Fa poc publicàvem la notícia que nord.cab ha incorporat a la seva hemeroteca tots els exemplars d’El Sitjar, posant-ne la consulta a l’abast del públic general. I avui, aprofitant que no fa gaire vam estar unes hores sense llum, utilitzarem aquesta excusa per a rescatar una informació interessant de les pàgines d’El Sitjar relacionada amb l’electricitat.
Al número 0, de març del 1983, en Joan Llecha signava una breu informació titulada “La petita anècdota”. Gràcies a aquesta nota, sabem que l’electricitat arribava al nostre poble el 13 de gener del 1929:
LA PETITA ANÈCDOTA: El dia 6 de desembre de l’any 1928 i a primeres hores del matí, vuit o deu homes començaren a plantar els primers pals de la que després seria la línia elèctrica que portaria la llum al poble.
El dia 12 de gener de l’any següent es donà per acabades les instal·lacions de la línia i la caseta del transformador. A l’endemà per la tarda, és a dor, el dia 13 de gener del 1929, es donà per primer cop la llum elèctrica amb la natural alegria i joia per tots els astorats habitants, per la nova meravella.
Joan Llecha
Al següent número, Josep Brú Masip ampliava la informació que ja havia ofert Joan Llecha amb detalls complementaris i curiosos sobre com es va viure l’arribada de la llum:
COMENTANT LA PETITA ANÈCDOTA DEL NÚMERO 0
La companyia d’electricitat que volia portar la llum a Cabassers, als principis de 1928 va reunir als veïns per a veure el nombre de les cases que es comprometien a instal·lar-la. Malgrat que en aquell temps eren molt més del doble la gent que habitava les cases, tan sols se n’apuntaren unes trenta cases.
No sabeu perquè? Perquè la gent parlava tan malament de la llum, que deien semblava una pebrina roja, de tan fosca que era, i això que tan sols calia anar a la Vilella Baixa, que ja feia alguns anys que ja en tenien. Ja veieu si eren incrèduls.
Si en aquell temps s’haguessin apuntat totes les cases, la companyia portava la llum sense pagar res ningú, i llavors, l’Ajuntament, més pelat que una rata, va pagar estendre els pals i la caseta.
Com a diferència cal remarcar que el poble tenia el compromís de pagar com a mínim uns cinc quilovats al mes, i puc assegurar bé que s’acabava la dècada dels quaranta i en la major part de les cases encara no hi arribaven.
Es va fer molta festa, i cap a tard estava tot el poble al carrer de l’Ajuntament, escoltant el discurs que feia el Sr. mestre; de sobte, s’encengueren els llums dels carrers i es va quedar sol, perquè la gent corria cadascú a casa seva per a veure si era veritat que tenia llum. Ell també ho féu.
Josep Brú Masip
Botiguer
La gràcia de la premsa local és exactament aquesta: que publica coses que ningú més no publicaria. En un món d’immediatesa, d’últimes hores, de Twitter i Facebook, on allò que té cinc minuts ja és antic, cal posar en valor els petits detalls, el dia a dia, les anècdotes i els comentaris pausats. Les pàgines de la premsa local acaben fent d’arxiu de fets que, d’altra manera, difícilment es conservarien a cap altre lloc.
