Entre 2012 i 2014 vaig ser president de la junta del Cafè, amb un equip de persones que ens havíem proposat modernitzar l’entitat. I ho vam fer. La Societat tenia una forma de gestió antiquada, heretada de la dècada de 1950: els cafès que se servien no es controlaven per quilos sinó per sobres de sucre; hi havia un magatzem de producte que se subministrava al conserge i a final de mes es passaven comptes, en sessions llargues comparant albarans; es feia cine amb bobines de fotogrames. S’arrossegava un deute considerable i un crèdit demanat anys enrere per a construir la sala de fumadors que la llei antitabac va deixar sense ús.
Comencem pel final: el cine. La junta que vaig presidir va trobar que el cinema creava un dèficit de gairebé 12.000€ anuals. El cost de les pel·lícules era, de mitjana, de 300€/cinta. Això generava una despesa de 16.000€/any. Entre abonaments i entrades es recaptaven uns 4.000€/any, i el resultat era el que hem dit abans; 12.000€ de pèrdues cada any. Normal que amb només els anys acumulats d’aquestes xifres hi hagués dèficit a la Societat. Per a resoldre el problema vam digitalitzar les projeccions. Vam invertir uns 4.000€ en el projector que hi ha actualment i vam pagar una llicència d’uns 800€/any per a poder projectar pel·lícules en DVD. El cost de les pel·lícules de tot un any, en DVD, superava de poc els 1.000€. El resultat va ser que amb menys de 2.000€/any fèiem el mateix cine que abans en costava 16.000. El cine va passar de causar un dèficit de 12.000€/any a generar un benefici de 2.000€/any. I amb tot, els dos primers anys no van generar benefici net, perquè van servir per amortitzar els 4.000€ del projector digital; el benefici el van començar a rebre les juntes posteriors.
Vam controlar els cafès que se servien a la barra per quilos de cafè, no per sucres. El mètode de control era arcaic, de manera que els cafès que se servien sense sucre no es computaven, i si algú volia doble ració de sucre, en lloc de donar-li un altre sobret, se li oferia una sucrera. En canvi, vam calcular quants cafès sortien d’un paquet de gra i des de llavors el control es feia per quilos gastats en barra: tants quilos, tants cafès. Els cafès que es consumien sense sucre deixaven de desaparèixer de les comptabilitats.
La figura del conserge també va ser canviada per la dels treballadors assalariats. Vam ser la primera junta que va fer contractes als treballadors, que els va pagar sous segons conveni, que els va garantir vacances pagades, descans setmanal i torns de vuit hores, que els va donar d’alta a la seguretat social i va pagar IRPF per les seves nòmines, a més de complir les normatives de riscos laborals. El treball digne és car, i a la Societat li costava uns 5.000€/mes. Vam instal·lar una caixa registradora i el dipòsit diari de la recaptació de barra (abans era mensual, passats els comptes amb el conserge).
Un dels objectius era acabar arrendant el servei de barra per fer sostenibles els costos de personal, però n’hi va haver que s’hi van oposar de manera obstinada i no van voler entendre que la viabilitat del local passava llavors, passa ara i passarà en el futur per arrendar aquest servei de barra. De fet, alguns ens van posar tants impediments com van poder a tot el que vam fer. Només cal que ho pregunteu a qualsevol dels qui van ser amb mi en aquella junta i us donaran raó de totes les traves que vam patir.
Vam reformar els horaris. Vam deixar enrere les èpoques que el bar obria a partir d’hores avançades de la tarda i els matins dels dimecres, i el vam passar a obrir tot el dia.
Un cop fetes les reformes estructurals vam innovar. Vam crear el Cafè de Nit, un format d’oci nocturn amb música temàtica i variada. Vam fer concerts a la fresca amb grups de versions, teatre, activitats culturals com el concurs de fotografia antiga, una exposició al museu sobre la història de l’entitat, etc. Vam instal·lar un terminal de Loteries de Catalunya, vam celebrar l’Onze de Setembre, pujant a Cantacorbs a hissar l’estelada, cosa que es continua fent avui en dia. Vam crear la figura de l’administador (que també encara hi és). I ens ho vam passar bé mentre fèiem tot això un grup de gent diversa que érem a la Junta. Ens va faltar una cosa per a reformar, que per sort va reformar una junta posterior: les quotes de soci. Encara es pagaven per caps de casa i no per individus.
Aquella junta que vaig tenir l’honor de presidir hi va ser només dos anys; jo era vocal des del 2010, i per estatuts a la junta només s’hi podia ser quatre anys. Per això hi vaig ser dos anys com a president. I en dos anys vam fer totes les reformes i actualitzacions que he anomenat més amunt.
Alguns, ara que som damunt de les eleccions, diuen amb malícia que la meva gestió va ser nefasta i que vaig endeutar el Cafè. Ho poso en cursiva perquè difamant-me a mi difamen també a tota la junta que hi havia. Res més lluny de la realitat: la nostra feina va modernitzar la gestió del Cafè i va evitar el col·lapse econòmic cap al que anava funcionant encara amb models caducats de la dècada de 1950. La prova dels encerts és que les reformes que vam implantar no s’han revertit. Que vam deixar dèficit? Sí, és clar; part del que s’arrossegava i que no vam poder eixugar en els dos anys que hi vam ser perquè vam preferir garantir condicions de treball dignes per no explotar a cap treballador. Per això vam proposar l’arrendament, perquè el local no s’hagi de mantenir viable a costa de males condicions laborals.
A qui vulgui contradir el que he manifestat l’invito a fer-ho per escrit, aportant proves i signant-ho amb el seu nom i cognoms.
[Imatge de portada: concert a la fresca, davant del Cafè, del grup de versions William Taylor & Co. ]
Unes quantes imatges de l’època en què vaig presidir la junta del Cafè:
El Cafè (2012-2014)
