L’obertura d’un nou carrer per a connectar el Mulo amb Ponent farà que s’hagi de treure la font que hi ha a la cantonada entre els carrers Major i Mulo, per tal de facilitar el trànsit de vehicles. La font serà reubicada en un altre indret. Repassem, en motiu del seu proper trasllat, la història d’aquesta font.
La font és coneguda popularment com “Font del Mulo” Que per cert, el nom del carrer, Mulo, deriva de la corrupció de “Muro”, és a dir, muralla; al segle XVII als horts d’aquella zona se’ls anomenava “la partida de davall lo muro”. La font es compon d’un tambor de columna i dos capitells, el superior cap per avall i a sobre de l’inferior:
Aquests capitells formaven part d’unes columnes que hi havia al número 36 del carrer Major (actualment les oficines de la Cooperativa Agrícola), formant un perxe. Les columnes es poden veure en aquesta fotografia de principis del segle XX:
En detall, fotografies dels capitells de les columnes quan formaven el perxe, comparades amb les imatges de la seva reutiltizació a la font:
Altres tambors pertanyents als fusts d’aquestes columnes es conserven a la cooperativa:
El 1942 el perxe va ser derruït i les columnes van ser desmuntades per tal de facilitar el trànsit de vehicles pel carrer Major, i hom aprofità un tambor d’una columna i els dos capitells per a fer aquesta font. El segon capitell, molt modificat, gairebé ha perdut la seva fisonomia original, i conté gravada la llegenda següent: “AÑO / 1943 / 19-3 / R” (les barres marquen cada un dels quatre costats del capitell). El que en realitat va passar el 1943 és que van reutilitzar material arqueològic per a fer una font. Segons informa Josep Maria Sabaté (Llorencet), el picapedrer fou Josep Amorós Algueró (Pepito Espasa), que no estava d’acord amb la retirada del perxe, i per tal de preservar els capitells i amb la voluntat que no es perdessin, va decidir fer-ne una font, repicant-los parcialment. Sense cap mena de dubte aquest fet, tot i que comportés la modificació de les peces (sobretot de la superior), va fer que els capitells encara siguin a Cabassers; els del perxe de ca l’Isidret, desmuntat anys més tard, van acabar venuts a un antiquari. El Sr. Amorós havia estat batlle durant la dictadura de Primo de Rivera, i és coneguda una anècdota que protagonitzà: valent-se en el fet que el dret de manifestació estava suspès, va fer retornar a l’església una processó, perquè tenia desavinences amb el capellà. Aquest mateix home va fer dues piques d’aigua beneïda per a l’església, avui desaparegudes i, tot i estar en contra de fer caure els perxes del carrer Major, ell va comprar cal Ponet (entre cal Baster i ca l’Estanc) justament per a fer caure un perxe que molestava el pas de carros carregats.
De fet, entre les dècades de 1940 i 1960 es va arrasar amb tot allò que donava una fisonomia peculiar al poble: es va arrencar la séquia de pedra, es van fer caure els perxes fets amb columnes del carrer Major i plaça del Sitjar, es van treure arcs gòtics per a posar portes de garatge enrotllables, es van arrebossar relleus amb ciment, i altres desgràcies arquitectòniques que van malmetre façanes i carrers. La següent galeria recull algunes de les peces perdudes durant aquest període:
El tambor que dóna cos a la font té una alçada de 60 cm i un diàmetre de 90 cm, mentre que la base superior dels capitells amida 30 cm de quadrat. El capitell superior (invertit) té una alçada de 52 cm, i l’inferior, de 29 cm. Tot el conjunt es troba sobre una pica de 50×72 cm i un gruix de 40 cm. La base de la font estava originalment col·locada de forma perpendicular a la cantonada de l’edifici de les oficines de la cooperativa (com es veu a la imatge de portada), però durant les darreres obres de pavimentació del carrer Major va ser moguda a la posició que té actualment, paral·lela a la façana lateral de l’edifici. També llavors es va repicar el fust que fa de cos de la font. Aquestes fotografies, facilitades per Josep-Enric Peris i Vidal, mostren les diferents posicions de la font, a la cantonada del carrer del Mulo:
Amb tot, els materials base amb què es va fer la font, podrien tenir una antiguitat que es remuntaria al Baix Imperi Romà o primers temps del regne visigot, entre els segles VI-VII. Des de llavors aquestes pedres han donat moltes voltes, i la font no ha estat pas el seu únic destí. Quedaran per al record, però, aquestes fotografies de l’aspecte del carrer del Mulo tal i com és ara, abans no canviï amb la retirada de la font:
