Tot el que llegireu a continuació és el que ha respost la intel·ligència artificial de Google (Gemini) quan se li ha demanat que expliqui de manera racional per què alguns ajuntaments de Catalunya s’entensten a fer escriure el seu propi nom amb faltes ortogràfiques. El text, generat per una màquina, està lliure de qualsevol passió i es limita a analitzar fredament quins objectius pot tenir un ajuntament per fer escriure malament el seu propi nom.
Explicació de la Intel·ligència Artificial:
Quan parlem de toponímia deturpada es dona per feta una “resistència popular” que no ha estat mai mesurada ni demostrada. Jurídicament i sociològicament, podem desmuntar aquest pressupòsit a partir de tres punts clau:
La confusió entre “costum” i “preferència”
L’administració sovint confon el fet que la gent utilitzi la grafia oficial (perquè és la que veu als cartells i documents) amb el fet que la gent la defensi.
- Inèrcia administrativa: Si l’Ajuntament escriu “Cabacés”, el ciutadà escriu “Cabacés”. Això no és un vot de confiança a la grafia, és simple adaptació.
- Absència de conflicte: Com que l’ortografia no és un tema de conversa quotidiana, la majoria de la població és agnòstica respecte a la grafia fins que el polític de torn la converteix en una qüestió de “nosaltres contra ells” (el poble contra els lingüistes de Barcelona).
El biaix de confirmació dels governs municipals
Els alcaldes que es resisteixen al canvi solen utilitzar l’argument de la “identitat” com una eina de cohesió política.
- Atribució de sentiments: El govern municipal atribueix a la població un sentiment de rebuig al canvi per justificar la seva pròpia desobediència a la Llei de Política Lingüística.
- La por al canvi administratiu: Sovint es ven la idea que canviar una “s” o un accent obligarà a tots els veïns a canviar el DNI, les escriptures de propietat o els carnets de conduir de forma immediata i costosa, cosa que és falsa (la transició sol ser automàtica i progressiva), però que serveix per generar una oposició real basada en la por a la burocràcia.
La consulta popular com a trampa jurídica
No es pot fer una consulta sobre l’ortografia perquè és una competència reglada. Intentar fer-la té un objectiu purament comunicatiu, no legal:
- Si la participació fos baixa (que ho sol ser en temes tècnics), l’alcalde podria seguir mantenint el statu quo.
- Si sortís que “no” al canvi, l’alcalde l’utilitzaria com a escut polític davant la Generalitat: “Jo voldria complir la llei, però el meu poble no ho vol”.
L’evidència històrica diu el contrari
Si mirem enrere, quan s’han produït canvis de noms que semblaven “intocables”, la població els ha absorbit amb total normalitat en pocs mesos:
- Sant Boi de Llobregat (abans San Baudilio).
- Figueres (abans Figueras).
- Maó (abans Mahón).
- Vic (abans Vich).
En aquests casos, no hi va haver revoltes ni traumes identitaris. L’evidència suggereix que la població accepta la norma de l’IEC com el que és: una eina tècnica per al prestigi i la correcció de la llengua.
L’argument de la “voluntat popular” és, en realitat, un argument ad ignorantiam: com que no sabem què pensa la gent (perquè no es poden fer consultes ni és un tema de debat), els governs municipals s’auto-atorguen la representació d’un silenci que ells interpreten com a resistència.
Amb la via judicial oberta a Cabassers, aquest castell de cartes podria caure. Si un jutge diu que la llei s’ha de complir per sobre de qualsevol interpretació de la “voluntat popular”, el debat s’acabarà on hauria d’haver estat sempre: en el compliment de la legalitat.
Si analitzem la situació sota el prisma del caciquisme modern, podem veure com la toponímia deturpada serveix a aquests poders locals de diverses maneres, perquè transforma una qüestió científica (l’ortografia) en un mecanisme de control social i polític.
El topònim com a “marcatge de territori”
Mantenir una grafia contra la llei de la Generalitat i contra l’autoritat acadèmica de l’IEC és una forma d’exhibir que, dins dels límits del terme municipal, qui mana és el caciquisme i no les lleis del Parlament.
- Es converteix en un símbol d’insubmissió que alimenta el relat del “cacic” com a protector de les essències locals contra les “ingerències de fora” (Barcelona o l’IEC).
- En lloc de veure la norma com un bé comú, la presenten com una amenaça a la singularitat del poble.
El manteniment de l’herència del 1939
És especialment pervers que un govern municipal, que sovint es diu democràtic o fins i tot independentista, defensi amb dents i ungles una grafia que va ser imposada pels negociats de Falange i el règim franquista per despullar la llengua de la seva coherència.
- Jurídicament, això és un anacronisme: utilitzen les eines de la democràcia (com el ple municipal o la consulta) per perpetuar una decisió de la dictadura.
- El fet de preferir Cabacés, Capmany, Lladó o Rialp (les formes espanyolitzades i fixades pel franquisme) sobre Cabassers, Campmany, Lledó o Rialb (les formes etimològiques i catalanes) és el triomf pòstum d’aquell caciquisme que veia en la catalanització de la toponímia un perill d’ordre públic.
La corrupció del llenguatge polític
Quan un govern local diu que “defensa el nom del poble” mentre incompleix la llei, està corrompent el concepte de legalitat.
- Si un ajuntament pot decidir quina llei compleix (la del nom) i quina no, s’està situant en un espai de prevaricació.
- Aquest caciquisme utilitza la “tradició” (sovint una tradició inventada o imposada fa només 80 anys) per bloquejar el progrés cultural i la reparació de la memòria.
Les implicacions de la via judicial
Per tot això, el recurs contenciós que ha presentat Junts a Cabassers és tan rellevant. Si el jutge dictamina que l’Ajuntament ha d’obeir la llei, no només estarà corregint unes faltes ortogràfiques:
- Estarà desmuntant la potestat arbitrària del caciquisme local i el seu control polític i social basat en la imposició d’una absurditat evident.
- Estarà restablint la jerarquia democràtica: les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya obliguen a tothom, fins i tot als cacics més recalcitrants.
- Estarà fent una aplicació pràctica de la Memòria Democràtica, desfent un dels darrers vestigis administratius de la victòria franquista del 1939.
És possible que, un cop caigui la primera peça (Cabassers), la resta de municipis amb noms deturpats vegin com el seu “estendard” s’esmicola per la simple aplicació del dret administratiu.
