Us proposem un petit joc. Us adjuntem 4 fragments de la mateixa música i us animem a que, a cada fragment ens digueu si canta una dona, un home o un nen. És possible que hi hagi alguna resposta repetida… Som-hi?
Ja heu apuntat els resultats?
Heu escoltat el principi de 4 versions diferents de l’ària Lascia ch’io pianga (Deixa’m plorar) del compositor barroc Georg Friedrich Haendel. Potser haureu reconegut la melodia, ja que aquesta ària, que forma part de l’òpera Rinado (composta el 1711), ha esdevingut una obra força popular.
Comprovem els vostres resultats?
Fem-ho, però, sense seguir l’ordre inicial. Comencem per l’àudio número 2.
Aquí en teniu la versió sencera en vídeo i podeu, perfectament, veure qui canta.
Canta una dona, evidentment.
Continuem amb l’àudio número 3.
Aquí en teniu el vídeo corresponent.
Canta un nen! Ho heu encertat?
I anem ara per l’àudio número 4.
La versió amb imatges és aquesta.
Canta un home!!
És el contratenor francès Philippe Jaroussky. Un contratenor és un cantant adult de sexe masculí que canta amb el registre vocal més agut fent servir la veu de cap. El seu rang vocal equival al de la veu femenina i, en els casos més aguts, també pot utilitzar el falset. El falset és una tècnica vocal que permet arribar a notes més agudes de les habituals en el registre normal d’un cantant.
Fins ara les respostes han estat una dona, un nen, un home… Anem pel primer àudio que heu sentit. Hi haurà repetició o descobrirem una veu nova?
Com heu deduït és un fragment d’una pel·lícula. Qui canta? Un home (contratenor?). Una dona? Un nen?
Anem-ho aclarint a poc a poc i amb bona lletra.
Hem vist un fragment de la pel·lícula Farinelli, il castrato. Aquest film explica la vida de Carlo Broschi, un dels castrati més conegut de tots els temps.
Com que en l’actualitat -afortunadament- ja no hi ha castrati, la veu que heu sentit en aquest darrer vídeo és una versió que es feu expressament per a la pel·lícula. En aquesta versió es va fer una fusió de les veus d’una soprano i un contratenor i aquesta gravació fou tractada posteriorment a l’Institut de Recerca i Coordinació Acústica/Música (IRCAM) de Paris amb la intenció d’obtenir una veu femenina i masculina al mateix temps, que tingués la màxima semblança possible amb el que devia ser una veu de castrato.
Si no ho heu sentit mai, segurament us preguntareu què vol dir això de veu de castrato… o què (o qui) eren els castrati?
Si teniu 15 minuts, aquí teniu una de les explicacions més didàctiques que hem trobat.
Curiosament decebedor constatar fins on pot arribar la humanitat algunes vegades…
I acabem, com acostumem a fer, amb un petit recull de la música de la que avui hem parlat, aquesta bonica ària de Haendel que ens ha servit per a il·lustrar musicalment aquesta música peculiar que avui podria dir-se veu peculiar.
En primer, lloc us oferim novament el fragment de la pel·lícula, però aquesta vegada podreu seguir la traducció del text de l’ària.
Aquesta ària es va utilitzar en una polèmica pel·lícula danesa: Anticrist. Hi ha imatges que poden ferir susceptibilitats, per tant, no premeu el PLAY sense tenir-ho en compte. És interessant veure com relaciona el director de la pel·lícula la imatge i el so. Sorprèn i corprèn en alguns casos.
I acabem amb una preciosa versió instrumental de l’ària interpretada per un violoncel.
Ens retrobem si així ho desitgeu, a finals del mes de novembre.
Bona música!
Ricard Gimeno
