Poca gent sap que Cabassers allotjà, durant la guerra civil espanyola, el destacament número 3 del camp de treball número 6, que tenia la base a Falset.

Entre maig i setembre de 1938, l’església fou utilitzada com a presó, per a tancar-hi durant la nit un grup nombrós de presoners, sota la vigilància del Servicio de Información Militar (SIM) republicà. Durant el dia, els presoners eren utilitzats com a mà d’obra, i els van fer excavar a pic i pala les trinxeres properes al Pont Vell.

Trinxeres excavades a la roca pels presoners del camp de treball de Cabassers

El sistema de camps de treball republicà va ser creat el 1936 per a descongestionar les presons, sobrepoblades arran del conflicte, i el primer es va obrir a Totana (Múrcia). Avançada la guerra, el SIM va establir sis camps a Catalunya, que foren els més durs de tot el sistema penitenciari de la República.

Un dels presoners que passà per l’església-presó de Cabassers fou Albert Galícia, que acabada la guerra va escriure les seves memòries. Són inèdites, però Francesc Badia va citar literalment alguns paràgrafs del pas de Galícia pel camp de Cabassers al seu estudi Els camps de treball a Catalunya durant la guerra civil (1936-1939).

Segons relata Galícia, “A Cabassers s’hi treballà molt i s’hi menjà poc. En ocasions ens donaren unes sardines fregides amb no sé què que, pel seu estat de descomposició, picaven com dimonis (…). Però era tanta la fam que et veies obligat a menjar-les. El més penós era que quan arribaven fresques eren reservades pel menjar dels guardians i les sobrants, que quedaven en qualsevol racó, quan fermentaven i feien pudor eren destinades a l’alimentació dels reclusos”.

Targeta postal improvisada amb un full de llibreta, enviada pel presoner Albert Galícia des del camp de treball de Cabassers al seu pare. La marca de censura correspon al destacament cabasserol.

El relat de Galícia continua explicant la manca d’higiene a l’església: “Un altre símptoma de la brutícia regnant era la sobreabundància de mosques. Mai en la meva vida no havia vist ni veuré tantes mosques. Conten que hi ha països africans on aquests insectes formen part de la comunitat humana, però jo crec que quantitats com les que he vist a l’església presó de Cabassers poden existir però no poden ser superades. A la matinada, el seu brogit era semblant al d’una galerna: a milers i milers aixecaven el vol i encara les mantes es veien tan negres que semblaven una bugada de sotanes esteses a terra”.

Les latrines eren on actualment hi ha el Museu. Allí hi havia un hort, tancat només per una tàpia amb porta, i feren exavar als presoners una trinxera per a fer-hi les deposicions des de taulons de fusta que la travessaven, per a poder-hi ser a sobre. La Maria Masip “Quinos” encara recorda com els presoners hi anaven encadenats, en fila, sols un hagués de fer les seves necessitats. Continuant amb el relat de Galícia, “aquells mesos foren sufocants. Nits d’asfíxia, d’insomni i de malsons. El <<dormitori>>, ple de gom a gom, feia olor de porqueria, suor i excrements. Amb les portes tancades no era possible utilitzar les latrines de l’exterior. No sembla creïble però és cert que no faltà qui, per satisfer les seves necessitats, utilitzava el plat d’alumini del menjar”.

Galícia també relata què li passà a un brigadista portuguès, condemnat a pena de camp de treball segurament per indisciplina, que intentà fugar-se i fou capturat de nou: “el posaren al cor de l’església i ens feren posar a tots els presos al mig del temple, d’esquena a l’altar (és a dir, del lloc on hi havia hagut l’altar) i de cara al cor per contemplar el càstig. No es pogueren comptar la quantitat de garrotades, vergassades i cops de culata que aquells esbirros de guardians descarregaren sobre el cos del desgraciat brigadista, els crits i els gemecs del qual s’anaven esmorteint progressivament fins que ens semblà que se li n’anava tota resistència i la mateixa vida. Creguérem que l’havien matat. Però es veu que no fou així ja que ara m’he enterat pel meu company Joan Bibiloni, de Calella, que aquell pobre portuguès vivia i feia vida normal per Figueres o per Girona”.

Vista del cor des de l’altar. Els presoners observaren, des del mig de l’església, com els guàrdies castigaven el portuguès.

Entre tanta desgràcia, els presos tingueren un bri d’esperança. Segons un altre captiu del camp de Cabassers, mossèn J. Garcia Grau: “enfront de la porta de l’església hi vivien uns modestos pagesos. Un home gran s’asseia cada dia en un banc de fusta de dins de l’entrada de la casa i, amb ulls compassius, mirava els desgraciats presos de l’església. Una noia, tota endolada – devia ser la seva filla o la seva nora-, estava sempre a l’aguait per si podia fer qualsevol cosa en ajuda dels presoners, encara que fos a desgrat dels guardians que vigilaven la porta del temple. Especialment si faltava aigua dels càntirs, ella, amb l’autorització dels guardians, ens en facilitava. Es notava ben clarament que la nostra situació la feia patir”. No costa gaire endevinar que la casa a la qual es refereix Garcia era cal Roc.

Amb tot, al camp de Cabassers no s’hi matà mai a ningú. El seu sotscap, de cognom València, no va permetre mai execucions sumàries, i els presos el descrivien com a una bona persona. Segons l’estudi de Francesc Badia abans citat, les oficines del camp “s’ubicaren en una casa, la millor de la plaça Major, i als baixos del mateix habitatge s’hi instal·là el cos de guàrdia”. Podria referir-se a cal Navàs.

Acabada la guerra, alguns dels antics presoners del destacament de Cabassers hi tornaren, per a complir una promesa que havien fet quan hi eren empresonats. Una nota al Diario Español (actual Diari de Tarragona) donava la notícia d’aquesta visita que feren al poble entre el 14 i el 16 de setembre de 1940:

Diario Español, 20/09/1940, pàg. 4

Més recentment, el 20 d’agost d’enguany, l’església va ser visitada per la besnéta (que vingué dels Estats Units perquè és nord-americana) i la nora (també nord-americana) d’un dels internats al camp de treball número 6, que hauria pogut passar també pel destacament de Cabassers.

Els familiars d’un antic pres, amb Cristina Masip, visitant l’església de Cabassers el 20/08/2019

Per a més informació, podeu consultar:
Francesc Badia, Els camps de treball a Catalunya durant la guerra civil (1936-1939), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Col·lecció Abat Oliva, 2001. Especialment les pàgines 259 a 286. En podeu adquirir un exemplar aquí:

Els camps de treball a Catalunya durant la guerra civil (Biblioteca Abat Oliba)

Per a una aproximació a la història postal d’aquests camps, podeu veure:
Carles Prats, The postal history of the SIM labor camps and prisons, a Araña, butlletí electrònic de la Spanish Philatelic Society, 2019.
I també, del mateix autor: Catalog of censor marks used in the Republican labor camps and prisons, Colectalia, 2018 (PDF de descàrrega gratuïta).

nord.cab