Per Ricard Gimeno.
Les Variacions Goldberg és el nom d’una peça de teclat escrita per Johann Sebastian Bach l’any 1741 quan treballava com a kantor a l’església de Sant Tomàs a Leipzig.
A la biografia del compositor s’explica que aquestes variacions van ser encarregades a Bach pel comte Kaiserling perquè el clavicordista de la seva cort, Johann Gottlieb Goldberg (d’aquí el nom de Variacions Goldberg), l’entretingués durant les nits d’insomni. Aquest va recompensar generosament a Bach amb un centenar de lluïsos d’or, l’equivalent gairebé al sou d’un any com a kantor.
Aquestes variacions es componen d’un tema (una ària en aquest cas) que serveix de base a les trenta variacions posteriors. Finalment, es repeteix l’ària inicial. El que uneix totes les variacions no és la melodia del tema, sinó la base harmònica; les melodies canvien, però hi ha sempre un fil conductor harmònic.
L’obra és una de les peces més apreciades pels melòmans de tots els temps. La interpretació més peculiar i (per al gust de qui escriu aquestes ratlles) més genial és la de Glenn Gould. Un músic també molt peculiar.
Gould interpretà les variacions en diverses ocasions, però només en va fer dues gravacions. La primera l’any 1955 (que és considerada la més gran interpretació enregistrada de l’obra) i la segona l’any 1981 (caracteritzada pel fet que a més del so del piano es pot escoltar la respiració i l’acompanyament subtil de les variacions amb la veu del pianista).
Comencem escoltant l’Ària en les dues versions enregistrades de Gould. Cronològicament, primer sentirem la del 1955 (tenia 23 anys) i en segon lloc la del 1981 (49 anys). Hi ha, com sentireu, unes diferències evidents en les dues interpretacions.
No només el tempo és diferent en les dues versions que hem escoltat. Tal volta, a la 2a interpretació, s’hi traspua una maduresa que potser no té la primera. El piano canta (es poden sentir perfectament les diferents melodies que fa) d’una manera que identifica unívocament la genial manera d’interpretar de Gould.
Tot seguit sentirem (i veurem) una de les variacions més espectaculars, la variació 26.
Veiem, per acabar, el que hem sentit a l’àudio 2: Glenn Gould interpretant aquesta ària inicial en la versió de l’any 1981. Segurament us ha sobtat i us continuarà sobtant la seva peculiar manera de tocar el piano, gens acadèmica (per dir-ho d’una manera subtil).
Bona audició i bona música!
