Mentre que a bona part del món el 26 de desembre marca el retorn a la normalitat o l’inici de les rebaixes, a Catalunya el calendari s’atura per celebrar Sant Esteve. Aquesta festivitat, arrelada profundament en l’imaginari col·lectiu, no és fruit de l’atzar ni d’una simple voluntat d’allargar el tiberi de Nadal, sinó que respon a una herència històrica que ens vincula directament amb l’imperi de Carlemany.
L’origen d’aquest dia festiu es troba en la tradició carolíngia. Al segle IX, la Catalunya Vella formava part de la Marca Hispànica, sota la influència de l’imperi franc. A diferència de la resta de la Península Ibèrica, on l’Església visigòtica tenia més pes, a les terres catalanes es va adoptar el costum de l’imperi de considerar l’endemà de les grans festes com un dia de descans necessari per retornar a la llar.
En una època en què els desplaçaments eren lents i feixucs, la gent necessitava temps per tornar de la casa pairal on s’havia celebrat el Nadal. Sant Esteve es va convertir, doncs, en el dia del viatge de tornada, una concessió pràctica que amb el pas dels segles s’ha transformat en la festa que coneixem avui, presidida pels tradicionals canelons fets amb la carn sobrant del rostit.
Catalunya no és pas una illa en aquesta celebració. El vincle amb el passat carolingi fa que compartim aquest festiu amb altres regions i països que van estar sota l’òrbita d’aquell imperi o que han mantingut tradicions germàniques similars. Així, el 26 de desembre és festa a les Balears i a bona part d’Europa central i del nord.
A Alemanya, Àustria o Suïssa, aquest dia es coneix com el segon dia de Nadal. També és festiu a Itàlia (Santo Stefano), a la República Txeca i a Polònia. En el món anglosaxó, el Regne Unit, el Canadà i Austràlia celebren el Boxing Day, una festivitat amb un origen diferent, més lligat a la caritat cap als serveis i els pobres, però que coincideix en la pausa del calendari laboral.
Fins i tot dins de l’estat espanyol, l’herència de la Catalunya Vella arriba a racons concrets com alguns municipis de la Franja de Ponent. La tradició es manté viva com un tret diferencial que ens recorda que, fa més de mil anys, la nostra estructura social i religiosa mirava cap al nord, cap a Europa, marcant una identitat que encara avui seu a taula cada 26 de desembre.
[A la imatge, moneda de Carlemany encunyada a Barcelona entre els anys 801 i 812]
