El 2021 Santa Maria de Vallclara va publicar Biclaro. Una hiptótesis de localización, estudi que identifica l’actual Cabassers amb el Biclaro del segle VI on les cròniques expliquen que s’hi fundà un disputadíssim monestir visigot. Disputadíssim perquè actualment la ubicació d’aquest cenobi està molt discutida, i s’han propostat diverses localitzacions a Castella, a Portugal i a Catalunya. La hipòtesi catalana ha agafat molta força arran del descobriment el 2019 d’una publicació feta a Nancy el 1736 que diu explícitament que el monestir de Santa Maria de Vallclara fou la refundació, al segle XII, d’aquell primerenc monestir visigot del segle VI destruït pels sarraïns. Recordem que aquest monestir de Santa Maria de Vallclara es fundà a l’actual Cabassers el 1149, motiu que comportà el canvi de nom que tenia el lloc aleshores, Avicabescer, pel de Vallem Claram, de regust més netament cristià i, segons la documentació localitzada, amb la intenció de rememorar aquell altre monestir més antic, fundat al lloc que al segle VI s’anomenava Biclaro (d’on segons Joan Coromines deriva el topònim Vallclara). D’aquesta hipòtesi se’n va parlar extensament en un reportatge publicat en aquest mateix digital el 2019, arran d’un viatge fet per Santa Maria de Vallclara a Burgos i Palència, a la recerca de més documentació i per estudiar els programes iconogràfics de dues esglésies visigodes, que mantenen clares similituds amb els relleus que encara es poden veure a Cabassers i que, presumiblement, haurien pogut formar part d’aquella primitiva edificació visigoda.
De tota la iconografia que es pot veure d’aquella època, la que més es pot relacionar amb la cabasserola és la que hi ha a l’església de Santa María de Quintanilla de las Viñas. Permeten, els seus relleus, fer una analogia amb els de Cabassers per proposar-ne una datació més o menys contemporània. Quintanilla de las Viñas és una localitat pertanyent al municipi de Mambrillas de Lara, a la comarca d’Alfoz de Lara, a la província de Burgos. Es troba a 453 km de Cabassers i es tarda cinc hores i mitja a arribar-hi. Cal anar a cercar la carretera C-12 a Vinebre i seguir-la fins a Maials. Allí es deixen endarrere els boscos de pi mediterrani i s’ha de continuar per la C-45 en direcció a Seròs i Fraga. Els plans de Lleida ja anuncien l’aridesa dels Monegros, que creuarem per l’autopista AP-2, gratuïta, fins a Saragossa. A la capital d’Aragó cal prendre la N-232 (que més endavant enllaça amb la N-234) cap a Sòria. Al cap de poc d’haver creuat Tarassona les grans explanades de sembrat senyalen l’entrada a Castella. La carretera es fa rectíssima fins passat Matalebreras. Hi ha, al llarg del camí, àrees de descans de la carretera nacional, molt descuidades i poc mantingudes, que no son més que un aparcament a l’ombra amb papereres que no es buiden gaire sovint i un asfalt esmicolat que dificulta tant l’entrada com la sortida. Si cal parar, més val fer-ho a qualsevol població. Passat Sòria, si convé fer un descans, Toledillo és una bona opció, amb el restaurant Molinero al peu de la N-234. Si no, Abejar és una altra possibilitat, a una hora del destí del viatge i amb el restaurant Fuentefría, també a peu de carretera i amb gran facilitat d’aparcament.
Se surt de la província de Sòria per San Leonardo, encara dit “de Yagüe” pel criminal de guerra franquista Juan Yagüe, nascut en aquell municipi el 1891 i responsable de la matança de Badajoz el 1936, on va fer-hi assassinar 4.000 persones. Tot i que hi ha en vigor la Llei de Memòria Democràtica, aquest municipi té, a més del topònim, un carrer, un teatre i un monument (inaugurat el 2009!) dedicat al militar colpista. Val la pena parar-hi per veure aquest endarreriment, del que aquell ajuntament tronat treu pit quan el que li hauria de fer és vergonya.
Deixat enrere San Leonardo s’entra a la província de Burgos per Hontoria del Pinar, i d’aquí a Quintanilla de las Viñas només queda mitja hora de viatge, que es fa entre camps de sembrat, que seran de color verd o groc depenent de l’època de l’any en què s’hi vagi. Abans de la sega, d’aquests camps en diuen “el mar de Castella”, perquè les espigues es mouen amb el vent i, vistes de lluny, sembla que les recorrin les onades.
Quintanilla és una localitat de vint habitants, però que a l’estiu s’omple fins als cent, quan els desplaçats de l’anomenada “España vaciada” tornen al seu lloc d’origen per passar-hi les vacances. És un poblet agradable, ben conservat, i que habitualment el visitant només creua per anar a l’església de Santa Maria, que es troba a menys d’un quilòmetre seguint uns indicadors lila que diuen “ermita visigótica (s. VII)”. Val la pena parar-hi, a Quintanilla. Pertany a l’anomenada Tierra de Lara, amb ocupació humana provada des del Paleolític, passant per la cultura de les urnes, els celtibers, la romanització, els visigots i els sarraïns. I el comtat de Castella, és clar. A l’església de San Justo y San Pastor de Quintanilla s’hi pot veure, reaprofitada com a material d’obra, una estela romana, i la mateixa església de Santa María es va bastir sobre una vil·la romana.
Per arribar a l’església de Santa María de Quintanilla de las Viñas cal travessar el poblet i anar a parar a la carretera BU-V-8207, que s’ha d’agafar cap a la dreta. Al cap de no res s’arriba a una cruïlla per anar a Lara de los Infantes o a l’esglesiola, sobre un petit promontori. Aparcar-hi és fàcil, i a mà esquerra hi ha una esplanada on es pot deixar el cotxe sense problemes i de franc. L’església (ermita, en diuen), es pot visitar gratuïtament de dimecres a diumenge. Els dilluns i els dimarts està tancada, però es pot accedir igualment al lloc i veure’n l’exterior, que és on hi ha el programa iconogràfic més extens. Els horaris d’obertura varien segons si és hivern o estiu: de gener a abril i d’octubre a desembre obre de de 10:05h a 16:55h. De maig a setembre (i per Setmana Santa) obre de 10:20h a 14:25h i de 16:05h a 19:10h. Uns horaris complicats. L’obertura i el tancament la fa un vigilant, que mata el temps tocant la guitarra, i si bé no hi ha servei de visita guiada, sí que l’home dona una explicació general del temple. Diu alguna paraula en català, perquè a la seva joventut va treballar un temps a Sitges i, si sap que sou catalans, quan marxeu us acomiadarà amb un “Adéu!” entusiasta.
Si voleu conèxier en profunditat la història del temple i del seu programa iconogràfic haureu de llegir el llibre de Barroso i Morín, La iglesia de Santa María de Quintanilla de las Viñas, del que en trobareu un tastet aquí. Si voleu aprofundir a la relació que té aquest temple amb Cabassers, podeu llegir Biclaro. Una hipótesis de localización. Una web també en permet la visita virtual. El lloc en sí té un magnetisme especial. La singularitat de l’edifici el fa semblar irreal, extret directament d’una càpsula del temps. L’entorn, solitari, ajuda a tenir aquesta sensació. Davant, a l’est, només hi ha un camp sembrat, alguns anys de ferratge i alguns altres de gira-sols. Al nord la vista s’acaba en sec a la propera serra de Peñalara. A les estribacions finals d’aquesta serra, cap a l’est, s’hi veuen, de l’ermita estant, les runes del castell de Lara de los Infantes. Cap al sudoest es veuen els dos pics caracteristics de las Mamblas, darrere de la qual hi ha Covarrubias, que fou l’infantat més gran del comtat de Castella.
Covarribias serà un bon lloc per anar-hi a dinar. Si voleu fer-ho a qualsevol dels restaurants que hi ha a la plaça major, dita de Doña Urraca, més val que feu reserva prèvia si hi aneu el mes d’agost. Fa vint anys no hi havia problema, però d’ençà que Covarrubias va entrar al programa “Los pueblos más bonitos de España” durant l’estiu es massifica força. S’hi podrà veure, a més, la torre de Fernán González i l’excol·legiata de San Cosme i San Damián, tot a tocar del riu Arlanza, en un entorn fresquíssim a l’estiu. Una altra opció per a dinar és Hortigüela, a només un quart d’hora per carretera, i a l’hostal La Moruga, on, atenció, us atendran en català si saben que veniu de Catalunya, ja que la propietària és de Barcelona.
A Quintanilla de las Viñas s’hi pot anar i tornar en el dia, però és més descansat fer nit a la zona. La recomanació, per reposar, no pot ser altra que l’Hotel Santo Domingo de Silos. És a només mitja hora de Quintanilla i té habitacions de dues categories: hostal i hotel. És una mica laberíntic, i sovitn per trobar l’habitació que toca cal demanar ajuda al personal, perquè l’hostal-hotel es va construir annexant diverses cases del carrer principal de Santo Domingo, i afegint-hi, encara, un sector nou amb la categoria d’hotel. Per això l’hostal i l’hotel estan junts i intercomunicats, formant un sol establiment. La cuina és excel·lent (i no barata). Es troba just davant del monestir benedictí de Silos, a les celebracions litúrgiques del qual es pot assistir, des de les Vigílies a les 6 del matí fins a les Completes a tres quarts de deu de la nit.
Si qui fa aquest viatge s’hi vol quedar més dies té multitud de monuments per visitar. La Tierra de Lara i la Sierra de la Demanda són plens de pobles i poblets interessants i de toponímia curiosa, com Tinieblas de la Sierra, Jaramillo Quemado, Vizcaínos, Barbadillo del Mercado, etc. En aquest últim hi ha una altra església, la de San Juan Bautista, que si bé és d’època comtal (del segle X) es bastí sobre una d’anterior, visigoda. En queden, com a reminiscència, dos arcs de ferradura a les portalades d’accés, una tapada. És en un lloc proper al poble però extremadament solitari, al costat del riu Arlanza, on cal arribar-hi a peu, tot i que havent-hi un camí aquest resta interromput per les avingudes del riu, que el converteixen en un graveral impracticable. Crida l’atenció que al costat mateix de l’església hi hagi una vinya. I s’entén llavors el per què del topònim de la propera Quintanilla de las Viñas, que és el destí d’aquest viatge.
