llecha.
Amb aquest, ja són tres els articles que hem dedicat a la història de l’edifici de les escoles, després d’haver-ne publicat els plànols, i una crònica, també del setembre del 1935, que oferia més informació sobre la construcció de l’edifici i lamentava que encara no s’hagués inaugurat.
