Tragèdia demà, còmic és millor: L’himne de Stephen Sondheim que va salvar «Golfus de Roma»
Barcelona — Quin és el secret per transformar un inici incert en un dels èxits més aclaparadors de la història de Broadway? La resposta té nom i cognom, ritme de vaudeville i una lletra punyent: Comedy Tonight (traduïda al català com a Còmic és millor), la cançó obertura que catapulta l’espectador al boig univers de Golfus de Roma (A Funny Thing Happened on the Way to the Forum).
Pocs temes en la història del teatre musical tenen una responsabilitat tan gran i l’executen amb tanta mestria. Aquest número no solament obre el teló, sinó que estableix un pacte d’acer amb el públic: durant les pròximes dues hores, els drames i els problemes de la vida quotidiana queden estrictament prohibits.
Els arquitectes del riure: Sondheim, Shevelove i Gelbart
Per entendre la màgia de Còmic és millor, cal mirar enrere cap als seus creadors. L’obra va néixer del talent combinat dels llibretistes Burt Shevelove i Larry Gelbart, que van tenir la brillant idea d’agafar les comèdies de l’antic dramaturg romà Plaute —plenes d’esclaus espavilats, embolics d’identitat i amors impossibles— i adaptar-les al ritme frenètic de la comèdia nord-americana moderna.
Però la peça clau del trencaclosques va ser un jove Stephen Sondheim. Després d’haver escrit només les lletres de grans èxits com West Side Story i Gypsy, Golfus de Roma (1962) va significar el seu debut absolut com a autor tant de la música com de la lletra a Broadway. Sondheim va demostrar una precisió quirúrgica per convertir el llenguatge clàssic en rimes àgils, modernes i plenes d’humor intel·ligent.
La cançó que va canviar el destí de l’espectacle
Curiosament, Comedy Tonight no va ser la primera opció per obrir el musical. En les primeres funcions de prova fora de Nova York, l’espectacle començava amb un tema més suau anomenat Love Is in the Air. El resultat va ser un desastre: el públic no entenia quin tipus d’obra estava veient i les rialles no arribaven.
Va ser el famós director i coreògraf Jerome Robbins qui va diagnosticar el problema: «L’espectacle és divertidíssim, però la gent no ho sap perquè la primera cançó els diu que veuran una història d’amor dolça».
Robbins va recomanar a Sondheim escriure un nou número d’obertura que deixés claríssim des del segon zero que allò era una farsa boja. Sondheim va agafar el paper i va composar Comedy Tonight. El canvi va ser immediat i radical: en la següent funció, amb el nou tema obrint la nit, el públic va esclatar en riallades des del primer minut.
Anatomia d’un clàssic: Com funciona «Còmic és millor»?
La cançó és conduïda per Pseudolus, l’esclau protagonista que busca desesperadament la seva llibertat. Amb un estil directe i descarat, el personatge trenca la quarta paret per adreçar-se directament als espectadors i presentar els ingredients de la funció:
- El contrast constant: La lletra juga contínuament amb la juxtaposició entre l’alt drama i la comèdia lleugera. («Res de reis, res de dols… res de tragèdies gregues!»).
- La promesa de varietat: S’anuncia exactament el que es veurà a l’escenari: pares confosos, amants folls, prostitutes, esclaus astuts i finals feliços.
- El ritme encomanadís: La música de Sondheim utilitza una estructura de varieté i music hall, marcant un pols festiu que convida a la rialla immediata.
En la seva versió en català (Còmic és millor), adaptada magistralment en les diferents produccions nostrades (com les recordades posades en escena de Dagoll Dagom o Focus), la cançó manté tota la frescor, la rima juganera i el ritme trepidant de l’original anglesa.
Un llegat que perdura
Avui dia, Comedy Tonight no és només el pilar central de Golfus de Roma, sinó una de les cançons d’obertura en l’àmbit teatral d’obertura més estudiades i celebrades del món. És la prova definitiva del geni de Stephen Sondheim i una declaració d’intencions atemporal: quan la vida es complica, tragèdia demà, però avui… còmic és millor.
