És bell i bo, mestressa, el meu marit.
No em fa enfadar, tampoc em pega.
Fa les feines de casa i dóna el menjar a l’aviram.
Quina gràcia que em fa quan les gallines li criden: co co co…!
Diríem que, del text de la música que escoltarem i que hem traduït al paràgraf anterior, “no hase falta desir nada más”. Per tant, no en diem res més. Que cadascú ho interpreti com prefereixi…
Això sí, la contextualitzem i n’expliquem algunes coses:
L’obra que escoltarem aquest mes porta el títol de Il est bel et bon (Ell és bell i bo) i és una chanson francesa de Pierre Passereau, compositor nascut al segle XV i mort a Paris l’any 1547.
Passereau, autor de moltíssimes obres semblants a la que ens ocupa avui, feia servir molt les onomatopeies. En aquesta chanson, per exemple, sentirem el so de gallines al minut 0.55 de la versió d’àudio (que us oferim -com sempre- en primer lloc).
Val a dir que la chanson francesa (de la mateixa manera que el madrigal italià, el madrigal anglès, el lied alemany o el villancet castellà) foren petites formes vocals (que també es podien tocar amb instruments) que es van cultivar per tota Europa durant el Renaixement Musical (segles XV i XVI). Els temes que tractaven anaven des de la serietat més seriosa fins a la frivolitat més frívola. Un altre bon exemple el podeu trobar en la música peculiar del passat mes de febrer (Un contrapunt bestial).
Il est bel et bon és una chanson a 4 veus (soprano, contralt, tenor i baix) que es caracteritza principalment per l’estil imitatiu. Sentireu com les 4 melodies es van imitant, entrant una rere l’altra. L’efecte que es crea amb aquest estil és d’inquietud, de moviment constant, de nervis… De fet, l’únic que realment està passant és que les 4 melodies es van perseguint, preguntant i responent-se sense cap aturador. Sentireu que és força espectacular. Afortunadament, en acabar cada frase les melodies es troben un petit moment, per tornar novament a la imitació.
La versió en àudio que us proposem està interpretada, a més de les 4 veus, per un petit grup d’instruments de vent (quartet de flautes de bec) i percussió, fet -com us dèiem- molt habitual a la música del renaixement.
Escoltem-la:
La primera versió en vídeo que us oferim és la del famós grup vocal anglès The King’s Singers. En aquesta versió sentirem dues veus de contratenor que són les que fan les parts de soprano i contralt. Fixeu-vos en quina afinació més acurada i en quina delicadesa a l’hora de cantar. El tempo (velocitat de la música) és molt més ràpid que en totes les altres versions.
La segona versió, interpretada per un octet vocal està dramatitzada i tot…
En aquesta versió podreu seguir la partitura mentre sentiu la cançó. Es pot descobrir, dibuixat amb les notes de cada veu, tant l’estil imitatiu de què parlàvem com el “co-co-co” de les gallines.
I a la darrera versió sentireu la mateixa cançó però amb un fons instrumental actual… sigui el que sigui el que en pensin els puristes de la música, cal reconéixer que és original…
Desitgem que hagueu gaudit d’aquesta chanson amb la que inaugurem la temporada d’estiu.
Bon estiu, bona audició i bona música!
