El camí de les punxes


L’autora rememora les conseqüències dels aiguats de fa vint-i-cinc anys, el 9-10 d’octubre del 1994, amb el record del “camí de les punxes“, esborrat per la riuada.


Quan érem al Pont anàvem a pescar amb les mans. Sota la llarga feixa que s’estenia en paral·lel al riu, recorríem el camí fins a trobar, a l’esquerra, una font que penjava del marge. A la dreta, s’obria el Camí de les Punxes. El camí era un túnel de baltrers verd i magenta que baixava vertical fins al riu on apareixia un món selvàtic que esvaïa de cop l’argila clivellada de més amunt i la calor seca.

A la vora del riu, els tres, ens arremangàvem les mànigues de samarretes i camisa, i els camals dels pantalons. Descalços, començàvem a remuntar el riu entre lianes llarguíssimes i insistents cants d’ocells d’aigua.

Portàvem la mirada al riu intentant encertar el pas – lent – entre còdols, fang i algues. Paràvem cada pocs metres, allà on trobàvem l’aigua menys nerviosa i més transparent. Llavors, observàvem el pas ràpid dels peixos, àgils, no gaire grans. N’estudiàvem el seu ritme i la seva velocitat. Paràvem les mans sota l’aigua i quan un d’ells passava pel mig de la trampa parada, tancàvem veloces les mans i l’enxampàvem.

Sense voler estrènyer-lo massa, el peix, s’escapava saltant d’entre els palmells tremolosos d’excitament i també d’ensurt, amb un punt de fàstic. Remuntàvem el riu una mica més i hi tornàvem manta vegades fins a atrapar-ne de més ràpids o de més grans.

Fins llavors distrets, de cop, intuíem la proximitat de la cascada. Temíem les serps d’aigua que, més d’una vegada, des de dalt de la presa, havíem vist dins del toll. Però la força de la caiguda de l’aigua ens atreia i l’excursió no es podia donar per acabada sense arribar-la.

De tornada, paràvem altre cop les mans ja amb més traça. Quan en teníem prou, ens calçàvem les bambes i enfilàvem amunt el Camí de les Punxes. Tot just després de sortir-ne, el sol ardent ja ens havia eixugat les pells balbes.

A la tardor d’aquell mateix any les pluges varen ser torrencials. A Barcelona, en un dia gris, vàrem rebre una trucada. La riuada s’havia endut part del Pont i els seus fruiters. La presa dels Camatges, tan alta a l’estiu, havia quedat colgada de brossa, runa i aigua. També el Camí de les Punxes, després dels aiguats de 1994, l’havia pres la riuada. [Publicat el 3 de març de 2019 a Quaderns d’Argila]

nord.cab | El portal de notícies de Cabassers