El rol separat d’homes i dones a les processons esteva molt marcat. Els homes portaven les peanyes de Sant Blai, de Sant Isidre, la Creu per Setmana Santa i (quan encara es treia) el Sant Sepulcre. Les dones només portaven la peanya amb la imatge de la Mare de Déu el Divendres Sant (la Dolorosa) i a la processó de l’Encontre, el matí del dia de Pasqua. I això va ser així fins ahir, quan la peanya de Sant Blai va ser portada espontàniament per quatre dones. Les que van fer història van ser Manoli Marchena, Marta Masip, Tina Masip i Encarnació Vilalta. A la Marta la va rellevar en un moment del trajecte en Jaume Masip, i a la Manoli en Lluís Compte. I així la peanya va acabar tenint portadors mixtes, homes i dones, i el gènere deixà de ser un factor limitant. Des d’ahir aquest límit ja no existeix.
Si tot hagués de ser sempre igual, si no es pogués canviar mai res del que “sempre ha sigut així”, encara aniríem descalços. Tot ha sigut igual tota la vida… fins que canvia. I canvia quan menys s’ho espera ningú, i des de llavors mateix ja no sorprèn a ningú que hagi canviat. Encara més; a partir de llavors la gent es pregunta que per què no s’havia canviat abans.
