Per Ricard Gimeno.

Un gat, un gos, un mussol i un cucut fan un contrapunt “bestial” sobre un baix pistonut. Així es podria presentar, breument, la música que us proposem avui.

Però, anem a pams…

Avui us presentem un fragment d’una obra d’Adriano Banchieri. L’obra es diu Il Festino nella sera del giovedi grasso avanti cena (Festa de la tarda de dijous gras abans de sopar). Aquesta obra (anomenada col·loquialment Festino) és un reguitzell de 20 madrigals de caràcters diferents. Fou creada per Banchieri per a celebrar el Carnaval. Dos dels madrigals més interpretats i coneguts del Festino són la Capriciata a tre voci i el Contraponto bestiale alla mente. El primer explica el que passarà en el segon i és per això que moltes vegades s’interpreten seguits, un darrere l’altre.

Adriano Banchieri, compositor i músic bolonyès fou un monjo benedictí: organista, teòric de la música i poeta. Va viure a cavall dels segles XVI i XVII, finals del Renaixement i principis del Barroc.

En aquells temps la música religiosa i la profana anaven, pel que fa al compositor, del tot agafades de la mà. Per aquesta raó no ens ha de resultar estrany que un religiós com Banchieri escrivís una partitura basada en les celebracions del Carnaval. En aquella època trobem petites obres que, amb la mateixa música, tenen dues lletres diferents: una de religiosa (“versión a lo divino”) i una de profana (“versión a lo profano”). Molts compositors, per tant, eren (emprant terminologia actual) “multifuncionals”.

La Capriciata a tre voce és un curt madrigal a 3 veus amb estil imitatiu que ve a dir: Nobles espectadors, sentireu ara 4 bells humors: un gat, un gos, un mussol i un cucut fan un contrapunt inventat al damunt d’un baix.

I en el Contraponto bestiale, sentirem com -després d’una introducció alegre i desenfadada de “fa-la-làs” d’estil homofònic- els 4 animals esmentats fan un contrapunt (evidentment amb les respectives onomatopeies) al damunt de la veu de baix que canta un text molt “seriós”: “No us refiéssiu mai dels geperuts, tampoc dels coixos. Si trobeu bo aquest acudit, escriviu-lo als llibres d’història”

Us en deixem una versió en àudio que recomanem que escolteu abans de les versions en vídeo posteriors. Com explicàvem al darrer article, tot i que la música també “entra pels ulls” és molt bo que, si ho desitgeu, primer únicament “escolteu” i segur que l’escolta us produirà una sensació ben diferent a la que posteriorment tindreu quan sentiu i veieu les versions en vídeo.

Potser us haureu fixat en que no hi ha cap veu femenina. Les dues melodies més agudes estan cantades per contratenors, fet també força habitual en la música d’aquella època.

El mateix passa en aquesta primera versió en vídeo que us oferim. Molt reeixida tant vocalment com en la seva posada en escena.

Segurament us sonaran els “Petits Cantaires de Viena”. Doncs també tenen una versió d’aquesta música.

I la darrera versió podríem dir que és una versió “actual”… Actual? Per què?: tal volta us pregunteu… Cliqueu el play i ho descobrireu ràpidament.

Desitgem que us hagi agradat aquest segon lliurament de Música peculiar.

Bona audició i bona música!

nord.cab