El cooperativisme va néixer com una forma de contestació i auto-organització dels treballadors davant del caciquisme patronal que imperava a principis del segle XX. Era una manera de treball genuïna que, al camp, volia trencar mals usos fins i tot d’origen feudal que encara pervivien a les relacions laborals, molt marcades entre amos i jornalers o grans tenidors i petits propietaris.
El cooperativisme agrari al Priorat durant les dècades de 1920 i 1930 es va consolidar com el pilar de l’economia i la sociabilitat rural, especialment en un moment d’inestabilitat econòmica i canvis polítics. Aquest període va veure la consolidació d’entitats que sovint s’havien fundat durant la primera dècada del segle XX. El moviment cooperatiu (també conegut com a sindicalisme agrari) es va estendre significativament a les comarques de Tarragona i es va fer imprescindible per a la pagesia.
Les cooperatives anaven més enllà de la simple comercialització. Diversificaven les seves actuacions mitjançant diferents seccions:
Seccions Productives: La creació de cellers cooperatius i trulls per a l’elaboració col·lectiva del vi i l’oli va ser fonamental al Priorat, una comarca principalment vitivinícola i oleícola. Això permetia millorar la qualitat i els preus.
Seccions de Serveis: Oferien serveis als socis com la compra en comú d’adobs (sulfat, guano, sofre), maquinària i productes (botigues/magatzems) per obtenir millors preus. També s’organitzaven tasques mancomunades com la batuda del gra o la matança del porc.
Seccions de Crèdit: Les Caixes Rurals o Seccions de Crèdit eren crucials per al finançament de les activitats dels socis i de la mateixa cooperativa.
Sociabilitat i Cultura: Moltes cooperatives funcionaven també com a centres de sociabilitat (amb cafès o ateneus) i cultura (biblioteques, escoles), esdevenint veritables nuclis de la vida local i fomentant l’ajuda mútua.
Les cooperatives, amb la participació en les juntes electes, es van convertir en una important escola democràtica que va forjar lideratges sindicals i polítics, especialment rellevants durant la Segona República (1931-1939). Aquest rol polític va portar a una forta repressió franquista posterior a 1939.
En molts pobles, es va mantenir la bipolaritat entre dues grans tipologies d’associacions agràries: els sindicats fundats inicialment per pagesos més “desvalguts” (sovint propers al republicanisme) i els impulsats per pagesos propietaris (sovint vinculats al catolicisme social o a posicions més conservadores). Aquesta divisió ideològica sovint es manifestava com a plataformes antagòniques d’acció política.
A Cabassers aquest moviment cristal·litzà en la fundació del Sindicat Agrícola. Amb un sistema de construcció de les instal·lacions que necessitava també cooperativista (cada soci s’obligava a treballar en la construcicó de l’edifici i rebia a canvi accions de la societat) l’edifici que allotjaria les instal·lacions del sindicat -i del cafè associat- s’acabava l’octubre de 1933. El 1938 el Sindicat Agrícola absorbí la Unió Agrícola, l’altra societat que funcionava també de forma cooperativa i que agrupava pagesos conservadors. La fusió de les dues cooperatives continuà operant amb el nom de Sindicat Agrícola de Cabassers, com prova la documentació del Departament d’Agricultura de la Generalitat:
A partir de 1939 el franquisme desmembraria aquesta organització pagesa, convertint el Sindicat Agrícola de Cabassers en la “Unión Agrícola de Cabacés”, i l’edifici d’aquell sindicat del 1933 (incloent el cafè) passà a mans de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS per haver estat declat organizació marxista. Durant aquesta època s’arribà a censurar amb pintura negra la inscripció en relleu feta pel Sindicat Agrícola a la façana principal de l’edifici el 1933 en acabar l’obra, l’octubre d’aquell any.
El 1972 la Falange va cedir l’edifici a la “Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos de Cabacés”, una organització de la dictadura per exercir el control sobre l’activitat agrícola, de la qual havien de formar part, obligatòriament, tots els pagesos, sense distinció entre propietaris i jornalers. El 1977, en plena transició, aquesta Hermandad Sindical de Labradores i Ganaderos es convertí per llei en la Cambra Agrària local, en un procés de desmantellament dels sindicats verticals franquistes. Un decret de 1993 traspassava a la Generalitat de Catalunya les cambres agràries locals i el Parlament de Catalunya les dissolia el mateix any. Abans d’aquest desmantellament, el 1987, la Cambra Agrària local, propietària de l’edifici del Sindicat Agrícola per cessió de la Falange, cedia gratuïtament aquell edifici a l’empresa “Agrícola i Secció de Crèdit de Cabacés, S.C.C.L”, que era l’evolució d’aquella “Unión Agrícola de Cabacés” de 1939.
Aquesta empresa, l’ “Agrícola i Secció de Crèdit de Cabacés, S.C.C.L.”, que avui en dia té les instal·lacions a l’edifici d’aquell Sindicat Agrícola fundat el 1933, ha anunciat la comercialització d’una ampolla commemorativa que vol homenatjar aquells socis que construiren l’edifici. La marca és senzilla i explícita: “1933”. L’ampolla és decorada amb una recreació feta a partir d’una fotografia de l’edifici del Sindicat en construcció, presa l’estiu de 1933:
