Tal dia com avui de fa vuitanta-sis anys, el 19 d’octubre de 1939, el franquisme assassinava a Tarragona a Vicent Porqueres Argany, batlle republicà de Cabassers entre 1936 i 1938. L’Associació de víctimes de la repressió del franquisme a Tarragona li va fer un sentit homenatge el passat 5 d’octubre.
La Muntanya de l’Oliva de Tarragona va ser un dels principals llocs d’execució de la repressió franquista, especialment durant els anys posteriors a l’ocupació de la ciutat (gener de 1939). Es calcula que a l’Oliva hi van morir afusellades més de 700 persones, entre ells Vicent Porqueres. A Porqueres el van assassinar juntament amb quaranta-cinc persones més aquell 19 d’octubre. Els condemnats eren reclosos a la Presó de Pilats (Torre del Pretori), que el 1939 va arribar a tenir 1.361 reclusos, amb una capacitat per a unes 100 persones. Les condemnes a mort es dictaven mitjançant consells de guerra sumaríssims, un dels instruments principals de la repressió. Una descripció d’una de les execucions de l’any 1939 (concretament la matinada del 22 d’abril de 1939) relata que un camió va carregar 23 presos de Pilats, lligats de les mans i de dos en dos, per portar-los a afusellar a la Muntanya de l’Oliva. Una de les executades en aquell grup va ser Elisa Cardona Ollé, l’única dona afusellada pel franquisme al Camp de Tarragona.
Avui en dia hi ha un memorial que recorda els qui van ser morts en aquell indret, amb una frase de Manuel de Pedrolo. «Convé no oblidar les realitats que no sabem». Aquest migdia al memorial hi havia un ram de flors.
El lloc actualment sembla poc adequat per afusellar-hi a ningú, perquè és al mig d’un revolt d’una carretera. A l’època, però, a la zona no hi havia trànsit, i es va escollir per la seva proximitat amb el cementiri de Tarragona -que és a un centenar de metres- on s’enterraven els cossos dels assassinats, a la fossa comuna. Allí encara hi descansen les restes del batlle de Cabassers. Als certificats de defunció dels afusellats hi consta, invariablement, que la causa de la mort fou “hemorràgia interna”. Amb aquest cinisme actuava la dictadura.
Cap dels responsables materials ni dels autors intel·lectuals d’aquells assassinats no va ser mai perseguit ni castigat per la Justícia, un cop finiquitada nominalment la dictadura.
