El cementiri municipal, construït a finals del segle XIX, amaga algunes curiositats. Tot al voltant de la tàpia que l’envolta, s’hi poden veure unes esteles funeràries discoïdals, que van ser tretes del cementiri vell (al solar que actualment ocupa l’escola) i posades allí com a decoració. Algunes obres de pavimentat i canalització també han tret a la llum ossos humans al voltant de l’església, cosa que fa pensar que durant l’edat mitjana un cementiri encara més antic fos al seu voltant.
Tornem cap al cementiri actual. La creu més antiga que conté és del 1891. Avui en dia és fora del lloc que li correspondria, però marcava la tomba de Jaume Tarragó, mort el 27 d’abril del 1891, als 39 anys. Sorprèn el bon estat de conservació de la peça.
Un dels nínxols no té cap simbologia religiosa, i al seu lloc s’hi veu una senyera, feta amb totxanes grogues i vermelles:
L’única tomba individual feta d’obra al terra, correspon al pintor Miquel Montagud Borja, mort el 1984:
Al passadís central, entre les dues fileres noves de nínxols, hi ha l’enterrament a terra de Miquel Roigé, que fou un mestre d’escola molt estimat. Era fill de Margalef, i morí el 19 de novembre del 1939. Sorprèn que el text funerari estigui redactat en català, en un moment en què la voràgine repressora franquista estava desfermada:
També es pot veure el sepulcre de Sebastiana Vallvé, conegudíssima llevadora molt estimada de tothom amb qui tractà:
I finalment, hi ha un sepulcre on no hi falta mai una ampolla de licor, a banda de les flors:
