Diumenge a la tarda. Quarts de vuit del vespre. Els carrers, buits. Només algun vianant esporàdic que va d’una porta a una altra, tan de pressa com pot. El vent ajuda a no voler ser gaire al carrer, també. El Cafè, tancat, amb llum a dintre, com si algú de la junta estigués fent números, o mirant de congelar aliments perquè no es facin malbé, sense una data encara per a reobrir. O potser se la van deixar encesa quan van evacuar el local el vespre del dia de Reis, amb les presses per a marxar. Els llums de Nadal, solitaris, encara fan que l’ambient sigui més trist. Pel carrer només se sent el soroll del vent, trencat ara per un got de cartró que rodola al seu ritme, ara per les campanades de les vuit. Cap altra senyal de vida, a part d’algun llum encès darrera d’alguna persiana batuda per la ventolera.
La situació s’assembla molt a la del confinament estricte del mes de març del 2020. És com si haguéssim retrocedit en el temps i tornéssim a viure allò, tot i que d’una altra manera, amb més calma. O no. Potser és, només, que el Cafè està tancat, i a Cabassers, si a l’hivern li treus el Cafè, només queden els carrers buits. Si tanques el Cafè, tens un confinament de facto.
