A les 19:55h es comencen a obrir finestres i balcons. A les 19:59h ja hi és tothom. Un minut fins a les vuit que s’aprofita per a fer la pregunta de rigor: “Què, tots bé?”. “Sí, tots bé”, responen, per sort. A les vuit comencen els aplaudiments: pel personal sanitari, per les caixeres dels supermercats, pels transportistes, pels productors agroalimentaris, pels treballadors de les fàbriques de menjar, pels escombriaires i brigades de desinfecció, per tothom que fa que això encara funcioni. Tres o quatre minuts llargs d’aplaudiments que, algun dia, s’acaben quan algú, des d’un racó de la plaça, fa sonar una botzina. Potser s’ha acabat l’aire comprimit del pot, perquè la botzina ara fa dies que no se sent.
Acabada l’ovació, uns breus minuts de conversa entre els veïns. És tot el contacte que molts tenen durant el dia. Els qui surten a treballar al camp expliquen què han vist, d’altres comenten les notícies, uns altres s’exclamen de l’estranyesa de la situació, i tothom enyora quan la vida era normal i no només les quatre parets de casa.
Un carrer més avall també es veu gent. Els missatges van corrent a viva veu d’una finestra a un balcó, a un terrat, amb un joc de caramboles que el fan arribar per triangulació i rebot a la finestra a la qual es dirigeix: “Hola Joan!”, diu el Lluís, que no el veu. Però del balcó del davant, des d’on els veuen als dos, li passen el missatge al Joan: “Joan, el Lluís et diu hola i pregunta això o allò”. I el Joan respon, i el missatge rebota cap al Lluís, com si els veïns fóssim nodes d’Internet transferint dades, però parlant.
Els aplaudiments van començar a la plaça del Dr. Seró el 20 de març, i no han fallat ni un dia; de vegades surt més gent, i de vegades no tanta, però cada dia n’hi ha. Diuen que els aplaudiments s’han estès. Diuen que també se senten carrer Major avall, i cap al carrer del Grau i per la plaça del Mercat. Diuen que quan això s’acabi hem de fer festa grossa, i un sopar ben abundós al mig de la plaça. Però tot seguit afegeixen que el sopar el farem asseguts a dos metres de distància els uns dels altres, no fos cas.
Això va per a llarg. Aplaudirem encara molts mesos seguits. Però algun dia, canviarem aplaudiments per abraçades i farem el sopar que es proposa dia sí i dia també, asseguts els uns davant dels altres, com sempre, com abans.
Paciència. Tot arriba.
