Del drama a la transcendència: La història d’«Hallelujah» i Leonard Cohen
Pocs temes en la història de la música popular han assolit la dimensió mística, quasi sagrada, de «Hallelujah». Publicada originalment el 1984 dins l’àlbum Various Positions, la cançó no va ser un èxit immediat; de fet, la discogràfica de Leonard Cohen va considerar el disc poc comercial i es va negar a distribuir-lo als Estats Units. Tanmateix, amb el pas dels decennis, aquesta composició s’ha convertit en una de les peces més versionades, analitzades i admirades de la música contemporània.
L’origen d’una obra d’art tortuosa
La creació d’«Hallelujah» va ser un procés obsessiu i dolorós. Leonard Cohen va passar anys escrivint la cançó, redactant fins a 80 versos diferents en llibretes i arribant a picar-se el cap contra el terra de l’hotel en pantalons de pijama, frustrat per no trobar les paraules exactes.
La lletra és un mosaic complex que barreja referències bíbliques —com el rei David i Betsabé, o Samsó i Dalila— amb la fragilitat de l’amor humà, el desamor i la recerca de redempció. Cohen no planteja un al·leluia de celebració religiosa tradicional, sinó el que ell anomenava un «al·leluia fred i trencat»: un reconeixement que la vida i l’amor, malgrat el dolor i el fracàs, mereixen ser celebrats.
La segona vida de la cançó
El camí cap a l’eternitat d’«Hallelujah» no va ser directe. El reconeixement massiu va començar quan John Cale (exmembre de The Velvet Underground) en va fer una versió el 1991, reorganitzant-ne els versos i substituint els arranjaments de sintetitzador originals per una línia de piano elegant i despullada.
Aquesta versió va servir d’inspiració per a Jeff Buckley, qui el 1994 va enregistrar la interpretació més emotiva i icònica del tema. Amb la seva veu fràgil i una guitarra elèctrica, Buckley va transformar la cançó en un himne de generacions. Més tard, la inclusió de la versió de Rufus Wainwright a la pel·lícula d’animació Shrek (2001) va acabar de popularitzar el tema entre el públic global.
Leonard Cohen: El poeta de la melancolia
Darrere d’aquesta lletra monumental hi ha la figura de Leonard Cohen (Mont-real, 1934 – Los Angeles, 2016), un dels poetes i cantautors més influents del segle XX.
Abans de gravar el seu primer disc als 33 anys (Songs of Leonard Cohen, 1967), Cohen ja era un poeta i novel·lista reconegut al seu Canadà natal. La seva música, caracteritzada per una veu greu i profunda i un estil d’interpretació sobri, va explorar de manera incansable temes com la religió, la solitud, la sexualitat, la política i la depressió.
A diferència d’altres estrelles del rock, Cohen destacava per la seva disciplina gairebé monàstica —de fet, va viure com a monjo zen durant diversos anys als anys noranta— i per una modèstia intel·lectual extraordinària. La seva capacitat per trobar la bellesa en la foscor i el seu domini del llenguatge el van fer mereixedor del Premi Príncep d’Astúries de les Lletres el 2011.
Fins als últims dies de la seva vida, Cohen va mantenir una lucidesa creativa brillant, deixant com a llegat obres mestres finals com l’àlbum You Want It Darker (2016), publicat poques setmanes abans de la seva mort.
«Hallelujah» resumeix millor que cap altra obra l’essència de Leonard Cohen: la certesa que la perfecció no existeix, però que en les nostres esquerdes i en les nostres derrotes és on rau la veritable humanitat.
