Els llaços grocs han esdevingut un símbol per a demanar l’alliberament dels presos polítics sentenciats a penes de presó arran de la declaració fallida d’independència de l’octubre del 2017. Les persones que en posen, fent ús del seu dret a la llibertat d’expressió, demanen que se’ls alliberi mitjançant aquesta acció.
D’altres persones, també fent ús del seu dret a la llibertat d’expressió, consideren que les persones reivindicades no són presos polítics, i per tant treuen els llaços que en demanen l’alliberament.
Finalment, encara un tercer grup, i dintre de l’independentisme, no considera els empresonats presos polítics sinó traïdors o, més indulgentment, covards. Les persones d’aquest pensament no posen llaços perquè els és igual que els qui són reivindicats mitjançant aquest símbol siguin a la presó, ja que opinen que es van lliurar voluntàriament. Aquest grup, més pragmàtic, difícilment s’entretingui a arrencar llaços, però podria ser que també ho fes.
Tant posar llaços com treure’ls és legítim, però si sou dels qui els traieu, no els llenceu a terra embrutant-ho tot i feu ús de les papereres. Un dels arguments freqüentment escoltats contra la col·locació de llaços és que embruten espais públics amb plàstic. No negant part de raó, aquesta es perd tota quan, amb aquesta excusa, s’arrenquen i es llencen a terra, generant, llavors sí, brutícia de debò.
