Gràfica de portada: comparativa de nombre de casos diaris notificats a alguns dels països més afectats. Font: Financial Times.

La resposta a la pregunta és ben simple: malament. El 27 d’agost es van notificar a l’estat espanyol 9.658 casos nous, i això supera el màxim diari notificat de la primera onada, que fou el 26 de març, amb 9.159 casos. La gràfica mostra aquests dos pics màxims:

Tot indica que a partir d’ara se superaran les xifres del mes de març llargament, i que la corba d’aquell període semblarà una lleugera ondulació al costat de la que ve. Però hi ha matisos. La mortalitat ha experimentat un descens dràstic: el mateix dia que es notificava el màxim d’infeccions, es comptaven 25 defuncions. Res a veure amb les 745 del 26 de març, per a comparar el mateix dia. La gràfica mostra l’evolució de les morts causades per la COVID-19, amb una tendència a la baixa claríssima:

Per què passa, això? Si es notifiquen més infeccions que mai, per què hi ha menys morts que al punt àlgid de la primera onada? És menys agressiu el virus? Els experts ho expliquen per l’edat dels contagiats. Sembla ser que les persones vulnerables i les majors de 60 anys han adoptat mesures d’autoprotecció molt estrictes, que han frenat els contagis entre aquests sectors. Per contra, les persones de menys de 40 anys acumulen el gruix més gran d’infeccions. Ja sigui perquè no vigilen prou, perquè no fan cas de les recomanacions o perquè no hi ha confinament, tendeixen ara a ser les víctimes preferents del virus. Veurem si l’obertura de les escoles i el retorn als centres de treball produeix canvis en aquestes tendències, però si ho fa, només serà a l’alça.

La capacitat dels hospitals també està molt lluny dels nivells assolits al març, i igualment lluny del seu límit. Hi ha marge abans de tornar a arribar a aquells extrems i la situació de moment no preocupa massa. La majoria dels nous casos d’infecció són lleus, i fins i tot n’hi ha molts d’asimptomàtics, però donat el fet que la transmissió del virus és exponencial, això anirà canviant com més temps passi. Sí que preocupa l’arribada de la tardor, per la grip estacional, que presenta símptomes que es poden confondre amb els que causa la COVID-19, i per la presència de grups a llocs tancats i amb poca ventilació.

Què podem esperar, de cara a l’hivern? Doncs segurament una muntanya russa de restriccions i aixecaments de restriccions, segons com evolucioni l’expansió del virus. Probablement veurem el retorn al sistema de fases, la limitació de la mobilitat, els confinaments selectius de zones on la transmissió no es pugui aturar d’altra manera, els tancaments intermitents d’escoles segons s’hi vagin detectant brots i, si la situació dels hospitals torna a assemblar-se a la del març, un nou confinament de més o menys durada, depenent del nombre d’ingressos, capacitat de les UCI i morts.

El que està clar és que amb els nivells de transmissió amb què acabem l’agost no podem esperar massa cosa bona de la tardor i l’hivern. Si l’estrès hospitalari augmenta fins a ser insostenible, s’haurà de tornar a tancar tothom a casa per a evitar el col·lapse. És a les mans de tots fer les coses bé per a evitar un nou període llarg de tancament.

Do NOT follow this link or you will be banned from the site!